El programa del concert de Dijous Sant de l'Orquestra Nacional de Lió (ONL) va experimentar un canvi d’última hora, atès que la Simfonia inacabada de Schubert havia d’acompanyar l’obra 'In this brief moment. An evolution cantata', del compositor australià Brett Dean. Tanmateix, aquesta peça fou substituïda per una sort de suite orquestral de l’última òpera de Wagner, 'Parsifal', confeccionada per Andrew Gourlay que, d’altra banda, se sol associar temàticament amb els rituals del Divendres Sant.
Orchestre National de Lyon
Markus Stenz, director
Obres de Schubert i Wagner
Grande Salle de l’Auditorium de l’Orchestre National de Lyon, 28 de març de 2024
L’Orquestra nacional de Lió (ONL) va oferir el passat Dijous Sant un concert protagonitzat per la música de dos dels grans compositors del romanticisme germànic, a saber, Franz Schubert (1797-1828) i Richard Wagner (1813-1883). En concret, s’hi interpretaren dues obres escrites en els últims anys de les seues vides, en el cas de Schubert, quan rondava la trentena, i en el de Wagner, ja en el seu període de maduresa. El repertori que es va escoltar era, a priori, coherent amb la procedència i l’època dels compositors triats i, en el cas de Wagner, amb les dates de la Pasqua. No obstant això, aquest no era el programa previst, ja que, per motius desconeguts, l’obra que ocupava la segona part del concert, i que era un encàrrec de diverses orquestres al compositor Brett Dean, va caure en l’últim moment i fou reemplaçada per una selecció instrumental del Parsifal de Richard Wagner. De rebot, el repertori del concert va prendre una càrrega cohesionadora ben forta i un atractiu innegable per als amants d’aquesta música.
El mestre de cerimònies fou el director d’orquestra alemany Markus Stenz, que amb unes mans lliures de batuta va saber dibuixar en tot moment les línies interpretatives que emanaven de la seua exegesi de les obres. Així, Stenz va oferir una lectura fortament romàntica de la Simfonia inacabada de Schubert, contraposant, d’aquesta forma, la seua interpretació a les maneres més classicistes d’altres directors i d’altres conjunts. De fet, va comptar amb la totalitat del dispositiu de les cordes que utilitzà en la segona part en l’obra de Wagner. En aquest sentit, la nodrida secció de baixos de l’ONL respongué perfectament a la variació dinàmica, i fins i tot de tempo, exigida pel mestre en la introducció, la repetició, l’inici del desenvolupament, la reprise i el final. Aquest petit detall, juntament amb d’altres, vinculats sobretot amb l’associació dinàmica-agògica, xoca de manera frontal amb les visions clàssiques d’aquesta simfonia, més aviat estàtiques i amb un component sonor netament exigu.
L’experiència de Markus Stenz es deixava notar en cada un dels fraseigs dels temes cantables tant de l’Allegro com de l'Andante. A més, va aprofitar el gran instrument que és l’ONL per a dotar els dos moviments de la simfonia d’una plenitud sonora, alhora combativa i delicada, amb un control permanent dels trombons. Tot això sense oblidar l’atenció als pianissimi de les cordes en eles introduccions del segon tema de l’Andante. Cal destacar els solistes dels instruments de vent fusta, en especial, el clarinet i l’oboè, que demostraren un nivell artístic extraordinari en cada una de les intervencions i una gran compenetració en les mixtures.
Pel que fa a la suite orquestral de Parsifal, val a dir que per als amants de l’òpera i, en especial, els wagnerians, pot resultar difícil escoltar de manera descol·locada, respecte a la posició en la versió operística, aquests fragments instrumentals de música sublim. Potser el mateix Wagner, inventor i defensor a ultrança de l’obra d’art total (Gesamtkunstwerk), en la qual tots els elements que intervenen estan units indestriablement per a una finalitat suprema, seria contrari a aquesta ordenació dels números orquestrals de Parsifal. Tanmateix, cal dir que el conjunt resulta musicalment coherent, equilibrat i funcional, la qual cosa és producte d’una reflexió profunda i madura per part d’Andrew Gourlay, l’artífex de l’arranjament.
De nou, mestre i orquestra experimentaren una comunió perfecta que es manifestà en una interpretació intensíssima de la música de Wagner i contribuïren, així, a donar cohesió i continuïtat a aquesta proposta instrumental de Parsifal, sense pensar en la història, i només fixant l’interès en l’equilibri dels clímaxs i les distensions del discurs musical. Al final, el públic present en la Grande Salle de l’Auditori de l’ONL va agrair amb forts i prolongats aplaudiments el bon treball dels artistes, i els artistes valoraren l’excel·lència dels solistes i, especialment, el guiatge fi, entregat i coherent del summe sacerdot de la cerimònia que fou Markus Stenz.