La història del cinema català i en català no es podria entendre sense fer esment a una de les figures fonamentals, Bonaventura Pons i Sala (Barcelona, 1945-2024), director, guionista i productor de cinema de llarguíssima i profitosa trajectòria, conegut ja per sempre com Ventura Pons. Més d’una trentena de films des que, després d’uns inicis teatrals, rodara el seu primer documental, l’any 1977, ‘Ocaña, retrat intermitent’, un emblema de la Transició. Un artesà i activista del cel·luloide que compta amb un reguitzell inesgotable de premis i reconeixements i que, per sobre de tot, estimava el cinema i el seu país. Un gegant que ens ha deixat al poc de començar el 2024. Un autèntic final d’època.
Nascut d’una família benestant, a la Barcelona que és el decorat del gruix de la seua producció, Ventura Pons estava predestinat. «Jo volia fer cinema de tota la vida: des de petit que tinc la sang del cinema al cap. De nen, quan em preguntaven què volia, sempre responia que jo volia fer pel·lícules i tothom pensava que ja em passaria». No va ser així, ja ho sabem. El jove que va haver de créixer en la gris postguerra, va començar des de la base, escrivint sobre cinema, anant a festivals que cobria per a diferents publicacions com Destino, Serra d’Or o El Correo Catalán. Quan encara no tenia 18 anys acudia al seu primer festival a Sant Sebastià. I des del 1967 comença a fer les cròniques de Canes, tasca que continuaria durant cinc anys.
Fer cinema i més en català en aquells anys era certament complicat, però pel camí es creua una activitat teatral que li serveix d’impagable escola formativa. Hi arriba de casualitat, després d’una trobada amb Maria Aurèlia Capmany a la tornada d’una de les seues estades a Londres, l’any 1965: a l’Escola d’Art Dramàtic s’assajava un espectacle de Ricard Salvat sobre textos de Salvador Espriu, Ronda de mort a Sinera. Director i escriptor buscaven algú per fer el paper de Tomeu Roselló-Pòrcel. I Pons, que passava per allà, va acabar fent d’actor. «Jo no em sento actor, però, en canvi, va ser l’inici del verí: em va entrar la passió per l’espectacle, tan ràpid com s’escampa el verí». Era el verí del teatre. I del cinema.
No és un pas fugaç pels escenaris: Ventura Pons dirigeix una vintena d’espectacles. Tampoc no és el seu objectiu vital, però compleix una funció, la de preparar-se pel que vindria, sobretot el tracte amb els actors i actrius. «El problema és que els directors d’aquí pensen molt en les imatges, en les màquines —el tràveling, les càmeres, les grues—, però s’obliden que davant tenen persones de carn i ossos», deia en una entrevista del 1991. «Potser en les meves pel·lícules es nota més l’aspecte humà perquè vetllo molt pels personatges. En certa manera, sempre m’enamoro», diria temps després.
Al teatre, Ventura Pons es troba còmode, és un bon hàbitat. Però li rosega el cuquet. I aprofitant els estalvis d’un reeixit i ben pagat muntatge de Don Juan Tenorio amb Mary Santpere, produeix el seu primer documental sobre la figura del pintor andalús arrelat a Barcelona José Pérez Ocaña, la citada Ocaña, retrat intermitent. És l’any 1977 i el film té una bona acollida crítica i és seleccionat fins i tot per a la secció oficial de Cannes. Aquesta opció pel documentalisme, tot i el bagatge com a director d’intèrprets. s’explica per la seua formació a Londres sent molt jove, ciutat en què es tanca en el British Film Institute absorbint les bases del Free Cinema i coneixent a figures com Tony Richardson o Richard Lester. Al cap i a la fi, com ha recordat el cineasta en molt diverses entrevistes, grans directors com Martin Scorsese, Luis Buñuel o Louis Malle han alternat ficció i documental de manera més o menys natural.
El primer film, un impuls passional, li proporciona prestigi, però no li arriben ofertes de treball. Llavors, fa un gir copernicà i esdevé un dels pilars de la comèdia catalana que fa furor en la dècada del 1980. La seua primera aportació, El vicari d’Olot (1981), en què fa debutar una joveníssima Rosa Maria Sardà, una de les seues actrius fetitxe. «La meva intuïció no em va enganyar: vaig tenir un gran èxit de públic a Catalunya, que va superar totes les expectatives... I, a més a més, al costat de tècnics i amics, vaig aprendre l’ofici!».
