La instal·lació "Cogitare, somniare, reflectere", conceptualitzada expressament per a la Capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès, ens esperona a interactuar, a manera d’una acció o influència mútua que propicia la immersió en el món filosòfic de l’artista. Aspectes introspectius i duals relacionats amb confrontacions de valors oposats demanen un apropament pausat per part del receptor per desvelar els secrets interns que s’oculten en cadascuna de les intervencions. Les peces —que funcionen a manera d’elements sagrats— plantegen preguntes universals que ens aboquen a la ruleta de l’existència humana. La poderosa presència de la paraula, ultra actuar com a pur grafisme, reforça la contextualització de significacions, sobretot per precisar conceptes.
Jordi Tolosa
Cogitare, somniare, reflectere, (Pensar, somniar, reflexionar)
Comissari: Joan Gil Gregorio
Capella de Sant Joan. Vilafranca del Penedès
Fins al 7 de gener de 2024
Al llarg de la seva trajectòria, l'obra de Jordi Tolosa (Badalona, 1956) ha anat prenent una solidesa i un grau de consolidació tal que imatge, contingut i paraula han arribat a una comunió indissociable. És autor d’una obra instal·lativa i escultòrica que gira la mirada cap a l’interior de l’home. Actualment, segueix volent connectar amb els orígens de la humanitat, i per això selecciona els materials amb relació al missatge que ha de presidir cadascuna de les peces. Acer, ferro, alumini, silicona, llum, so..., actuant amb les seves pròpies connotacions, estan en funció del significat que s’hi encobreix. Una obra basada en un ferm discurs teòric i filosòfic, de vessant metafísic, que s’ha apartat de modes i de vinculacions amb el mercat. Les seves obres parteixen d’una recerca artística que ofereix la possibilitat d’anàlisi a través de diferents lectures. Progressivament, l'artista va limitant els recursos expressius al màxim per quedar-se amb formes pures i simples, lligades a nocions atemporals i duals que inviten a la introspecció i a la reflexió. Més enllà d’una aparença freda i d’uns acabats esmerçadament pulcres, el cert és que darrere trobem un veritable discurs que ens planteja problemes existencials.
Comissariada per l’historiador i crític d’art Joan Gil Gregorio, la instal·lació titulada Cogitare, somniare, reflectere ha estat concebuda especialment per a l’espai de la Capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès i planteja l’espai com a idea, les relacions de temporalitat i finitud de l’ésser humà i les seves relacions tant amb la natura —com a fons d’energia renovadora— com en relació amb ell mateix. L’energia com a font; el pensament com a ressort i la natura com a regeneradora, mantenen una relació que s’entrecreua per cercar el límit fronterer de situacions interiors. Eminentment autobiogràfica, l’obra de Jordi Tolosa esdevé una meditació en silenci sobre el pas del temps i els conceptes de “jo” i eternitat en relació amb una llengua (cultura) i la imatge (natura, entorn, paisatge). Igualment, observar i comparar: judici i acció a manera d’una acció o influència mútua propicia la immersió en el seu món filosòfic.
En accedir a l’espai de la capella dos grans murs de ferro —com a element tel·lúric—, ens conviden a entrar i ens condueixen cap a l’interior. Però el seu tancament i hermetisme es veu truncat per uns orificis que ens demanen que ens hi acostem per identificar el que s’hi amaga: les vivències i la condició humana. Dos rellotges a banda i banda van marcant les hores amb un so impassible que no deixen de recordar-nos el nostre pas efímer, mentre que les paraules “tendresa” i “solitud” —en diferents idiomes— i uns exvots d’unes mans (una gran i una petita) són promeses i demandes de vida. A l’espai central, una peça amb un cervell de silicona i una estructura d’acer plantegen un paral·lelisme de dualitat entre l’encèfal i el crani: tou i dur, contingut i contenidor. A l’absis, tres grans projeccions, perfectament integrades en aquest espai sacre que les acull, estableixen un diàleg que magnifiquen l'atmosfera mística d'aquest lloc. Realitat i aparença, raó i somni, inici i final, finit i infinit, passat i present, llum i obscuritat, en definitiva, vida i mort s'entrecreuen per cercar el límit fronterer de l’ésser. A l’esquerra una tempesta elèctrica es relaciona amb les connexions entre cèl·lules neuronals (imatges cedides per l’Institut de Neurociències de la Universitat de Barcelona) que se situen a la dreta de l’espectador; mentre que a la part central un mar que sembla assossegat vibra en una contínua regeneració cíclica. Una línia horitzontal amb els símbols I (jo), + (sumar) i ∞ (infinit) formen un horitzó que travessa les tres imatges.
Els escrits de Borges, un dels autors que més admira Tolosa, exploren temes universals com el temps, la identitat, la realitat i la percepció. Les frases següents ironitzen sobre una existència simbòlica amb la qual l’home viu atrapat i ens submergeixen en l’entramat de l’artista: “El dubte és un dels noms de la intel·ligència”; “Si soc ric d'alguna cosa és de perplexitats, i no de certeses” o “Qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta realment d'un sol moment: el moment en què l'home sap per sempre qui és”. Qui som? D'on venim? On anem? Són interrogants que formen part de les peces que mostra i que ultrapassen el límit personal per esdevenir universal.
Des de finals dels anys setanta, Jordi Tolosa ha seguit un itinerari d’una gran coherència en els seus plantejaments creatius i ha anat madurant amb absoluta solidesa dins d’un pausat procés, encara que en un voluntari silenci que li ha permès, però, madurar sense cap mena d’interferència. Si inicialment, el seu treball s’emmarca dins d’unes propostes de caràcter conceptual, a mitjans dels anys vuitanta emprèn amb força una nova etapa dins de l’escultura formalment pura, sòbria i austera. Sovint en la línia del minimal, en una limitació dels recursos expressius, la seva obra aconsegueix una transcendència atemporal que trenca amb la memòria individual per connectar amb tot allò universal. Progressivament, la nuesa formal s’ha anat imposant i la utilització d’estructures primàries centren la seva dissertació basada en un raonament envers idees de caràcter existencial.
Una obra basada en una ferma manifestació teòrica i filosòfica, de vessant metafísic, que s’ha apartat de modes. La seva obra traspua serenitat, valentia, convicció i alhora ens fa reflexionar sobre molts dels aspectes que l’home contemporani està sotmès: l’efímer, la consciència humana, el record o el neguit existencial. Un sentit reductiu que interrelaciona els diferents elements i materials, configurant un corpus que ens demana un apropament pausat i una especial atenció per anar desvetllant els enigmes que s’amaguen en les seves intervencions. Al·lusions simbòliques arrelades en el més profund de l’ésser humà. Una obra amb una aura totèmica i transcendent que ens atrau, però que alhora ens inquieta. Un discurs gairebé màgic, sagrat, que ens apel·la a la contemplació especulativa. Per a Jordi Tolosa existeix la voluntat interactiva i d’interacció perquè l’espectador participi de la seva proposició i que cadascú tregui la conclusió més encertada. Els camins són infinits. L’artista ens en mostra el seu, però ens proposa que nosaltres mateixos escollim el nostre.