Aquells homes es deien Snækollr, Sörkvir o Brynjolf, i eren de les persones més desagradables amb qui es podia topar al món. Assassinaven sovint estant borratxos, assaltaven preferentment els més dèbils i robaven tot el que no estigués lligat i ben lligat. Tallaven les seves víctimes a cops de destral. O empalaven persones indefenses amb llances. Així és com eren realment els vikings. Al llarg de molts segles, a cap estudiós no se li hauria acudit convertir en herois aquella banda de lladregots. Però al segle XIX, a l’Europa del Romanticisme alguns erudits excèntrics van transformar aquells revoltosos buscabregues del nord en una tropa d’esperits lliures orgullosos i musculats. Des d’aleshores els vikings són personatges de culte.
La sèrie d’aventures Vikings ja va per la sisena temporada. Fins i tot els físics troben inspiració en aquells lladres escandinaus. El professor nord-americà James Kakalios s’ha endinsat en la “física dels superherois”. En un llibre Kakalios afirma que els vikings més valents eren gairebé invencibles. “Les punxades o les ferides ni les notaven, i senzillament continuaven lluitant amb la seva fúria de guerrers”.
Però què hi ha de cert en totes aquestes llegendes? Unes noves investigacions històriques han revelat que el mite d’aquells homes del nord és mentida. Hi ha, doncs, descobriments suposadament fiables sobre aquells guerrers que estan tan fonamentats científicament com les lectures d’Astèrix i Obèlix.
Entre molts dels admiradors dels vikings encara no s’havia difós mai que els vikings no eren cap poble, sinó una minoria de lladres mariners. La majoria dels escandinaus eren pagesos pacífics o vivien de la pesca.
I tampoc no és veritat que els guerrers nòrdics anessin a les batalles amb cascos adornats amb banyes. Aquest tipus de decoració hauria estat un objectiu massa fàcil per als cops d’espasa.
El que s’ha de posar en dubte és, sobretot, el mite central de la llegenda dels vikings: la seva suposada força i valentia sobrenaturals al camp de batalla amb què es llançaven contra l’enemic. Que passessin a la història com a gegants armats amb destrals és conseqüència d’“una confusió entre fets i història”, sentencia l’arqueòleg noruec Are Skarstein Kolberg. A la revista Journal of Military Historyaquest investigador analitza les fonts disponibles i arriba a una conclusió desil·lusionant que decebrà tots els fans dels vikings: suposadament aquells gegants rossos no van ser mai un poble guerrer heroic.
Des de final del segle VIII fins a mitjan segle XI els vikings van viure el seu apogeu. El seu àmbit d’actuació s’estenia, segons el període, fins a Terranova a l’oest i fins als mars Negre i Caspi a l’est.
El principal problema dels historiadors és que els vikings pràcticament no van deixar testimonis escrits. Són sobretot les troballes arqueològiques el que permet fer interpretacions, i limitades. Fins segles més tard les sagues no van narrar per escrit el tragí d’aquells lladres de mar.
Una de les figures més fascinants del món de les sagues és el berserker o brètol. Avui dia aquest terme és sinònim d’algú perillós: un violent descontrolat que, cec de ràbia, destrossa tot el que troba. En temps dels vikings, segons la creença acadèmica fins ara, aquestes persones furioses eren decisives al camp de batalla, ja que eren guerrers d’elit.
Però científics com Kolberg o com l’arqueòleg britànic Roderick Dale, de la Universitat de Nottingham, especialitzat en els vikings, plantegen dubtes seriosos a la interpretació clàssica. Només la traducció correcta del terme berserker, provinent del nòrdic antic, ja dona maldecaps als lingüistes.
La segona síl·laba, serker, es pot interpretar amb certa facilitat com ‘camisa’ i en un sentit més ampli com ‘cuirassa’. Però la primera síl·laba, ber, es pot traduir en alemany com Bär, ‘os’ (animal) o com la preposició ‘sense’.
Per al poeta i autor de sagues Snorri Sturluson (1179-1241) la situació encara era inequívoca: els berserker eren guerrers vestits amb poca roba que es podien moure amb molta llibertat per obrir forats en les línies de defensa enemigues. En un antic diccionari islandès de l’any 1814 els berserker són descrits amb tota naturalitat com lladres que es llancen al combat en roba interior.
Fins a la meitat del segle XIX, 800 anys després de la lenta desaparició dels guerrers nòrdics, els experts no van avaluar novament les fonts. Aleshores, van convertir aquells guerres amb poca roba en homes que s’abraonaven sobre els seus enemics amb pells d’os i que eren invulnerables: una representació que ha marcat la imatge dels vikings fins a l’actualitat. “El que avui entenem per l’època dels vikings és una construcció dels historiadors del segle XIX”, explica Roderick Dale.
Així els vikings es van convertir en un exemple del que pot passar quan els historiadors compensen la manca de fets amb una bona dosi d’imaginació. En les antigues sagues trobem, per exemple, narracions segons les quals els temuts vikings a vegades eren assassinats a cops de garrot mentre dormien. Perquè, segons el relat, les fulles de les espases no els haurien fet res, a aquells valerosos guerrers.
