Entrevista a Marta Orriols

“Necessito parlar des de la veritat i això no vol dir explicar la meva història"

Després de la bona acollida d’Anatomia de les distàncies curtes, la primera novel·la de Marta Orriols s’ha convertit en un fenomen (que ja és molt dir dins el sistema literari català). Aprendre a parlar amb les plantes s’ha publicat alhora en català i castellà (Periscopi i Lumen) i ja té els drets venuts a set llengües més (francès, alemany, italià, hebreu, portuguès, polonès i anglès). Una obra amb l'empenta definitiva del segon Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana del 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Guanyadora del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, aquesta és la història d’un dol inusual, un dol amb ràbia, perquè la protagonista -la Paula- sap que la seva parella té una altra relació just abans que mori d’accident. Amb una estructura de salts endavant i enrere, l’obra és tot l’esforç de reconstrucció davant la pèrdua i davant dels intents de l’entorn perquè ompli el buit amb una mera substitució.

-Quan estava escrivint el llibre, tenia por de si seria entès aquest dol poc convencional?

-L’escrivia amb molta por, la novel·la. En primer lloc perquè el dol, com a tema, ja crec que és una mica antipàtic. Protocol·làriament és lleig parlar d’una infidelitat quan ha mort algú, treure segons quins sentiments. La protagonista es mostra gairebé més dolguda per la infidelitat que per la mort. És un personatge que d’entrada tampoc crea molta simpatia. És una dona distant, bastant eixuta, freda. El repte era explicar el dol d’una manera diferent, com es viu realment quan hi ha una pèrdua. Crec que quan s’escriu sobre la mort i sobre les pèrdues es narra amb uns tics molt heretats. I xoca molt aquesta manera de narrar amb el que un sent i un viu quan hi ha una pèrdua. És una cosa molt física i amb molts canvis d’humor. 

-Al voltant de la Paula es produeixen tot de reaccions prototípiques per mirar d’acompanyar-la.

-El focus el volia posar en una persona amb una edat que no és la que li correspon per perdre una parella. Aquesta obsessió social dels que t’envolten perquè estiguis bé, perquè t’obris a sortir no hi és en una mort a la tercera edat, que evidentment és igual de tràgica. Però aleshores s’entén com una cosa que és el que toca. La protagonista intenta explica que a ella li han arrencat part de la seva biografia. A part de la tristesa, ha de reconèixer que allò s’havia acabat. Hi ha aquesta primera pèrdua de l’amor i a part, hi ha la pèrdua de la persona física. El fet de romandre una mica més en la tristesa gairebé és un estat que passem per alt, i a vegades amb el dol és l’única solució és acceptar-la i estar-te en aquest estat.

-En el llibre hi ha moments en què ella reivindica aquest procés.

-A ella la forcen a tornar a sortir com si no hagués passat res. Però la mort ho transforma tot, no només el que hi havia sinó que la persona que es queda ha d’enfrontar-se a una nova realitat que ja no és la que coneixia. Ella intenta sortir d’un món de fantasmes, de dolor i té ganes de tirar endavant.

-La protagonista és doctora en Neonatologia. Li va servir per donar aquest contrast entre vida i mort?

-Jo escric d’una manera molt desordenada i quan escric no sé massa on vaig. Fins que no tinc el personatge molt definit la història no comença a agafar forma. El fet que ella fos neonatòloga de cop i volta em va il·luminar la història, amb aquest contrast simbòlic entre la mort i els naixements. Una persona totalment acostumada a lluitar contra la mort i a salvar vides i que de cop i volta la mort se li posi al davant i li planti cara a ella.

-La qüestió que sigui una dona de 42 anys. És una edat difícil?

-Ella té aquesta sensació d’estar en aquesta última fuetejada de joventut. Es veu molt amb les residents que treballen amb ella, que són dues noies joves de gairebé 30 anys. Ella les admira però a vegades els té certa enveja, de veure que elles estan a punt de tot. Li dona la sensació que això, si li hagués passat amb trenta, seria molt més fàcil que amb quaranta. És una etapa de la vida que gairebé ho tens tot encarrilat. Estiguis sol o estiguis en parella, és igual. Jo crec que és una obsessió meva que en tinc 43 [riu].

-Diria que el contrast amb els contes d’Anatomia de les distàncies curtes és que aquí hi ha un punt més d’amargor?

-És una història fosca, sí. Per mi, aquesta és una història dura, encara que veig que molta gent la titlla de tendra. I em sobta perquè jo la veig més com una història fosca i dura. I inclús a ella la vaig fer un personatge bastant dur, que no fos una persona fàcil, que li costés sortir i donar-se als altres. 

-Hi ha hagut més reaccions que t’hagin sorprès en aquest sentit?

-Això m’ha sorprès molt. M’ha sorprès ja el principi de la rebuda de la novel·la. Em feia molta por, aquesta novel·la. Els contes havien funcionat molt bé i els valoraven perquè sentien molta empatia per situacions similars, i vaig pensar que amb aquesta història de la mort és molt difícil que la gent s’hi senti reconeguda. A la gent li han agradat molt els personatges secundaris, la figura del pare, de la infermera... Al final, tots aquests personatges que pivoten al voltant de la protagonista també acompanyen.

-La seva parella va morir de manera sobtada. Una de les preguntes que més ha hagut de respondre és quins tints autobiogràfics hi ha a la novel·la. Encara que vostè ja ho hagi negat, no sé si li ha molestat o li ha fet engegar alertes.

-No pel fet que es pensin que parlo de mi sinó perquè jo volia fugir precisament de la meva història. Vaig dibuixar un personatge absolutament diferent a mi, unes vides molt diferents a la meva. La mort del meu company és una cosa meva i absolutament íntima però al principi em feia por, sobretot quan veia que tothom em preguntava per això. Al final, quan escrius acabes bolcant molt de tu i això ho sap tothom. A mi, com a lectora, si no és que em diuen que és una història basada en fets reals, m’agrada fer aquell pacte d’entrar en un llibre i deixar-me portar pel que m’estan explicant. Jo per escriure necessito parlar des de la veritat i això no vol dir explicar la meva història. És la teva mirada el que s’acaba bolcant sobre aquests temes. Tenia necessitat de reflexionar sobre la mort a través de la ficció. 

-La protagonista es refugia en la feina i en la mentida. Això m’ha portat a pensar si hauríem de valorar els elements terapèutics de la mentida...

-Ella realment la fa servir com escut. No explica que el Mauro la va deixar perquè té la necessitat imperiosa que tothom la tracti com la tractaven abans. Si alguna cosa li molesta és aquest sentiment de compassió que desperta en els altres. Amb els dos homes amb qui s’embolica el màxim és això: que no ho sàpiguen, que vegin que continua sent la mateixa persona. En el fons és una novel·la d’aprenentatge, perquè ella acaba aprenent qui és ella. 

-I no rutlla l’amor substitutiu sinó que ella es trobi i es reconegui a si mateixa.

-El títol obeeix a això. Aquest Aprendre a parlar amb les plantes, aquesta necessitat d’aprendre a arrelar-se i agafar-se a la vida, perquè és una persona que hi passa de puntetes perquè els altres no li facin mal. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.