Federico García Lorca va ser afusellat el 1936 pels feixistes espanyols, que ara tornen a la càrrega sota la màscara de Vox. Cinc anys abans de ser assassinat, va escriure 'Así que pasen cinco años', una de les seves tragèdies més oníriques i profètiques. Lorca hi vaticinava, com qui no diu res, que Espanya cauria en un pou insondable, d’on de fet encara no ha sortit. Allà on sigui, el cadàver del poeta granadí es deu regirar en la tomba en contemplar, estupefacte, que l’Espanya en què havia somniat no ha pogut ser i recau de nou en la violència i la repressió.
Así que pasen cinco años, dirigida per Ricardo Iniesta, alça un crit insistent a favor de viure l’amor sense dilacions, assetjat pel temps i la mort. Perquè l’amor-passió no admet ni barreres ni esperes. El temps —un dels eixos centrals de l’obra— ho devasta tot. El Joven, enamorat de la Novia, comet l’error obstinat de diferir l’amor. Entre somnis i naufragis, el periple tràgic que viu el condueix a perdre-ho absolutament tot. La seva història d’amors i desamors s’envolta d’una dimensió surrealista, d’un oniris- me exaltat, amb alguns personatges es- perpèntics i metafòrics, i altres manllevats de la commedia dell’arte, el circ o la mitologia.
La històrica companyia andalusa Atalaya Teatro, especialitzada en els textos de clàssics universals, tradueix amb niti- desa el món oníric i simbòlic, profunda- ment poètic, de Lorca. La seva escenifi- cació ofereix una successió de quadres pictòrics d’una gran força plàstica i al·le- gòrica, que delimita bé l’espai i els to- pants de la faula lorquiana. L’escenografia —del mateix Iniesta— té una retirada cubista, picassiana. Les seves tonalitats de clarobscurs, esquitxades de colors estridents, s’avenen a la perfecció amb l’aurèola màgica de la tragèdia.
En la interpretació, brillen més les actrius que els actors en un treball conjunt sòlid, artesanal, atent als detalls, encara que una mica distant, mancat de duende i, en alguns moments, un punt impostat. A més d’escenes corals d’una èpica tràgica ben aconseguida, n’hi ha també de molt rodones i pertorbadores, com ara la del nen i la gata perseguits, la de la trobada fallida entre el Joven i la Novia acròbata, la del maniquí vestit de núvia i de mortalla o el refús de la Mecanógrafa.
El muntatge evidencia l’aclaparadora modernitat del teatre de Lorca, la rotunditat de la seva poesia, l’atmosfera tràgica trasbalsadora i la varietat de referents estètics de l’original. Ara bé, posats a trobar-hi més peròs, l’acurada proposta d’Atalaya té —en la seva veneració d’un clàssic— un cert regust d’estètica lorquiana estereotipada. Com si la mateixa modernitat del text, més enllà de les capes de pols que hi ha posat el temps i la desmemòria, reclamés una mirada més acostada al segle actual.
Vivim un temps en què el “poder” i el “soroll” s’uneixen per confondre, com apunta l’escriptora italiana Barbara Balzerani. La riquesa i la complexi- tat poètiques de Lorca semblen dotades, tanmateix, d’una força tel·lúrica que encara conserva un poder magnètic. Hi ha un paorós rerefons de crueltat ancestral, de tragèdia secular que emana del teatre de Lorca i que Atalaya transmet amb força i claredat. Al cap i a la fi, entre l’allau d’imatges i de paraules poètiques, inconfusiblement lorquianes, Así que pasen cinco años alerta de les ferides del temps, de la urgència de l’amor i de la inexorabilitat de la mort.
Así que pasen cinco años
Autor: Federico García Lorca
Direcció: Ricardo Iniesta
Teatre Lliure, 17 de gener