Per una feliç avinentesa: a vegades qui busca troba més del que havia cercat, m’ha vingut a l’encontre la mirada, l’ull clínic, i mai més ben dit, del doctor en medicina Antoni Oriol Anguera (nascut a Linyola l’any 1906 i mort l’any 1996 al seu exili a Mèxic), a l’hora d’avaluar l’abast del surrealisme. Tal com va ser concebut, el surrealisme, fill de l’avantguarda de principis del segle XX, promovia un posicionament davant la realitat ambient encarcarada que volia fulminar, subvertir, si bé amb el pas del temps es va amanerar, aprimar, i fins i tot en alguns casos tergiversar.
Fruit de la seva curiositat intel·lectual i coneixement dels postulats de Freud, que tant va influir en els surrealistes, Antoni Oriol Anguera va escriure Mentira y verdad de Salvador Dalí, un assaig sobre la pintura de l’artista que deia que el surrealisme era ell. Escrit l’any 1945, el llibre va ser publicat per Ediciones Cobalto* l’any 1948, del qual tradueixo aquest fragment: «Per als surrealistes tot es redueix a trencar motlles. A no pensar res. A recollir el subconscient tal com surti al pas. Tot ha de ser espontani, automàtic. Cap regla. No buscar res. Si es tracta d’escriure un poema, recollir la cataracta de paraules i d’imatges que surtin. Les que sorgeixin espontàniament, sense pensar. Escriure-les a tota velocitat, ipso facto, sense correccions, sense corregir». Deixar de banda el pal de paller de la consciència, doncs, i abraçar les imatges del subconscient tal com ragin.
A El surrealismo (Montesinos, 1983), escrivia José Luis Giménez Frontín, i tradueixo: «El moviment surrealista es desprèn històricament, com fruita madura, de l’arbre del dadà». S’ha dit que dadà era, sobretot, una «forma de viure» que «eleva a l’absurd i a l’escarni —el terrorisme cultural, comptat i debatut— a principi rector de l’existència», afegeix Frontín.
El moviment dadà va crear el caldo de cultiu d’on va sorgir el surrealisme, corrent que va tornar a florir cinquanta anys després en els happenings, el rock dur, el pop, la pintura «pobre», tot tan de moda a la meva època, i que, a desgrat del buscat efecte sorpresa, o, més sovint, épater le bourgeois, a mi ja no em semblava que fos original sinó expressions del surrealisme de primera hora, encara que popularitzat, i fins i tot promogut, per aquest ens invisible que en diem ‘el mercat’ que en comprava el patrimoni per a un ús comercial. Ho vaig intuir quan estudiava a l’escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics observant que pintors com René Magritte influïen en el disseny gràfic fins a incitar la imitació de la seva imatgeria en els futurs dissenyadors perquè ‘allò’ era el que es venia. ‘Allò’, en efecte, tenia un èxit fabulós que desconcertava els altres alumnes que fins i tot de manera brillant exploraven llenguatges diferents. Magritte havia fet escola en l’art gràfic, però Magritte sempre serà Magritte, els imitadors s’aprofitaven del seu llenguatge visual.
En el seu llibre, el doctor Oriol Anguera argumenta que de surrealistes genuïns, purs, n’hi va haver de bons: Tzara, Breton, Aragon, Eluard. Però així com hi va haver els que n’eren, hi va haver els que en feien i, encara, els que imitaven els trets del surrealisme. El pintor Salvador Dalí, un gran histriònic propagandista i venedor d’ell mateix,actuava com a surrealista, però el seu art no n’era pas a la manera genuïna del surrealisme. Només cal mirar la seva pintura: treballada fins a l’última pinzellada, pensada fins a l’últim detall i clàssica en la seva composició per més que pintés rellotges tous o roques plorant. Dalí pintava imatges sorgides de l’inconscient de la psique (la lectura de Freud aviat va quedar incorporada al seu pensament), o les del seu ric món oníric, sí, però aquestes figures no van ser pas pintades de manera ràpida i espontània, sense pensar, i molt menys sense cap regla. Precisament una de les crítiques que s’ha fet a la seva pintura és que és massa perfecta en la seva execució tècnica. D’acord amb aquest ordre mental a l’hora de pintar que contrasta tant amb l’afany de sorprendre, d’escandalitzar, i fins i tot de riure per sota del nas com el nen que fa una malifeta a consciència, ve que el doctor Antoni Oriol Anguera parlés de veritat i mentida en el surrealisme de Salvador Dalí en aquell temps, recordem que va escriure el seu llibre l’any 1945.
La veritat de Salvador Dalí és en la seva pintura que es reconeix com a pintura de Dalí, com la veritat de la pintura de Frida Kahlo és en la seva imatgeria personal, fruit d’una poètica de la imaginació, per més que els surrealistes dels primers temps la volguessin incorporar al cànon surrealista i ella s’hi negués honestament perquè la seva pintura no n’era ni ella se sentia surrealista. Frida Kahlo mai no va voler trencar res. Amb decisió i coratge, no oblidem que era una dona, va pintar el seu món interior, tan ric en experiències a tots nivells, a través del llenguatge simbòlic que caracteritza la seva inconfusible iconografia, com es reconeix la personal iconografia ‘surrealista’ de Dalí, realitzada sobre el llenç de manera tant o més mental que la de René Magritte.
Han passat cent anys del surrealisme primigeni que en realitat va durar uns pocs anys, però la seva llavor va granar en les generacions futures. La conclusió del doctor Antoni Oriol Anguera sobre l’art de Salvador Dalí és que, tot i no ser un surrealista com el surrealisme es proclamava, encara que es complaïa a provocar i treballava amb imatges del subconscient, el seu art tenia àngel, o duende, com hauria escrit el seu amic Federico García Lorca si hagués viscut per veure'n la maduració. Estem parlant d’alguna cosa subtil, immaterial, que escapa de la pura materialitat tant de les paraules com de la pintura, i que alguns surrealistes tenien, però tants no, com alguns dels seus epígons un segle després.