La UNESCO ha anunciat la creació d’un museu virtual per conscienciar sobre la importància de l’art robat a les societats que l’han produït. La institució ha estat dissenyada per l’arquitecte Diebédo Francis Kéré i obrirà les portes digitals el 2025.
El 24 d’abril de 1972 entrava en vigor la Convenció de la UNESCO sobre les mesures de prohibició i prevenció de la importació, exportació i transferència il·lícites de propietat cultural, que havia estat signada el 14 de novembre de 1970. Aquest tractat establia les bases per combatre el tràfic il·lícit de la propietat cultural, que definia en l’Article 1 com “qualsevol cosa de rellevància científica, històrica, artística o religiosa”. La Convenció recomanava que els països signants articulessin les seves accions al voltant de tres pilars: la creació de mesures preventives, la implementació de mesures restitutives i la millora de la cooperació internacional.
Més de cinquanta anys després, a mitjan octubre passat, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura va presentar un nou projecte que segueix aquesta lògica: la creació del primer museu virtual de l’art robat. El propòsit d’aquesta institució és conscienciar, mitjançant la divulgació, sobre la xacra que és el saqueig i comerç il·legal d’art. En declaracions d’Audrey Azoulay, directora general de la UNESCO, l’objectiu de la iniciativa és tornar a posar sota els focus aquesta injustícia i promoure el retorn de les obres a les societats de les quals van ser saquejades. Alhora, posa èmfasi en la importància per aquestes societats de poder viure el seu patrimoni i veure-s’hi reflectits, recalcant el dret dels pobles a tenir accés a les seves representacions culturals.
La característica única d’aquest museu, que serà inaugurat el 2025 i haurà costat 2,5 milions de dòlars, és que la seva finalitat és desaparèixer o, almenys, anar reduint la seva col·lecció, ja que això significaria que tots els objectes han sigut recuperats i repatriats. La idea projectada pel circuit expositiu són diverses sales amb reproduccions en 3D dels objectes robats. Hi predominarà un discurs museològic centrat a posar sobre la taula la significació que tenen en el seu context, gràcies a testimonis pertanyents a les cultures que les han generat. La col·lecció constarà de 600 objectes, recollits d’una base de dades d’art robat de més de 52.000 peces que ha cedit la INTERPOL. La digitalització de les peces ha estat l’escull més gran que ha hagut de superar aquesta empresa, ja que no es té massa referències clares d’algunes peces, de les quals només hi ha una descripció escrita i fotos en blanc i negre.
Tot i ser un museu virtual, ha estat dissenyat per un arquitecte de professió: Diebédo Francis Kéré, primer africà en guanyar el prestigiós Premi Pritzker, l’any 2022. La tria de l’arquitecte burkinès no ha estat innocent, ja que des de l’inici de la seva trajectòria ha advocat per projectes que impulsin l’educació i la prosperitat en països dits en vies de desenvolupament. Exemple paradigmàtic n’és l’escola de Gando, el seu poble natal, que va ser guardonada amb el premi Aga Khan d’arquitectura el 2004. La seva arquitectura s’ha caracteritzat per tenir una aproximació sostenible i per la utilització de tècniques locals, així com per implicar les comunitats locals per empoderar-les.
L’edifici virtual del Museu Digital de l’Art Robat serà un enorme globus terraqüi amb una gran rampa en forma d’embut, que recorda a la del Museu Guggenheim de Nova York, que portarà el visitant cap a les diferents sales. La rampa també evoca la forma d’un baobab, arbre molt significatiu per moltes cultures africanes i en el que Kéré ja s’hi ha inspirat anteriorment, per exemple en la seva instal·lació en el Festival de Música i Arts de la Vall de Coachella el 2019. El mateix arquitecte, en la presentació del projecte, ja va comparar l’art saquejat amb un arbre arrencat de terra.
Les iniciatives de digitalització del patrimoni fa temps que han arribat a les nostres terres. Un dels exemples més destacat d’aquesta tendència és el Museu Virtual de la Moda de Catalunya. Aquesta institució digital, guardonada el 2016 pels Premis Lluís Carulla, posa a la disposició dels visitants internàutics centenars de peces de vestir històriques d’arreu del territori català, moltes de les quals no són accessibles d’altra manera. La plataforma té la missió d’apropar el patrimoni a tota la ciutadania, assegurant-ne un accés gratuït.
Aquesta missió també és compartida pel Projecte Giravolt, que ha suposat la digitalització en 3D de 100 elements emblemàtics del patrimoni català. És una iniciativa de la Direcció General de Patrimoni Cultural que va més enllà de la simple digitalització, i ofereix els models de manera gratuïta, amb llicències obertes de Creative Commons, accessibles des de qualsevol lloc del món. Alhora, encoratja i assessora entitats museístiques en la digitalització dels seus fons, a més d’enllaçar-les amb centres educatius per crear activitats relacionades amb el patrimoni i les noves tecnologies.
La digitalització del patrimoni ja fa temps que és entre nosaltres, però actualment encara és complicat per museus i altres institucions culturals la seva integració idònia en els circuits expositius. En aquest sentit, iniciatives com el Museu Virtual d’Art Robat de la UNESCO, o, en certa manera, el Museu Virtual de la Moda de Catalunya, saben esprémer al màxim el mitjà en el que estan per tal d’assolir la seva missió. Cal destacar que, des de fa uns anys, hi ha una tendència museística global cap a replantejar els discursos museogràfics, per tal de conscienciar el valor de les peces en el seu lloc d’origen, que fins i tot ha traspuat a altres àmbits.
El passat 27 d’octubre, just abans de Halloween, Apple TV estrenava la sèrie Curses!. Una sèrie d’animació, feta per Dream Works Animations, que segueix les aventures d’una família que ha de retornar peces arqueològiques per desfer una maledicció que ha caigut sobre el pare, que és descendent d’arqueòlegs-saquejadors. Fets com aquest donen esperança, ja que són mostres de com les narratives que promou aquest nou museu de la UNESCO han començat a arribar al mainstream, obeint a un interès que es generalitza en la societat.