Durant les festes de Pasqua, l’Òpera de Lió ofereix dues òperes molt diferents, que omplen la sala i carreguen de joia el públic lionès i internacional. El director musical Daniele Rustioni i l’Orquestra de l’Òpera de Lió s’acomoden tant a Txaikovski com a Puccini, amb uns solistes perfectament seleccionats i distribuïts.
La dama de piques
Música: Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893)
Direcció d’escena: Timofeï Kouliabine
La fanciulla del West
Música: Giacomo Puccini (1858-1924)
Direcció d’escena: Tatjana Gürbaca
Direcció musical: Daniele Rustioni
Orquestra i cors de l’Òpera de Lió, 30 i 31 de març de 2024
La dama de Piques de Txaikovski i La fanciulla del West de Puccini, juntament amb Otages, una estrena mundial de Sebastian Rivas, configuren una trilogia en forma de festival operístic, amb el nom “Rebattre les cartes”, i on els tres títols estan cohesionats pel protagonisme de tres heroïnes d’òpera que gosen jugar el seu destí a les cartes i trencar amb els clixés dels períodes que els ha tocat viure. Així, tant a La dama de piques com a La fanciulla del West, el joc de cartes té un paper decisiu en la trama i resulta ser-ne el fil conductor estilísticament i dramàticament, però molt diferent musicalment, amb una lectura defensada amb brio pel jove mestre italià Daniele Rustioni, que és director musical del coliseu lionès des de 2017. Amb 16 hores de diferència, Rustioni demostra fins a quin extrem pot dominar, amb la seua orquestra i també amb els cors (els adults preparats per Benedict Kearns i els infants per Nicolas Parisot), aquest tour de force que suposa la direcció musical dos grans títols del repertori líric, sense oblidar les incursions regulars que realitza en el repertori contemporani (Otages, com a mostra).
És gairebé la mitjanit de la vespra del dia de Pasqua quan La dama de piques acaba i el públic assistent manifesta la seua felicitat de redescobrir aquest treball de maduresa de Txaikovski. És ben segur que aquest entusiasme prové més de la seua música i del drama de Puixkin que de la posada en escena de Timofei Kuliabín, una espècie de manoll eclèctic, transposat artificialment i amb uns canvis de decorat que contrarien la partició original de les set escenes de l’òpera. El jove director de teatre rus, el Tannhäuser del qual va ser censurat a Moscou, no destrueix res argumentalment parlant, però tampoc no convenç.
Per sort, els cantants proporcionaren seguretat i plenitud, començant per Hermann, encarnat per Dmitri Golovnin. El tenor, amb una veu clara i sòlida, interpretà un personatge turmentat per l’amor, el lucre i l’angoixa de la depressió. El compromís escènic del rus, tanmateix, no fou equiparable amb el d’Elena Guseva en el paper de Lisa, lleugerament per sota, en particular en la primera part de l’espectacle. Com era d’esperar, Elena Zaremba va impressionar en el rol principal de la comtessa, que encarna una dama de piques de la cartomància, “novoricchi” de l'univers postsoviètic, i domina pel seu carisma i els seus greus en cada escena en què apareix. Seria injust no esmentar l’esplèndida i despreocupada interpretació del príncep Eletski per part del baríton Konstantín Xuixakov, així com l'escena de Pauline, protagonitzada per la mezzo Olga Siniakova. En definitiva, la flor i nata dels tons i colors vocals russos.
Una òpera injustament poc representada
D’altra banda, aquest festival de Pasqua de l’Òpera de Lió autoritza la presa d’uns quants riscos. Així, el coliseu líric permet l’entrada en la seua programació de La fanciulla del West, una obra de Puccioni injustament poc representada. Això podria canviar en el futur, atès que la protagonista encarna valors molt contemporanis lligats a l’emancipació femenina. La nova producció lionesa aconsegueix un èxit aclaparador gràcies, en gran part, a la interpretació de la soprano italiana Chiara Isotton, en el rol de Minnie. La seua interpretació, flamant i sensible alhora, i la seua línia de cant sòlida i subtil sedueixen l’audiència del Diumenge de Glòria ben pròxima a la “standing ovation”. Afortunadament, la cantant està acompanyada d’un tenor i un baríton que li van com l’anell al dit. En efecte, Riccardo Massi presenta un convincent lladre penedit, de bella estatura però també vulnerable. El seu rival, el xèrif Jack Rance, interpretat per Claudio Segura, igualment podria tenir tota l'atenció d'aquesta dona alliberada del salvatge Oest americà. A més, l’obra conté una tirallonga de papers secundaris masculins, tots també ben encarnats, així com un cor evidentment masculí on els tendres xiuxiuejos, tan estimats per Puccini, recorden les seues obres anteriors i posteriors.
Quant a la proposta escènica, si els decorats de Marc Weeger semblen una mica desllavassats, les llums amb les tonalitats pròximes al coure i l’or de Stefan Bolliger tenen un encant innegable. Finalment, la posada en escena de Tatjana Gübarca, sense ser especialment notable, té l'extrem avantatge de servir l'obra i els intèrprets, cosa que, tanmateix, no feia la posada en escena de La dama de piques. Els enfocaments humils, al cap i a la fi, sempre resulten més eficaços en l’àmbit artístic que els que són massa pretensiosos. I és que, com se sol dir, en la senzillesa està el bon gust.