La ballarina i coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker s'enfronta a 'Les variacions Goldberg' des de la impossibilitat, però el seu és un intent prodigiós per demostrar que, amb 63 anys, el cos pot ser encara un vehicle extraordinari per a una obra d'art.
Actuar sol en un escenari és de les coses més difícils a què es pot enfrontar un intèrpret. No té ningú a qui mirar, ningú on recolzar-se, ningú a qui esperar, llevat del públic que té al davant. És un mèdium i és un mirall, una pàgina en blanc i una pàgina farcida de grafismes, tot alhora. Ho és tot i no és res.
Per als actors i les actrius, la solitud de l'escenari sol ser un tràngol. No en són gaires els que estan disposats a fer-ho, encara que en siguin molts els que ho acaben portant a terme. Tenir un monòleg en cartera t'ofereix l'oportunitat, sobretot en aquest país d'escenaris amb pocs recursos i proclius a les produccions petites, de voltar i, especialment, de mantenir-te actiu quan no estàs enrolat en un muntatge mitjà o gran.
Per al ballarí, en canvi, el solo sol ser una necessitat. Cesc Gelabert els anomena el seu “laboratori secret”. Perquè és aquí on entren en contacte directe amb el cos, el seu instrument, n'observen els canvis, les variacions, els límits i hi conversen. El solo d'un ballarí és, en el fons, un diàleg amb el seu cos. L'actor té un text. El text del ballarí és ell mateix.
Què passa, però, quan a més d'haver de parlar amb tu mateix, vols dialogar amb una de les grans obres d'art de tots els temps, quan tu has creat algunes de les peces més icòniques dels últims 40 anys, quan ja depasses els 60 i no ets capaç de ballar-les? Això és, entre moltes altres coses, 'The Goldberg Variations, BWV 988' que Anne Teresa De Keersmaeker, ha ofert al Mercat de les Flors dins la programació de Temporada Alta. Un viatge en el temps i una assumpció del temps.
D'entrada, tenim un escenari immens, de 25x18 m, on només hi ha un piano de cua, que tocarà Alain Franco, i un gran mural reflectant. Enmig de tot es col·loca la ballarina, vestida amb una gasa transparent. Comença a ballar sola, sense música, però aviat sona l'ària que marca l'inici de l'obra magna de Bach.
Bé, el que es diu ballar-ballar, De Keersmaeker ho fa poc. Es mou, intenta moure's, recorre l'escenari i recorda velles coreografies pròpies, mentre la música de J. S. Bach segueix implacable. De vegades mira de seguir-la, però sovint se n'allunya, com si fos incapaç d'acoblar-s'hi. Mentrestant, la dramatúrgia lumínica segueix el seu curs, com un sol que va des de la sortida a la posta.
La ballarina es canvia diverses vegades de roba, es posa i treu les vambes, s'aferra al piano i se n'allunya. Hi ha un moment misteriós en què, a la segona part, l'escenari es queda a les fosques i continuem sentint Bach a través de Franco. I arribem a intuir que De Keersmaeker, ben lluny, també balla en la foscor. Dins la vastitud de la nit, de l'espai, ni la foscor pot parar l'espectacle. Al final, després de de gairebé dues hores de solo, ballarina i piano callen, rendits.
Hi ha peces que estan per sobre de qualsevol que s'hi enfronti. 'Les variacions Goldberg' és una d'elles. Encara que sigui Glenn Gould qui les toqui, encara que De Keersmaeker vulgui ballar-les, grans artistes, hi ha un punt d'impossibilitat, de més gran que la vida. Un equivalent teatral el trobaríem en el 'Hamlet' de Shakespeare. L'agafis per on l'agafis, estàs condemnat al fracàs. No te'n pots sortir. Potser per això el millor és no ballar-lo, sinó revisar-lo des d'un altre punt de vista, com fa la ballarina flamenca amb la peça de Bach. Que hi sigui, però només la miraré de reüll, sembla que ens diu. Davant del prodigi de la música, la inutilitat del cos.
Fa quatre anys, parlant de 'Framing time', un solo que Gelabert va fer a partir de la música Morton Feldman, el ballarí i coreògaf català em deia: “Tinc 66 anys i estic, com a ballarí, a les acaballes. El cos està al límit. Quan ballo, puc tenir una calma interior que vas adquirint amb els anys. És com una persona a qui has conegut tota la vida i ara hi pots parlar directament. No has d'explicar un estat d'ànim interior. Jo ara puc tenir aquesta sensació amb el públic”. És un bon resum del que va provar de dir-nos De Keersmaeker amb el seu solo.
A nivell teatral, una experiència com aquesta només la podem tenir quan el monòleg que fa una actriu o un actor té un caire metalingüístic. L'intèrpret teatral pot posar-se a la cara moltes més màscares, i més gruixudes, que un ballarí. El ballarí, en un solo, sempre es despulla. L'actor, pot no tenir cap motiu per fer-ho.
Aquí, n'hem vist una pila de monòlegs en els últims anys. Dels que parlem, pocs. No hi entren, per exemple, ni els recents 'Bèsties' de Monica Dolan, ni 'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc' de Josep Maria Miró, ni tan sols la 'Història d'un senglar' de Gabriel Calderon. Aquest darrer, perquè, encara que tinguem un actor que es prepara per donar vida a Ricard III, està massa maquillat. Crec que hi ha poc de Joan Carreras en el seu personatge.
En canvi, sí que podem parlar del 'Birnam' de Víctor Sunyol que va interpretar Lluís Soler. De l''Acorar' de Toni Gomila. I, molt concretament, de 'L'home de teatre' de Thomas Bernhard que està fent Andreu Benito al Heartbreak Hotel. Tots tres tenen coses en comú i d'altres que els separen. Els uneix que parlen del món a través de l'ofici d'actor.
Al 'Birnam' hi tenim un actor que ha de posar-se en la pell del rei Duncan de 'Macbeth' i dubta de si la seva vida ha valgut la pena. A 'Acorar', un home que veu com la societat on va néixer mor i hi reacciona amb una poètica extraordinària, interpretat pel mateix autor. I a 'L'home de teatre', un altre actor que passa revista a l'estat de la professió des de la seva experiència personal i no s'estalvia ni els dards ni el sarcasme.
El monòleg d''Acorar' estaria relacionat amb el que vam veure a Salt fa unes setmanes en la pell d'Édouard Louis i el seu 'Qui va matar el meu pare'. 'Birnam' i 'L'home de teatre' són peces bessones, amb dos grans actors en escena. La diferència entre elles té a veure amb la intervenció del director, com Àlex Rigola ens apropa Bernhard, tot oferint-li un biaix local a través de l'experiència pròpia de Benito.
Al nou Heartbreak Hotel de Sants, tenim l'actor repenjat a la paret, a dos metres, tirant llarg, de distància. És un home que s'ha fet gran i s'ha adonat que el teatre no té cap mena de transcendència espiritual, que la gent prefereix assistir a la botifarrada de la plaça abans que ficar-se dins una sala a contemplar una obra d'art aixecada a partir de les paraules. “Paraules, paraules, paraules…”, que diu l'actor de Sunyol. Rigola neteja de grandiloqüència el text i ens el planta sense mitges tintes.
No sé si són gaires els actors o les actrius que puguin escopir-nos un text així a la cara sense fer el personatge. Poques vegades, un home sol pot albergar tanta veritat. Benito, com De Keersmaeker, viu condemnat pel seu temps, la seva biologia. És com si haguessin sentit l'últim terrible vers de l''Aubade' de W. H. Auden: “Escolteu, mortals, per si de cas moriu”.