L’Òpera de Zúric recupera, una temporada més, la seua producció de ‘Macbeth’, que data de 2016 i que ha fet la volta al món. Barrie Kosky és l’artífex d’aquesta peculiar proposta escènica, on el focus recau sobre els rols protagonistes enmig d’un ambient fosc i malsà. A més, el debut de la soprano Ewa Płonka al coliseu de Zúric es va saldar amb un èxit rotund.
Macbeth de prop
Macbeth
Òpera en quatre actes, amb música de Giuseppe Verdi (1813-1901) i llibret de Francesco Maria Piave (1810-1876) i Andrea Maffrei (1798-1885), a partir de La tragèdia de Macbeth de William Shakespeare (1564-1616)
Daniele Squeo (direcció musical), Barrie Kosky (posada en escena), George Petean (Macbeth), Ewa Płonka (Lady Macbeth), Ann-Kathrin Niemczyk (dama de Lady Macbeth), Vitalij Kowaljow (Banco), Omer Kobiljak (Macduff), Maximilian Lawrie (Malcom)
Filharmonia Zúric
Cor de l’Òpera de Zúric
Statistenverein de l’Òpera de Zúric
Zúric, 17 de novembre de 2023. Fins a l'1 de desembre.
Les pulsions humanes són objecte de recreació i reflexió artística des de la tragèdia clàssica. L’amor i la mort són elements recurrents en aquest sentit, però no els únics. Hi ha també impulsos de la conducta humana que es manifesten en les obres d’art i no són sempre els més nobles i distingits. És el cas dels que es plantegen en aquesta famosa tragèdia de Shakespeare transformada en òpera, amb música de Verdi i llibret de Piave i Maffrei. En efecte, la set de poder, que provoca la comissió compulsiva d’assassinats i, en conseqüència, l’entrada en un univers de trastorns i perversions als responsables d’aquells actes depravats, és el centre d’especulació d’aquesta primera incursió de Verdi en un drama shakespearià.
La citada temàtica ombrívola i l’atmosfera fantasmagòrica de malsons i visions diabòliques que genera són els elements d’exploració estètica de la posada en escena de Barrie Kosky. L’escenografia és austera a més no poder: una caixa negra, amb petits feixos de llum que creen un punt de fuga, i una llum zenital, en forma de taüt, que il·lumina el centre de l’escena i on només se situen els personatges principals de la història. És com una espècie de close up o de primer pla cinematogràfic, que dura prop de tres hores, per on deambulen els protagonistes de l’òpera, els cossos nus, que simbolitzen les perversions, els fantasmes i els malsons, o les ombres de corbs, els típics ocells de mal averany. El cor esdevé un protagonista invisible, ja que els cantaries es troben entre bastidors, a fi de donar importància a la parella de malalts en què acaba convertint-se el matrimoni Macbeth. Així mateix, Barrie Kosky fa l’ullet al teatre de guinyol japonès (bunraku) amb aquesta estètica sòbria, la focalització única i, fins i tot, el vestuari dels personatges.
D’altra banda, i d’acord amb l’ambient, Verdi persegueix en aquesta òpera unes línies vocals allunyades de les convencions del bel canto. De fet, indaga les parts vocals i les condueix per terrenys on els nervis i les patologies senyoregen a plaer. El paradigma d’aquesta experimentació és el personatge de Lady Macbeth, que Verdi vol amb una veu “crua, escanyada i buida”. I és això el que va oferir la soprano polonesa Ewa Płonka des de la seua primera ària, amb unes intervencions electritzants i furioses i un impressionant registre que li permetia escometre amb lluïment les crues exigències de la partitura. El baríton romanès George Petean, però, no es va quedar al darrere, atès que la seua interpretació de Macbeth fou absolutament extraordinària. Cal destacar el domini del legato, el control de les dinàmiques i el savoir faire escènic, que conferia al personatge la complexitat de matisos atribuïts. La resta de rols protagonistes estigueren interpretats per unes veus magnífiques. Així, tant Vitalij Kowaljow, en el paper de Banco, o Omer Kobiljak, com a Macduff, baríton i tenor respectivament, desplegaren els seus impressionants dots vocals en cada una de les intervencions, igual que la soprano Ann-Kathrin Niemczyk, en el rol de dama de Lady Macbeth, amb una veu més que portentosa i una acció dramàtica remarcable.
Quant a les intervencions del Cor de l’Òpera de Zúric, val a dir que les veus masculines estigueren a l’altura del cast de la funció. Amb tot, no es pot afirmar el mateix de les veus femenines, que cantaven amb uns vibrati desbocats i descontrolats, tingueren problemes d’afinació en alguns moments i presentaren certes dificultats per a seguir la música que emanava del fossat de l’orquestra. Molts factors hi pogueren intervenir en aquests desajusts, però el més determinant potser fora la posició extraescènica, tot i que era la mateixa que la del cor d’homes i la de la banda interna, que no van manifestar, aparentment, cap mena de desacord digne de menció.
En conjunt, l’espectacle fou d’una parquedat escènica extrema, que contrastava amb l’exuberància musical de la partitura. És probablement la intenció perseguida per part dels artífexs d’aquesta producció i és just aquesta antítesi la que la fa interessant i atractiva. D’un costat, la lectura musical, esplèndida en l’orquestra i les veus, i de l’altre, la lectura escènica, buida d’elements però plena de significació. La concurrència present en la representació va aplaudir fora de mida, la qual cosa pot resultar sorprenent tenint en compte la fama de contingut del públic d’aquell cantó helvètic. En definitiva, si ja heu vist aquest Macbeth de Barrie Kosky en algun dels teatres d’òpera europeus, o en la mateixa Òpera de Zúric, que en fa contínuament reposicions, no us n’estalvieu la repetició. Al coliseu suís estarà en cartell fins a l’1 de desembre i és cent per cent recomanable.