Els III Premis El Temps de les Arts que s'atorgaren el mes de desembre avançaven una efemèride fonamental pel que fa a la memòria històrica, el record al jove anarquista Salvador Puig Antich, executat un 2 de març del 1974, ara fa cinquanta anys. La seua figura es va fer omnipresent en l'audiovisual amb el qual es feien públics els guardons, però especialment en un moment concret, la interpretació d'un tema emblemàtic de la cançó que recuperava la seua història, "A Margalida", de Joan Isaac.
A Margalida
VOCALISTES:
Gemma Humet
MÚSICS:
Gemma Humet (Piano)
Oriol Aymat (Violoncel)
Edurne Arizu (Acordió)
Miquel Àngel Cordero (contrabaix)
DIRECCIÓ I REALITZACIÓ:
Lluís Danés
DIRECCIÓ FOTOGRAFIA:
Anna Molins
MUNTATGE:
Marc Mitjà (AMMAC)
Pocs anys després d'aquella salvatge execució, un cantautor encara molt jove, Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953), publicava una cançó de tribut a Puig Antich però amb un enfocament molt colpidor, perquè la protagonista del tema era la companya sentimental de l'activista, Margalida Bover. Era l'any 1977 i havia nascut una d'aquelles cançons emblemàtiques que resumeixen un moment històric cabdal.
"No sé on ets, Margalida, / però el cant, si t’arriba, / pren-lo com un bes. / Crida el nom / del teu amant, / bandera negra al cor", deien els seus versos tal vegada més significatius. Una melodia preciosa, vellutada, acompanyada d'uns arranjaments de piano i guitarra alhora molt de l'època i, al mateix temps, atemporals, capaços de travessar amb tremp les quasi cinc dècades transcorregudes. Un tema que el mateix Isaac deia que continuaria cantant "mentre hi hagi memòria col·lectiva en aquest país".
En una pel·lícula que pretenia recordar la figura del jove activista assassinat pel franquisme, aquesta peça no podia faltar. La versió del film de Lluís Danés comença amb un so inquietant de portes ferrades tancant-se, amb la figura del ballarí Kiko López movent-se a càmera lenta mentre Gemma Humet, veu i piano, entona els bonics primers versos: "Vas marxar no sé on. / Ni els cims ni les aus / no et saben les passes". Una cançó, per cert, que no era la primera vegada que la terrassenca interpretava.
La cançó, bressolada en la sentida interpretació d'Humet, camina acompanyada de la secció de cordes i de l'acordió, que atorguen un aire melangiós al tema, respectant, com no podia ser d'una altra manera, la solemnitat de l'original. La cantant és filmada en la paqueteria de l'antiga Presó Model, el trist magatzem en què va ser executat Salvador Puig Antich, amb la imatge de l'activista de fons. Hi ha una bellesa molt trista en la música i les imatges, que tenen el contrapunt dramàtic de la commovedora dansa de López, amb el cos entrant i eixint de la llum, expressant el dolor i la irracionalitat del que va passar a través de la coreografia. Un plànol del garrot vil, l'instrument bàrbar amb què va ser executat el jove, ens colpeja. La consciència definitiva de la barbàrie.
Finalment, quan s'apaguen els instruments i la veu d'Humet, veiem en la pantalla Carme, Immaculada i Montserrat Puig Antich, les germanes. Perquè no oblidem que hi ha una memòria col·lectiva, però també personal, el dolor immens que va experimentar una família, uns amics. Una companya. "A Margalida". Per sempre.