Hi ha un director d'escena que, amb una llarga trajectòria al darrere i amb total discreció, s'ha posicionat molt amunt com a manufacturador d'èxits, sobretot en el sempre tan difícil gran format: Josep Maria Mestres. El seu 'Els Watson', a la Gran del TNC, ha exhaurit entrades. I no és casualitat.
Anys enrere, un director d'escena veterà em va comentar que la seva feina estava en vies d'extinció. Amb l'auge dels dramaturgs que es dirigien ells mateixos i els pressupostos sota mínims, algú va témer per aquesta figura que, no ho oblidem, és la més nova de totes les existents en el negoci. Si tenim en compte que fa 2500 anys que es fa teatre, el director d'escena és una cosa tan nova com el dissenyador de vídeo.
Abans, les obres es muntaven de manera col·lectiva, des de dins, entre els actors i actrius. Algú baixava, es mirava alguna escena des de fora, i es tiraven milles. Fins que el que sortia va pensar que podia quedar-s'hi, a la platea buida o als marges de la sala d'assaig, i ajudar els que s'havien quedat a l'escenari a millorar la seva feina. Més tard, aquest va creure que podia fer aportacions, posar-se el barret d'artista i col·locar-se al mateix nivell que l'autor.
El regietheater no té més d'un segle. Els uns diuen que va néixer després de la Segona Guerra Mundial. D'altres tiren enrere fins a Reinhardt i Stanislavski. És a dir, entre finals del segle XIX, primer quart del segle XX. En temps de Shakespeare, Lope, Molière o Goldoni, no existien. A casa nostra, en temps de Guimerà, tampoc. Però fa mig segle que són els amos i senyors (remarco el masculí) del teatre europeu.
Aquí ha viscut èpoques millors, tot i que sembla revifar. Perquè director d'escena és sinònim de diners. Nord enllà n'hi ha molts i reputats, perquè els teatres compten amb grans pressupostos per a cada producció. I veure espectacles amb més de vuit intèrprets en escena és el més normal del món. En aquest racó de planeta, se'n fa tres o quatre a l'any. Amb més de deu, un parell. I són pocs els directors que treballen.
Si fa vint anys, la partida estava entre els directors més creatius, més germànics, els que deixaven el text en una peça més d'un puzle complex, on jugaven un paper fonamental les arts visuals, i els directors més clàssics, els que interpretaven des d'uns límits coneguts, avui ja no hi ha joc. Han guanyat els clàssics. Això és bo? No ho sabem.
El que és segur és que el públic es decanta més per les posades en escena "convencionals", amb estètiques netes, a l'anglesa. Les més avantguardistes, germàniques, han quedat arraconades per a la dansa, el circ i les escenes híbrides. Hi ha poc teatre de text aixecat des de mirades no conservadores. Amb Shakespeare o amb les dramatúrgies de novel·les encara algú s'atreveix a prendre riscos. Fora d'això, poca cosa. Mana el que se'n diu “la peça ben feta”.
Tanmateix, manejar una vintena d'actors i actrius en escena davant de 800 espectadors no és una feina fàcil. Si, a més, t'enfrontes a Jane Austen i has de digerir l'experiment dramàtic que ha parit la britànica Laura Wade al respecte, el repte s'enfila. Si, a sobre, no tens cap superestrella en el repartiment, la cosa es complica. Però, així i tot, Els Watson que dirigeix Josep Maria Mestres al Nacional ha penjat el cartell d'entrades esgotades per a les tres setmanes que els queden de funcions.
Mestres és un as en això de muntar espectacles de manera correcta, fins al punt d'assolir nivells d'excel·lència. Amb Els Watson podria haver decantat el muntatge cap a molts llocs. Però tenia dinou intèrprets, la Sala Gran i ha optat per una peça coreogràfica. El ball del principi és la clau. I, durant les gairebé tres hores de funció, fa que actors i actrius es desplacin per l'escena com si estiguessin en un gran ball.
Té altres virtuts, l'obra. Per exemple, col·loca Laia Manzanares en un registre poc habitual. I fa que Laura Aubert sigui capaç d'hipnotitzar una platea enorme, tot fent-li desplegar taules de gran actriu. Paula Malia sap robar escenes. I Mercè Arànega explota el seu inexpugnable vessant còmic. Mestres ofereix moltes oportunitats a bona part del repartiment perquè es llueixin mentre ell es manté gairebé invisible.
A El pare, la temporada passada al Romea, Mestres també va saber desmuntar el trencaclosques construït per Florian Zeller, una peça terrible sobre un home gran que pateix demència i que juga amb els diferents plans mentals del cervell del protagonista. Tant aquí com a Els Watson, el director podria haver jugat amb el text o incloure elements metateatrals, però es va dedicar a jugar-se-la amb el teatre pur, a les relacions entre actors i actrius damunt d'un escenari.
A L'oreneta (Villarroel, 2022), de Guillem Clua, un altre director podria haver-nos ofert context respecte a l'atemptat homòfob de 2016 a Orlando. Però, realment, no calia, ja que la peça parla del dol i de la intimitat que construeixen Emma Vilarasau i Dafnis Balduz, com es va traient capes i capes d'impostura i mentides. I Mestres era allà per subratllar paraules i crear moviment.
Fer bé una obra, arribar al punt en què intèrprets, autor i espectador es donin la mà, és una de les coses més complicades del teatre de text. No passa sovint. La principal feina del director és aquesta. I el públic de teatre, normalment, vol veure això, tant si el que té al davant és un drama com si és una comèdia.
D'Els Watson a El pare, amb L'oreneta pel mig, hi ha tot un ventall de possibilitats. I Mestres és avui dia, entre els veterans, el que sap fer front amb més solvència als convencionalismes del teatre. Ell s'ho passa bé? No ho dubto. Perquè és el nostre director més anglès. I ha pogut seguir una línia clara que l'ha portat al fet que Clua, per exemple, el tingui com el seu director de referència. O que tants privats com públics vulguin treballar amb ell.
Però si li pregunten, sempre diu que admira la barreja de lirisme i brutalitat dels dramaturgs anglosaxons de l'últim quart del segle XX, Ha dirigit Mark Ravenhill, Edward Bond, David Mamet… L'última prova la vam tenir a Com els grecs (Teatre Lliure, 2019), un peça de Steven Berkoff gràcies a la qual, per exemple, va treure Sílvia Bel de la zona de confort. I va permetre'ns gaudir d'un Pablo Derqui descomunal.
Mestres és un gran director d'actors. Sap treure el màxim rendiment als éssers humans que té a càrrec seu sense que perdin de vista què ens vol dir el text que estan interpretant. No busca la notorietat, fer dir coses a les obres que no diuen o escorar-les cap a posicionaments ideològics concrets. Amb la tria de les obres que ha dirigit, que són més de 50, podem saber què pensa. És com un brillant director literari, que sap desenterrar clàssics, donar embranzida al que ve de fora, i prestigi al que ha nascut aquí.
La peça ben feta requereix un do especial. N'hi ha que la menyspreen, per convencional. Són els mateixos que creuen que escriure un best-seller és senzill, quan connectar amb una època i que la gent et segueixi és el més complicat que hi ha. El pitjor és escriure una cosa comercial i que ningú no et faci cas, és clar. Però si tens la sort de saber arribar a la massa un artefacte artístic, què més pots demanar?
El problema és quan no es pot transgredir. O que la transgressió estigui mal vista. O arraconar-la a les sales petites i/o experimentals. Quedar bé no hauria de ser un dels motors del teatre contemporani.