“Tossa, Babel de les Arts” va ser el títol d’un famós article de Rafael Benet, gran pintor i crític d’art, que omplia pràcticament del tot el número d’octubre de la revista 'Art de Barcelona' del 1934. Va ser un llarg text mític, que consagrava coetàniament el paper que estava tenint Tossa en el context de l’art vivent internacional.
Artistes i escriptors de mig món es trobaven aleshores any rere any a Tossa, en part pel “proselitisme” que havia fet Pere Créixams entre els seus col·legues residents a París, però en part també per la política d’hostilitat tot just encetada per l’Alemanya hitleriana contra els jueus, que aconsellà a molts d’aquests a emigrar a latituds més amables, abans que Alemanya i els països que anirien caient sota la seva influència endurissin el seu tracte fins extrems que esdevindrien, com és tristament sabut, purament genocides. Tant, que Benet bromejava dient que “ningú no podia comptar que Hitler s’hagués convertit sense voler, en protector del turisme en la nostra Costa Brava” (p. 52). El que ningú sabia el 1934 era fins a quin grau de perversitat arribaria aquell règim alemany que aleshores tot just s’estrenava.
Però Benet, a part d’aquest article especial, havia anat fent la crònica d’aquells anys artístics cosmopolites a Tossa, i ho feia -entre setembre del 1931 i setembre del 1935- a La Veu de Catalunya, diari d’on ell va ser molts anys el crític d’art titular. Tota aquesta aventura cultural quedà interrompuda per la Guerra Civil espanyola, però a Benet li varen quedar les ganes de recopilar o refondre aquests materials i ampliar-los afegint-hi algun article inèdit coetani i, sobretot, un nou text escrit el 1967 que ho arrodonia tot.
Aquell llibre definitiu s’havia de publicar amb un pròleg de Rafael Santos Torroella, però per raons que desconec mai va culminar el seu curs editorial, i el seu original —en bona part inèdit— aparegué entre els papers del fons de l’arxiu Santos Torroella, ara propietat feliçment de l’Ajuntament de Girona. Des d’aleshores Susanna Portell —patrona de la Fundació Rafael Benet— juntament amb Glòria Bosch, en van emprendre l’edició, que l’ha assumit la Diputació de Girona dins la “Col·lecció Josep Pla”.
Benet, que esdevindria un nom emblemàtic de Tossa, va conèixer la vila el 1914, però no se’n va fer càrrec del tot fins a 1928, quan hi anà necessitat de repòs, i hi arrossegà l’esmentat pintor Crèixams, molt present a Montmartre, que seria, segons el mateix Benet reconeix, qui “obrí les portes de Tossa als artistes i crítics de l’escola de París” (p. 25).
Benet ens parla en aquest llibre, amb més o menys deteniment i de primera mà, d’artistes ben diversos que passaren per Tossa: Serge Brignoni, Georges Kars, Jean Metzinger, Roger Wild, T. W. Schülein, Oswald Petersen, Friedrich Lewy, Stanley W. Hayter, Marc Chagall, André Masson, Emile Sabouraud, Cristian Caillard, Oscar Zügel, Peter Janssen, Ari Walter Kampf, Nikolai Glusxenko, madame Riehm, Eugen Spiro, Rudolf Lévy, Otto Feldmann, Hugo Zuhr, Roger Marcel Limouse, Joseph Salomon, Eric Goldberg, Regina Seiden, Fernando Gerassi, Ian MacNab, Jean Effel, madame Zaki, Mika Mikoun, Tadashi Kaminagaï, i també catalans com Jaume Villalonga, Sunyer, Enric Casanovas, Joan Colom, Emili Armengol, l’esmentat Créixams, Enric Monjo, Manuel Humbert...
També hi anaren els arquitectes Henri Mullender, Gerhard Planck i Fritz Markus, el relligador Alf Balmuller, i els escriptors Constant Zarian, Henri de Monfreid —que parlava un ric català del Conflent—, Paul Ludwig Landsberg, Georges Duthuit, Jules Supervielle, Fred Uhlman i Georges Bataille, si bé d’aquest darrer en Benet no en diu res.
