Si el Barça és més que un club, el Palau de la Música de Barcelona és un fenomen únic. El Palau és un símbol de país, perquè és l’obra on un poble ha fet música i cant. I ho ha fet en un entorn sorprenent que ningú no s’atreveix a qualificar-lo. Allí dins s’ha cantat i s’han tocat instruments. Però s’ha fet molt més: hi ha hagut gent que s’ha jugat la vida per cantar, per no cantar... i se l’ha jugada per no dirigir Cors de les Joventuts Hitlerianes.
Així i tot, més enllà dels relats més o menys heroics, en aquesta estreta i atípica caixa de música els humans s’han fet més persones. I aquest gest emocional i estètic és bàsic per a construir una consciència identitària forta: des de la música, des de l’expressió més íntima i càlida de la comunicació humana.
Fa uns cent quinze anys, el 1908 s’inaugurà el Palau. El 23 d’abril del 1905 es posà la primera pedra de la nova seu de l’orfeó Català. L’arquitecte era Lluís Domènech i Montaner, un professional que combregava amb les idees i l’esperit de l’Orfeó, una de les institucions culturals de la Lliga Regionalista. Domènech creà un altaveu de llum i so, un escenari estranyament original, modern i mai no vist. L’objectiu de l’Orfeó era agermanar d’alguna manera una classe obrera culta amb una burgesia solidària conscient que la cultura podria construir una societat més ètica i més justa, més responsable.
Tan responsable que volien fer bé allò que no es veia a ull nu: Domènech i Montaner va fer com Ictinos, Cal·lícrates i Fídies amb el Partenó d’Atenes: cuidà els elements decoratius de l’exterior encara que sabia que el punt de vista de l’espectador no arribaria a veure mai de prop les figures; i les va fer perfectes, com si hagueren de ser vistes a un pam de l’ull. Recordeu que fa cent anys, el carrer de Sant Pere més Alt era molt més estret a conseqüència de la proximitat de l’antiga església de Sant Francesc, de manera que encara era més difícil veure la façana plena de mosaics i trencadís de Lluís Bru. Perquè l’ull de Déu ho veia tot. Així havia de ser la utòpica i nova societat: honesta, ètica, responsable.
Una societat que com un vaixell, solcava aquells primers anys del segle XX: al Palau, i en forma de mascaró de proa es col·locà un grup escultòric fet per Miquel Blay i Frederic Bechini que representa la cançó popular catalana. En aquesta obra trobem Sant Jordi sota una figura femenina vestida amb unes teles que reben l’impacte del vent de cara. És potser Euterpe, la musa de la música. Està envoltada de mariners, camperols, un home gran i infants. Era la idea, era el projecte d’una societat que tenia en la música un motor amb el qual funcionar i sublimar conflictes que en aquell moment provocava una naixent societat industrial. Era el principi fundacional de la Nació Moderna Catalana. Que anteriorment havia conegut el terror de les bombes anarquistes i la repressió del poder que volia esclafar qualsevol intent de canviar la societat.
En febrer de 1908 s’inaugurava el Palau. El 8 de setembre de 1909 s’inaugurava el conjunt escultòric, pagat pel marquès de Castellbell, Joaquim de Càrcer i Amat. Un mes abans, la Setmana Tràgica havia submergit Barcelona en un ambient incert. La “Rosa de foc” substituïa els centenars de roses cordials que mostrava el Palau...
Aquest Palau, aquesta caixa de llum, ajuda a connectar l’espectador amb la música i la paraula, i transforma l’experiència en una vivència mística. Aquesta caixa era la síntesi d’un projecte: aquells inicis del segle XX, les elits culturals catalanes volien crear un model utòpic de societat que havia d’agermanar una classe obrera culta —la dels Cors Clavé— amb una burgesia i empresariat humanista, respectuosos amb els drets dels treballadors —els del Liceu. Ja ho diem: una utopia, segons que sembla. Ací, al Palau, es pretenien fondre els dos mons per a crear la Nació Catalana, nova, moderna, culta, solidària i europea. Els pilars eren l’humanisme, el benestar, la responsabilitat individual, el repartiment de la riquesa i la cultura. De totes i de tots. La recerca del bé comú en una societat més justa. Això era la utopia, perquè mentrestant, els revolucionaris llançaven bombes i el poder convencional reprimia i abusava dels obrers.
Pau Casals alçà la batuta. Tots els músics estaven pendents del seu moviment per a iniciar la Novena simfonia en Re menor, op. 125 de Beethoven. I en això que se sentiren les campanades de dos quarts del campanar de l’església de Sant Francesc de Paula. Casals va esperar pacientment acabar de sentir els tocs. El local era massa menut, però hi cabien unes dues mil persones. Un lloc molt poc adequat per a fer una caixa de música perquè se sentien tots els sorolls de l’exterior. S’havia construït sobre un solar irregular, diminut, estret... Però s’hi va fer. Perquè el Palau dona el millor en un dels espais més precaris de la ciutat. S’hi construeix en un lloc enforfoguit entre edificis, limitat per l’antic traçat del claustre dels franciscans. Si s’hagués produït un incendi, els carros de bombers tindrien problemes per a entrar en aquell dèdal de carrerons. Una sala per a 2000 persones en un espai diminut. Fer de la mancança virtut. Una de les característiques de la nostra societat i de la nostra cultura.
Els especialistes diuen que per a fer un bon recinte per a escoltar música, es necessiten uns mínims paràmetres sonors i d’espai. Un espectador per aquest tipus d’espectacle necessita 10 metres cúbics d’aire. Al Palau, només n’hi ha 6,5. De manera, que quan estigueu limitadament arrepapats a les butaques no respireu massa. Els temps de reverberació són molt breus, i això no està malament per a un concert coral o de cambra, però és insuficient per a la música simfònica. No obstant això, per ací han passat músics i cantants memorables. I amb l’edifici, han fet història.
