A finals de mes, el record de la soprano Maria Callas (1923-1977) planarà sobre el món de l’òpera i una mica més enllà. Tal va ser la incidència de la cantant nord-americana d’origen grec, que va traspassar els escenaris per entrar al paper couché.
Va ser i continua sent la cantant d’òpera més famosa de la història. I tota ella es va revestir de paradoxes: obessa que es va aprimar; versàtil tot i una veu no especialment bella; amb més de setanta rols tot i una carrera curta; i estimada per molts però abandonada per tothom. Així de tràgica va ser la vida d’una artista que forçosament havia de ser grega, com alguns dels personatges (Medea) que va abordar. Així de moguda va ser l’existència d’un ésser humà que havia de ser femení per, com Tosca, viure d’art i d’amor. I així de breu va ser la biografia humana d’un personatge que quan va aprendre a viure de debò va patir el desencís de l’únic home a qui ella realment va estimar. I això va ser el principi de la seva mort.
Evidentment, no caurem en el groguisme estèril o en el morbo fàcil per treure a la llum el que en el cas de Maria Callas no són més que llegendes. Perquè la llegenda era ella mateixa.
Luchino Visconti va dir de Maria Callas que era la millor actriu amb qui havia treballat. I això, dit en boca d’algú que en teatre o en cinema va dirigir monstres interpretatius com Anna Magnani, Romy Schneider, Silvana Mangano o Katina Paxinou és dir molt. I és que, efectivament, la Callas va ser una extraordinària cantactriu, una intèrpret que en escena es metamorfosejava en Violeta Valéry, en Tosca, en Norma, en Lady Macbeth (l’únic cop que la va cantar, el 1952) o en Medea.
Directors com Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Tullio Serafin o Victor de Sabata van saber-la dirigir des del fossat i col·legues de generació com Mario del Monaco, Giuseppe di Stefano, Franco Corelli, Ebbe Stignani, Fiorenza Cossotto o Nicola Rossi-Lemeni van ser-li companyes i companys d’escenari, en alguns casos amb polèmica inclosa. Per no parlar de les trifulques amb empresaris i directors de teatre, espectadors partidaris de l’eterna rival Renata Tebaldi i plantades a darrera hora quan la Callas decidia que no cantaria.
La petjada de Maria Callas en el món de l’òpera va ser extraordinària perquè, als citats dots de cantactriu es sumava una versatilitat estilística que li va permetre abordar des de repertori wagnerià (als inicis de la carrera) fins al belcanto més volàtil (La sonnambula), passant per alguns dels papers més lírico-dramàtics de Verdi (La traviata, Macbeth), Puccini (Tosca) i, sobretot, de Bellini (Norma). I va contribuir a l’exhumació del repertori romàntic italià d’autors com Donizetti (Lucia di Lammermoor, Anna Bolena) o Spontini i Cherubini (La vestale, Medea). I a sobre, tot i que tan sols en disc, va gravar el rol de Carmen.
El citat Visconti la volia com a protagonista en un film, que no va passar de projecte, sobre la proustiana À la recherche du temps perdu i Pier Paolo Pasolini (de la que Callas es va enamorar bojament) la va immortalitzar en el cèlebre film Medea, adaptant no pas l’òpera de Cherubini sinó la tragèdia d’Eurípides. Era l’any 1969 i aleshores la soprano ja vivia pràcticament retirada al seu luxós apartament de l’avinguda Georges Mandel, a París. Pocs anys més tard, tornaria als escenaris amb Giuseppe di Stefano en una sèrie de recitals que denoten el desgast i l’envelliment de la veu de la que havia estat la gran Maria Callas. Per sort, el llegat ja havia quedat tancat amb la memòria dels operòfils d’arreu i amb els discòfils d’aleshores i d’ara. Perquè la veu, evidentment, ja no era la que havia estat, però les gravacions es quedaven per a futures generacions. I tanmateix, a Callas encara va deixar algunes lliçons postreres, com les classes magistrals a la Juillard School de Nova York, a les que es pot accedir a través de diversos canals.
Al Liceu, Maria Callas tan sols hi va oferir un cèlebre concert, el 5 de maig de 1959. L’empresari Pamias va ficar la banya per tenir la diva del moment a Barcelona, però eren anys del regnat de la Tebaldi i l’actuació de la soprano nord-americana va despertar reaccions contrastades a banda i banda. Per cert que pocs saben que el setembre de 1974, Maria Callas va tornar a Barcelona, en aquest cas per acompanyar el seu col·lega i amic, el tenor Giuseppe di Stefano, que es trobava a la capital catalana gravant un disc amb Montserrat Caballé.
L'admiració de la Callas per la soprano catalana era un fet, òbviament correspost. Però va tenir també bones paraules per a una altra catalana, nascuda exactament vint-i-nou dies abans que ella: Victoria de los Ángeles López García, de qui enguany també recordem el centenari. De la filla del bidell de la Universitat de Barcelona, Callas va dir que era “l’única flor en el femer del Metropolitan”. Tot un elogi.