Al seu llibre Benet ens pinta una Tossa idíl·lica en la qual francesos i alemanys es partien el licor asseguts a la mateixa taula i un cert fàstic profund per la política dels seus governs respectius. Perquè l’autor, amb rara clarividència, s’adonava —el 1934!— de “la guerra inevitable que congrien les potències” (p. 92).
Amb qui més amistat va fer Benet fou amb Kars, un txec jueu que explicava, tot lamentant-se’n, que “no era de bon to entre els artistes del seu país assistir a les escoles txeques”. L’imperi dels Habsburg-Lorena, bé que més respectuós amb les nacionalitats que sotmetia que no pas els Borbons amb les seves, no deixava de marcar els seus súbdits amb un tàcit sentiment d’inferioritat pel fet de no utilitzar espontàniament la llengua “de l’Imperi”. Els sona? Això tingué conseqüències tan intenses en la història de la literatura universal com la que Franz Kafka, en lloc de pertànyer a la literatura txeca —com hauria d’haver estat natural—, ho va ser de l’alemanya. Kars era molt conscient que ells, els txecs, “poble nou, sense tradició democràtica ni militar, hem creat de cap i de nou un estat democràtic” (p. 32), si bé mestís, ja que unit a altres petites nacionalitats veïnes era presentat com “Txecoslovàquia”, identitat estatal que Kars no perdia ocasió en desmentir-ne l’existència real.
El llibre de Benet també documenta molt la gestació i engegada del Museu de Tossa, que recollia —i feliçment recull encara— tant els millors materials de les excavacions de la vil·la romana dels Ametllers, de Tossa mateix —però també d’altres procedències—, com obres dels artistes catalans i internacionals que sojornaven a la vil·la especialment l’estiu. I ens descriu com el diumenge primer de setembre del 1935, sota la presidència del conseller de Cultura Lluís Duran i Ventosa —del govern “anormal” que s’havia format d’ençà que el de Companys estava pres per allò del 6 d’octubre—, i els intents d’un inesperat Eugeni d’Ors que es plantà a l’acte inaugural amb intenció de tenir-hi protagonisme, cosa que Duran li impedí (p. 187-188).
Veiem al llibre com els artistes mundials dels anys trenta començaven a sentir la crisi econòmica, en mancar-los l’impuls dels marxants, per la qual cosa per a alguns una bona sortida va ser la il·lustració de llibres de bibliòfil. Benet encara té temps per a teoritzar sobre el futur de la Costa Brava, que no la vol seguint el model de la Côte d’Azur o la Riviera, sinó amb “una mica més d’higiene: una mica més de polidesa i prou” (p. 136).
El llibre és un testimoni directe d’un episodi prou llarg de la vida cultural catalana, de connexió més internacional. En aquest sentit, és una aportació prou significativa a la història cultural comuna d’Europa pràcticament ignorat fora d’aquí, que mereixeria l’esforç de fer-lo traduir i publicar en una editorial francesa o americana de referència. És una tasca idònia perquè la gestionés l’Institut Ramon Llull. Així els lectors de fora coneixerien de primera mà què feien a Tossa Chagall, Masson, Metzinger i tants més, i com es relacionaven fecundament amb Benet, Casanovas, Créixams, Lola Bech... I també s’adonarien del paper decisiu que Georges Kars va tenir en la formació del Museu de Tossa, que primer portà el nom del Dr. Ignasi Melé, el descobridor de la vil·la romana, i reflexionarien com el mateix Kars o el filòsof Landsberg passaren aquí temps de descobertes —aquest darrer quedà fascinat per l’obra de Maragall, per exemple— abans d’entrar en una espiral terrible que els portaria, com que no va perllongar l’exili, a la mort violenta en el marc de les atrocitats del nazisme.
I és un llibre amb índex onomàstic, element del tot necessari en obres d’aquest tipus; de la que només es podria criticar que el darrer rasclet del corrector, ves a saber per què, sembla haver-se quedat a mig passar.