L’interior del Palau és un cant a la unió de dos mons aparentment antagònics, que es poden extrapolar a la vida social d’un col·lectiu de principis del segle XX. Al prosceni hi ha dos grups d’escultures a la part superior de la boca de l’escenari que volen resumir aquelles dues realitats. A l’esquerra, l’origen popular de la música, amb el bust d’Anselm Clavé, l’impulsor dels cors obrers. A la dreta, el bust de Beethoven, i per damunt, els cavalls desbocats de les valquíries de Wagner. Dos mons amb partitura units dins del Palau. Guix, vidre, ferro, fusta, ceràmica... Materials que es van combinant per aconseguir la decoració del Palau de la Música i que molt poc després de la inauguració ja van ser criticats.
Entre alguns coetanis, el Modernisme no va generar els mateixos elogis que després va provocar. El 1929 Manuel Brunet escrivia: “... En parlar de l’obra arquitectònica de Lluís Domènech i Muntaner no sembla pas que puguin fer-se distincions: va néixer tarada i restarà tarada tota la vida (...) No creieu que el Palau de la Música –de qualsevol cosa en diem un palau – entra en la categoria de monument que demanen l’enderroc? Mireu-se’l, Mireu-se’l bé per fora i per dins: el diuen el Palau de la Quincalleria Catalana....Els escriptors noucentistes anaven contra la disbauxa modernista, contra la pirotècnia de fireta que els provocava veure aquells espais plens de colors, de formes, de ceràmiques ondulants i de cavalls desbocats que trencaven l’harmonia i l’equilibri de la música i de les formes...Més o menys, opinaven així J.V. Foix, Manuel Brunet, Gaietà Cornet, Eugeni d’Ors...
Alguns el qualificaven com “el Palau de la quincalleria catalana”, Josep Pla escrivia d’ell que era “horripilant”. En els anys 20, el Palau va ser considerat l’encarnació del mal gust, fins que personatges com Dalí, Òscar Tusquets, Alexandre Pellisser o David Mackay, començaren a redimir l’edifici. Tant és així, que molts arquitectes consideren que –si eliminem l’excés d’ornament més o menys excèntric– l’edifici quedaria en la història de l’arquitectura com un model d’arquitectura racionalista. La modernitat deixava a banda aquell noucentisme que abjurava de l’obra de Domènech. Aquella “modernitat” dels anys 60 amb la “gauche-divine” que es passejava per discoteques neo-modernistes –com B de Bocaccio o els restaurants Via Veneto o el Reno– recuperaren el relat del Palau com a meravella, com a espai fascinant i màgic. Uns nous temps que miraven i admiraven publicacions com la revista Casabella, que des d’Itàlia creava els nous relats de la línia i la bellesa de les arts aplicades.
Entre els jocs de llums que provoquen els vitralls, entre la ceràmica policroma i els relleus en forma de cavalls desbocats, es va expressar Wanda Landowsky el 1909: la seua llengua eren les notes que emetia el seu clavicèmbal. O la polifonia de veus que proposava Albert Schweitzer a través de l’orgue interpretant una missa en sí menor de Bach el 1911. Maurice Ravel també va parlar a través del seu piano el 1911. I el mestre Rodrigo Vidre va estrenar-hi el seu concert d’Aranjuez el 1940. Ah! I a partir dels 60 l’instrument més perfecte que existeix –la veu- es va sentir clar, fort i català, a través dels components de la Nova Cançó.
Les 18 muses de l’escenari representen un dels conjunts més originals de la imatge femenina en la història de l’escultura occidental. L’obra –que tothom contempla mentre escolta els músics a l’escenari- està feta en mosaic en relleu i fa l’efecte que les figures trenquen el mur per a eixir-se’n a ballar. Totes les escultures porten instruments tradicionals, d’arrels clàssiques o més moderns: cítares gregues, lires, arpes, aulos, llaüts...
La que té una trompa representa la veu humana i a la faldilla porta les dues creus vermelles de Barcelona. Una altra toca l’aulos, l’avantpassat de les nostres dolçaines, flabiols, tenores i xirimites. Segons el mite, la va dissenyar Atenea, però no la volia tocar perquè amb l’esforç se li desfigurava la cara. Aquests instruments necessiten molta força de pulmons: les galtes inflades. Alguns autors parlen de “fades”, “deesses de la música” o “muses”.... Totes les figures estan unides per una garlanda, cosa que les transforma en la flor que simbolitza el Modernisme i el Palau: la rosa. Eusebi Arnau va fer el tronc de les dones. Mario Maragliano i Lluís Bru el trencadís de les faldilles. Tota la ceràmica és de Manises. Totes porten diferents instruments musicals que evoquen èpoques i cultures diferents. Aquest conjunt està coronat per la senyera que Antoni Mari Gallissà –molt amic de Doménech- va dissenyar per a representar l’Orfeó Català.
Potser la millor hora per “viure” el Palau és el migdia, quan la llum de fora es condensa en aquesta immensa caixa de música. Una caixa de música per on han passat Shönberg, Rubinstein, Casals, Rostropovitx, Bernstein, Karajan.. .A aquests músics 2140 roses els contemplen des del sostre. I nosaltres les contemplem quan bocabadats, admirem aquest fascinant “palau de la quincalleria” que més de dues mil persones visiten diàriament. Però no els pregunteu després de la visita que els ha semblat la visió, perquè podeu trobar-vos judicis diversos...Com la vida.