El cineasta empresari
El següent pas és el del cineasta empresari. Malgrat l’èxit, Ventura Pons té problemes per posar en marxa els seus projectes i decideix finalment muntar la seua pròpia productora, Els Films de la Rambla. «Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Crec que és la millor decisió de la meva vida, perquè la base de la meva llibertat i independència ha estat poder controlar el producte fins al final», explicava durant una entrevista balanç dels seus primers 25 anys de trajectòria. Comptat i debatut, per aquesta via posa en peu una primera fase de la filmografia que li proporciona espectadors i visibilitat, amb films com La rossa del bar (1986), Puta misèria! (1989), Què t’hi jugues Mari Pili? (1991) o El perquè de tot plegat (1995), normalment adaptant novel·les o obres de teatre de Rafa Arnal, Joan Barbero o Quim Monzó, entre altres. La de Monzó, de fet, és una de les adaptacions que li ha proporcionat un dels quatre premis Goya al millor guió adaptat que li van concedir.
Josep Maria Benet i Jornet, Lluís-Anton Baulenas o Ferran Torrent (el català sempre ha tingut el radar posat en el País Valencià, malgrat que li va costar anys ser reconegut a terres valencianes), serien uns altres autors, entre més, que portaria al cinema amb pel·lícules com Actrius (1998), Anita no perd el tren (2002) o La vida abisal (2006). El realitzador català que, quantitativament, més visible ha fet la literatura catalana. El mateix Ventura Pons em confessava abans d’una entrevista, realitzada fa una dècada, a propòsit del documental Ignasi M. (2014), que era estrany el dia que no arribava algun llibre a la seu de la productora amb la pretensió (legítima) de ser adaptada.
En aquest punt, el realitzador barceloní ja és un referent inexcusable, no sols a Catalunya. Tot i que de vegades el seu talent i perícia no acaba de ser reconegut al conjunt de l'Estat: quan Rosa Maria Sardà recollia el Goya a millor actriu secundària per Sin vergüenza (2001), li va dedicar el premi a Ventura Pons. Era un guardó que segurament ja hauria d’haver guanyat per Anita no perd el tren, com a protagonista, un rol que a l’actriu se li negava en l’escena estatal. Pons, que va ser vicepresident de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, reprotxava el que en aquella època era una manca «de reconeixement de la diversitat cultural i idiomàtica d’Espanya». Malgrat l'ambient hostil, alguna cosa s'ha avançat en reconèixer aquesta realitat. Ventura Pons va ser una de les persones que més hi va contribuir.
Ventura al seu aire
En tot cas, la recepta sembla que ha estat la d’anar fent, al seu aire, tocant diferents gèneres, de la comèdia al drama i tornada al documental, a un ritme d’una pel·lícula cada un o dos anys, una prolixitat que li va valdre comparacions amb Woody Allen, fins i tot des de The New York Times. Amb predicament entre la crítica, els festivals i un públic fidel. Una activitat frenètica compatible amb el fet de publicar un parell d’autobiografies i d’una activitat empresarial paral·lela que el va portar a recuperar els Cinemes Texas de Barcelona per garantir exhibició de cinema internacional subtitulat en català, operació que va repetir a València (de nou, la mirada valenciana) i Figueres. Empreses volenteroses i arriscades, gairebé patriòtiques, que li van generar maldecaps econòmics.
Aquesta descomunal trajectòria podria haver-se truncat en Mèxic, l’any 1989, quan es va veure involucrat en un tiroteig que el va enviar a l’hospital. Dels «balaseados», va ser l’únic en sobreviure. Un vers lliure de la gauche divine (grup que li va deixar una empremta important i del qual no renegava, almenys en els noranta), va lluitar sempre per mantenir la independència empresarial i política, però en l’última dècada mai no va ocultar les simpaties pel procés independentista, posicionament que sols podia provocar estranyesa contemplat des de Madrid i sense tenir en compte la catalanitat insubornable del seu llegat. Trajectòria descomunal reconeguda amb diverses distincions com el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi, el Premi Gaudí d’Honor i altres reconeixements estatals (Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts) i internacionals en diversos festivals.
Més enllà dels mèrits reconeguts per les institucions, queden per a la posteritat pel·lícules com les esmentades o Actrius (1997), Amic/Amat (1999), Morir (o no) (2000) i una voluntat fèrria i moltes vegades aconseguida de posar el cinema català i en català en el mapa. Una icona cultural de Catalunya. Un personatge troncal. La mort del qual tanca una etapa imprescindible de la història del cinema a casa nostra i més enllà.
