L'audiovisual amb el qual es visualitzava el lliurament de guardons de la tercera edició dels Premis El Temps de les Arts, novament dirigit per Lluís Danés, tenia aquesta edició una significació profundament més política. Rodat en l'antiga Presó Model de Barcelona, el programa era un homenatge a dos tòtems de la nostra cultura, Vicent Andrés Estellés i Antoni Tàpies, però era també un exercici de memòria històrica en un moment de convulsió política que recordava també la salvatge execució de Salvador Puig Antich. Així les coses, tenia tot el sentit del món obrir amb "Diguem no", de Raimon.
Diguem no
VOCALISTA:
Pau Alabajos
MÚSICS:
Xavi Lloses (Piano)
Oriol Aymat (Violoncel)
Marc Clos (Bateria i percussions)
Edurne Arizu (Acordió)
Miquel Àngel Cordero (contrabaix)
DIRECCIÓ I REALITZACIÓ:
Lluís Danés
DIRECCIÓ FOTOGRAFIA:
Anna Molins
MUNTATGE:
Marc Mitjà (AMMAC)
Tot i que hom considera sovint "Al vent" (1963) l'himne del cantant xativí, com la primera cançó protesta en català, el mateix Raimon aclaria en un dels seus llibres, Tot el que he cantat (La Magrana, 2017), que aquesta consideració hauria de ser per a "Diguem no", publicada en el seu segon EP, el qual va aparèixer sis mesos després del debut discogràfic. Apunteu la data perquè és important: aquell 1963, com destacava el periodista musical Xavier Cervantes, Bob Dylan publica "Blowin' in the wind" i unes altres cançons protesta. El valencià estava fent història en paral·lel al gran mite nord-americà. En circumstàncies ambientals, polítiques i socials radicalment diferents.
Comptat i debatut, "Diguem no" va acabar convertint-se en un altre himne, cabdal durant el període final de la dictadura franquista gràcies a un text molt explícit que es feia brollar en els actes reivindicatius i omplia els pits i les goles de ràbia, emoció i esperança: "Hem vist tancats, / a la presó, / homes plens de raó. // No. / Jo dic no. / Diguem no. / Nosaltres no som d'eixe món". Versos que van esdevenir un crit contra Franco, el franquisme i tot el que representava: l'aplicació de la pena de mort al jove activista Salvador Puig Antich, l'any 1974, va ser un símbol molt dolorós de tot el que suposava aquell règim feixista.
I uns versos que, malauradament, tenen encara vigència en tant que els hereus ideològics més directes d'aquella dictadura ocupen les institucions. I governen territoris com les Illes Balears i el País Valencià. Entre unes coses i altres, el programa encertava de ple obrint amb "Diguem no", en la veu de Pau Alabajos: el cantant de Torrent és segurament un dels màxims representants de la cançó contemporània en la nostra llengua i algú que ha fet del compromís un eix fonamental de la seua producció.
Abordar un clàssic d'aquestes característiques és un repte. Per fer-ho, Xavi Lloses va vestir el colpidor text de Raimon de textures noves, un acompanyament de piano tocat per ell, percussió, cordes i acordió que embolcallen els versos d'un toc elegant, sobri, que remet a ritmes clàssics però té també un alè contemporani. Una aproximació adient per a la veu i el registre d'Alabajos, molt diferent al del cantant de Xàtiva. Els primers discos del de Torrent, de fet, tenien una concepció instrumental semblant.
L'escenografia, que aconseguia fer d'un espai sòrdid quelcom màgic, subratllava la dualitat entre memòria i bellesa, entre neguit i esperança. Una cançó que no ha perdut vigència perquè encara hi ha motius per dir no a un món que no és nostre, que no ens representa.