Aquest dia 16, amb el cartell penjat d'entrades esgotades, La Mutant Espai d'Arts Vives acull un espectacle ben singular, 'Yo soy el monstruo que os habla', la dramatització d'un discurs que el filòsof, escriptor i comissari d'art Paul B. Preciado va pronunciar davant 3.500 psicoanalistes de les jornades de l'École de la Cause Freudienne a París, al desembre de 2019. En aquest discurs, Preciado, home trans i persona de gènere no binari, va denunciar la violència estructural exercida des de la psiquiatria i la psicologia contra aquest col·lectiu. Un text que convidava els professionals a obrir-se a les mutacions de gènere.
Amb text i direcció de Paul B. Preciado, l'escriptor estarà acompanyat en l'escenari per Bambi, Víctor Viruta, Andy Díaz i Fabi Hernández, mentre que Tanja Beyeler i Natalia Álvarez Simó col·laboren en la posada en escena. L'espectacle de La Mutant arriba en un moment especialment intens per a Preciado, immers en la promoció del film Orlando, mi biografía política, dirigit per ell mateix, una pel·lícula que dialoga amb la novel·la de Virgina Woolf Orlando, en la qual el personatge principal canvia de sexe al llarg de la història.
Pel que fa al muntatge de La Mutant Espai d'Arts Vives, l'autor adverteix que Yo soy el monstruo que os habla “no és una obra, ni una adaptació teatral d'un text, és una cosa ben distinta”. Paul B. Preciado es va inspirar en una conte de Kafka, Informe per a una acadèmia, en què un simi adopta el llenguatge humà i es dirigeix a un grup de científics. D'alguna manera, el filòsof adoptava el paper d'algú a qui van a contemplar des d'una certa expectativa analítica. De fet, la invitació a les jornades freudianes es va fer en el context d'un col·loqui anomenat “La dona en el psicoanàlisi”. “Tal vegada em convidaren perquè vaig ser dona en una altra època, perquè soc trans, etcètera, per parlar tal vegada d'aquella experiència. Imaginaven això com un procés clínic que té a veure amb una certa psicopatologia”.
Tot i les prevencions, Preciado es va decidir a comparèixer davant aquell auditori. El que no esperava era trobar-se al davant de 3.500 persones en el Palau de Congressos de París. “Semblava un estadi de futbol”, un context “teatral”. “Allò era ja teatre polític. M'interessava explorar aquell espai”, anota en referència a la definició de teatre que té a veure amb Antonin Artaud, “amb veus o espais marginalitzats”. O als cossos no binaris, dissidents del teatre anatòmic i als cossos criminalitzats del teatre jurídic. “Després està el teatre psiquiàtric, l'escena del diagnòstic. El psicoanàlisi també, amb aquella coreografia molt ben organitzada: el divan, l'escolta, el que parla, el que respon. En l'àmbit psiquiàtric té a veure amb l'epifania: el doctor fa el diagnòstic”.
Per a Paul B. Preciado, “tots aquells teatres són escenaris de poder. Hi ha un guió ja escrit. Allò interessant que va succeir en la presa de paraula del Palau de Congressos és que, de sobte, s'invertiren les convencions del teatre polític habitual. Em vaig adonar que era interessant ser escoltat en una assemblea com la del teatre perquè ja no es percep des del psicoanàlisi, etcètera, sinó com la paraula d'un cos al qual, històricament, se li ha prohibit parlar sobre si mateix i, de sobte, sorgeix”.
Acostumats al silenci trans
El discurs de Preciado trencava molts esquemes. La persona trans ja no era un subjecte esperant diagnòstic i, en conseqüència, objecte de teràpia. “Alguns podien percebre la meua paraula com agressiva, encara que jo no ho veig així de cap manera. Això passa perquè estan acostumats a què la persona trans estiga en silenci. Normalment, com a molt, es limita a respondre un qüestionari, a tenir una narrativa personal, però mai política i reivindicativa d'una forma de saber. Aquest saber podria desplaçar el mètode psicoanalític, criticar-lo, suplantar-lo”.
El filòsof i escriptor, en conseqüència, creu necessari “desmitificar el psicoanàlisi i, per sobre de tot, evitar entendre'l com una pràctica progressiva i progressista”. Preciado creu que és una pràctica important, “comparable a la filosofia de Nietzsche o Marx”, però no creu que puga transformar-se en un espai clínic, terapèutic, de cura. “És fonamental despatriarcalitzar-lo i descolonitzar-lo”, desmuntar espais que continuen treballant amb “categories pernicioses” com ara el concepte d'allò fàl·lic, el fetitxisme, el complex d'Èdip i la frigidesa femenina. Un dispositiu teatral amb un sol públic: el psicoanalista.
Tornant a aquella compareixença, Preciado recorda l'enrenou que es va produir, l'impacte en les xarxes socials, però insisteix en què no es va tractar d'un posicionament particular contra el psicoanàlisi: “Es tractava d'un moviment de resistència col·lectiva de les persones trans, persones no binàries, fins i tot de les dones en general”. Fet i fet, el títol del col·loqui, “La dona en el psicoanàlisi”, li semblava un enunciat de l'any 1814, “com si no hi haguera dones psicoanalistes, com si les dones no foren un subjecte polític”.
D'aquesta reflexió va sorgir la pulsió d'escoltar el text en altres veus: a França el va fer l'actriu Anna Mouglaglis. “Ella em va contactar des del principi i em va dir que li encantava el text. Em semblava interessant incloure la veu del que ara diem 'dona cis' que, en principi, no té cap implicació amb la comunitat trans però amb la que hi ha aquella solidaritat, aquella aliança respecte del psicoanàlisi normatiu”.