La sèrie que estem dedicant a les cançons de l’especial televisiu dels III Premis El Temps de les Arts continua amb una de les peces més singulars, la versió d’un dels clàssics més combatius i transgressors de Quico Pi de la Serra, ‘Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol’, un tema corrosiu que fa de contrapunt entre irat i sorneguer a la solemnitat que creua tot el film.
Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol
VOCALISTES:
Cris Juanico, Cor In Crescendo
MÚSICS:
Xavi Lloses (Piano)
Oriol Aymat (Violoncel)
Marc Clos (Bateria i percussions)
Edurne Arizu (Acordió)
Miquel Àngel Cordero (contrabaix)
DIRECCIÓ I REALITZACIÓ:
Lluís Danés
DIRECCIÓ FOTOGRAFIA:
Anna Molins
MUNTATGE:
Marc Mitjà (AMMAC)
Els homenatges a Antoni Tàpies i Vicent Andrés Estellés, però sobretot a Salvador Puig Antich, marcaren el to solemne del programa televisiu que va servir de marc per lliurar els III Premis El Temps de les Arts. No podia ser d'una altra manera. Amb tot i això, en el tram final del programa emergeix com una sorpresa agradosa una enèrgica revisió d'un dels grans clàssics del cantautor Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942), "Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol", un tema enregistrat el 1977 en un àlbum en directe, Pi de la Serra a Madrid.
El cantautor barceloní ja tenia un cert punt de distanciament festiu i irònic dels seus companys i companyes de la Cançó, però és segurament aquest tall un dels més subversius de la seua carrera, amb una lletra que no fa presoners i que conserva una vigència que resulta alhora sorprenent i angoixant. Quan aborda temes econòmics, per exemple: "A Suïssa han ingressat / mils de milions de cabassos, / després diuen que és l'obrer / el responsable dels fracassos / i la manca de control". O quan hi apareix la visió d'un Estat que no ha canviat tant des de la Transició: "La unitat no té destí, / l'univers no és cap llimona. / Tinc un passaport que diu: / "ha nascut a Barcelona / i, per tant, és espanyol".
Hem d'esperar a l'any 2011 per tindre una versió d'estudi en el disc Quicolabora, amb la cançó interpretada en la clau blues que tant agrada Pi de la Serra i amb una de les estrofes, la que parla del Tribunal Suprem, modificada per fer una referència també a un conegut jutge: "El tribunal, dit Suprem / era en mans de falangistes / varen apartar el Garzón / vaja merda de juristes / que els agrada el 'Cara al sol'". El detall és important, ara ho veurem.
Per a la versió del programa dels guardons, Xavi Lloses i els seus músics generen una revisió dinàmica, harmònica i igualment punyent que, en l'apartat vocal, es beneficia d'un cantant poderós com el menorquí Cris Juanico i l'acompanyament del Cor In Crescendo. Els components d'aquesta agrupació majoritàriament femenina, juntament amb el cantant, s'encarreguen d'escenificar gestualment l'emprenyament i indignació continguts en la cançó, que es recolza en una sentència divertida per expressar veritats com a punys.
Entre els encerts pel que fa als arranjaments i les interpretacions, el tema funciona magníficament. Però conté una petita genialitat que l'enriqueix i que fa referència a l'estrofa citada abans de la versió de 2011: el vers amb l'antic jutge estrella, d'infaust record per la repressió anterior als JJOO de Barcelona, és eliminat i substituït per un fragment en què escoltem el president de la sala del Suprem que va jutjar l'independentisme català, Manuel Marchena, declarant el juí llest per a sentència. Ara, torneu a escoltar el tema amb atenció. Tot i la vigència de la cançó, aquest retoc acaba d'arrodonir i actualitzar una versió esplèndida d'un altre clàssic de la Cançó.