Aquests petits indicis van atiar la suposició, vigent fins avui mateix, que els vikings eren pràcticament invencibles al camp de batalla i que només se’ls podia eliminar amb astúcia i malícia.
L’arqueòleg Roderick Dale suposa que potser sí que hi havia guerrers que anaven vestits amb una pell d’os a les batalles; i probablement, en certa mesura, la pell dura d’aquest animal resistia als cops de les espases. Però als erudits del segle XIX les explicacions com aquesta els haurien semblat massa banals.
En les antigues narracions, en alguns fragments van llegir que abans dels combats els guerrers nòrdics entraven en un estat d’embriaguesa que feia por a qualsevol que ho veiés: segons deien, als guerrers els tremolava tot el cos, proferien udols salvatges com els llops, treien escuma per la boca i es posaven a mossegar la vora de l’escut com gossos.
El 1784 el teòleg suec Samuel Ödmann va elaborar una teoria segons la qual aquest comportament insòlit només podia produir-se a causa d’una droga psicoactiva. A partir d’observacions de xamans, Ödmann va concloure que abans d’entrar en combat els vikings adoptaven l’actitud de ràbia menjant el bolet Amanita muscaria.
Seguint les lleis de la lògica, aquesta teoria no podria arribar gaire lluny. “No t’ajuda gaire a guanyar guerres que hi hagi soldats corrent borratxos pel camp de batalla”, diu Kolberg contradient la suposició d’Ödmann.
Però entre els fans dels vikings encara és bastant vigent la suposició que abans de la brega els furibunds guerrers es posaven a to amb uns quants bolets saltejats, encara que en les antigues sagues no se’n parli enlloc. La llarga vida d’aquesta creença és sorprenent, tenint en compte que ben aviat li va fallar el fonament científic.
En 1956 el neuròleg nord-americà Howard Fabing va publicar un estudi èticament qüestionable a la revista especialitzada American Journal of Psychiatry en què seguia la pista de l’enigma dels deliris dels vikings. Fabing havia fet tests en interns de la presó estatal d’Ohio per mesurar els efectes de la substància al·lucinògena bufotenina, que igual que l’Amanita muscariaés una droga natural psicoactiva.
Fabing va observar que els subjectes patien marejos, dolor al tòrax i al cap i que estaven nerviosos: en vista d’aquells símptomes, qualsevol metge militar mitjanament competent hauria declarat els soldats no aptes per combatre. Sorprenentment, Fabing va considerar que els seus resultats confirmaven l’antiga suposició segons la qual abans de les batalles els vikings consumien deliberadament bolets al·lucinògens. Per això s’ha mantingut fins avui dia la llegenda que els guerrers nòrdics anaven a les batalles col·locats.
A l’arqueòleg Roderick Dale això el sorprèn molt: “No s’haurien trobat en un estat apte per fer la guerra, ja que l’evolució del combat depenia que els guerrers mantinguessin una línia de defensa”.
L’investigador està convençut que alguns dels seus col·legues encara avui dia estan ofuscats per un malentès: les mossegades, els brams i les cares agressives ensenyant les dents no eren l’expressió d’un estat mental alterat per les drogues, sinó que aquells homes havien entrat en un estat d’ànim per al combat mitjançant rituals motivacionals, com fan actualment els esportistes.
De tota manera, sembla que als guerrers nòrdics no els calia esforçar-se gaire per assolir l’agressivitat necessària. Kolberg suposa que els vikings eren majoritàriament veterans que havien quedat fortament marcats psicològicament per la violència, d’una manera semblant als soldats que han combatut en guerres en l’actualitat.
“Mil anys separen l’època dels vikings de la guerra del Vietnam”, diu l’arqueòleg, “però el procés de traumatització és bastant semblant”.
Igual que en l’època contemporània, aleshores també hi havia molts combatents que havien tornat a casa i que, havent fracassat, vivien als marges de la societat. Per tant, del mite heroic dels vikings no en queda pràcticament res.
Anàlogament, en les sagues tampoc no hi ha cap mostra que els vikings, en tornar dels seus atacs, fossin homenatjats com a herois. Al contrari: als seus contemporanis no els donaven més que maldecaps. “Podem suposar que els vikings eren els Àngels de l’Infern del seu temps”, assenyala Kolberg.
Els vikings eren personatges deteriorats físicament, tenallats per trastorns d’estrès posttraumàtic i per la pèrdua sobtada d’importància, que voltaven ociosos, borratxos i propensos a les batusses per les poblacions d’Escandinàvia. “La situació no diferia gaire dels actes violents a causa de l’alcohol que llegim avui dia als diaris”, diu Kolberg.
Que s’embellís la imatge dels vikings en descripcions històriques posteriors presentant-los com uns guerrers mítics, a aquells busca-raons mentalment descarrilats probablement els hauria divertit i tot. Tanmateix, al seu temps als que causaven problemes els esperava un altre destí: els mataven a cops de pal.
O encara pitjor: els desterraven a la inhòspita terra d’Islàndia.
Traducció d’Arnau Figueras