Acaba d’obrir portes un nou teatre al barri de Badal. Una aposta dels promotors Irene Vicente i Àlex Rigola. L’estrena oficial porta per títol “L’home de teatre”,obra polèmica d’una de les figures fonamentals del patrimoni teatral del segle XX, Thomas Bernhard i que amb més subtilesa representa el seu ideari i estil. Una peça digna d’anar a veure pel bon ofici de l’histriònic Andreu Benito.
L’home de teatre
Text: Thomas Bernhard
Traducció: Bernat Puigtobella
Adaptació, dramatúrgia i direcció: Àlex Rigola
Intèrprets: Andreu Benito, Àlex Fons, Marwan Sabri
Producció executiva: Irene Vicente
De l'1 novembre 2023- 21 gener 2024 al Heartbreak Hotel (plaça de l’Olivereta, barri de Badal)
Els amants del teatre de proximitat estem de celebració. Un nou escenari ha obert les portes al barri de Badal, concretament a la plaça de l’Olivereta. Un antic magatzem municipal reconvertit pels promotors Irene Vicente i Àlex Rigola en una caixa escènica que han batejat amb el nom de Heartbreak Hotel. Una nominació que ens remet a una cançó d’Elvis Presley i que forma part de l’afició motard del director teatral de la sala, l’Àlex Rigola. L’espai té la particularitat d’estar pintat totalment de negre; l’aforament és per a setanta-dos espectadors i els seients d’una comoditat que s’agraeix. Han pres una cura exquisida en l’acústica de tal manera que s’obté un silenci absolut, fins al punt que es pot arribar a escoltar l’alè dels actors. Aquesta predilecció per la proximitat que ofereix l’espai escènic segueix les petjades dels darrers espectacles que ha muntat Rigola, Who is me Pasolini o Hedda Gabler, representats dins d’una caixa de fusta amb capacitat per uns cinquanta espectadors.
L’estrena oficial del Heartbreak Hotel porta la cartellera de L’home de teatre, polèmica obra d’una de les figures fonamentals del patrimoni teatral del segle XX, Thomas Bernhard. Un escriptor incòmode en la seva Àustria natal per la punyent i constant denúncia del poder i pel rebuig a la hipòcrita societat que ens envolta. Una peça que ja es va representar l’any 2005 al TNC de la mà de Xavier Albertí i que comptava com a primer actorLluís Homar. L’home de teatre és una de les obres que millor defineix l’ideari i l’estil de Bernhard, la seva mordacitat i forma minimalista. Àlex Rigola la venera i ell mateix l’ha adaptat a partir de la versió traduïda per l’editor de Núvol, en Bernat Puigtobella. En aquesta ocasió Rigola ha reduït el text a gairebé la meitat de l’original i ha eliminat personatges, dels set inicials n’ha deixat només tres: l’omnipresent Andreu Benito amb l’acompanyament dels joves Marwan Sabri i Àlex Fons. S’han acomodat les localitzacions a què fa referència el text per unes de més properes com per exemple, la del petit poble austríac d’Utzbach s’ha vist transformat en la barriada de Sants. En lloc d’un hostal, ara ens trobem en un magatzem. I un important tòpic com el de l’odiat Hitler, Rigola el bescanvia pel no menys execrable dictador Franco, de similar simbologia, però amb discutibles matisos de transcendència. Tot plegat per parlar d’una societat decadent, racista i amb comportaments indiscutiblement feixistes. El que sí que manté del text original és l’insistent requesta, per part de l’omnipresent Benito, a què el Cap de bombers autoritzi tancar els llums d’emergència cinc minuts abans que s’acabi la representació per així aconseguir la foscor absoluta que donarà sentit al final de «la història de la humanitat», la que esdevé després de la victòria del feixisme.
Les identitats dramàtiques es confonen fins al punt que el personatge principal en l’obra de Thomas Bernhard, Bruscon, ara és el mateix actor Andreu Benito. Que els intèrprets es diguin pel seu nom real, que no es canviïn de vestuari i que no hi hagi cap mena d’escenografia, és una de les propostes d’estil de Rigola que ja ha posat en pràctica en els seus darrers muntatges i que busquen l’autenticitat teatral. Teatre dins el teatre. I és a partir d’aquesta identificació d’actor i personatge que es debat, no sense sarcasme, sobre l’ofici de l’artista, «tots els actors intenten representar coses que no són», sobre l’absurditat del teatre, «tota representació és una mentida» i, en definitiva, de com s’ha convertit la cultura en un absurd objecte de consum, «mentim, però en certa manera som fanàtics de la veritat». I tot això succeeix dins la representació, en un suposat moment inicial abans que comenci una funció que vol parlar de «la història de la humanitat».
Thomas Bernhard sempre ha estat un autor de referència, intel·ligent i molt culte alhora que revolucionari i polèmic. I L’home de teatre, una obra escrita en la seva etapa de maduresa teatral, és un perfecte mirall de la personalitat d’un Bernhard que amb el seu declarat malestar frega el nihilisme. Potser per això veiem en Bruscon, millor dit, en Benito, un personatge egotista, despòtic i misogin que no deixa de blasmar. I com ja és d’esperar en tota obra de Bernhard, sota cert aire de comèdia, «odio l’aigua mineral, soc més de Trinaranjus», acaba per dir grans veritats, com ara: «estem tota la vida al servei de l’absurditat d’haver nascut».
Una peça digna de no perdre’s per l’ofici de l’histriònic Andreu Benito, un actor que evita la gesticulació gratuïta i l’afectació, defectes que tant odiava l’autor, i perquè fa un paper més difícil del que a primera vista pugui semblar. I, per descomptat, per la subtilesa com l’experta direcció d’Àlex Rigola ha sabut accentuar la crítica exacerbada que simbolitza l’obra canònica L’home de teatre. No us la perdeu.