La companyia belga Peeping Tom demostra al TNC que és possible crear una obra fallida sobre el fracàs artístic, omplir la Sala Gran durant dues setmanes i que el públic s'aixequi de la cadira per aplaudir-te.
El fracàs és a l'abast de tothom. I, en certa manera, tot artista hi està abocat. No n'hi ha cap que no hagi passat per una crisi, que no hagi viscut un moment en què es pregunti “per què estic fent això?”, “quin sentit té, tot plegat?”. I no n'hi cap que no hagi fracassat. El més difícil és assumir-ho i conviure-hi. La qüestió és si se'n pot fer art, d'això. Molts ho han intentat i Franck Chartier se l'ha jugat amb l'últim espectacle de Peeping Tom, S 62° 58', W 60° 39'.
Tot comença amb un vaixell encallat en les coordenades del títol, l'Illa de la Decepció, al nord-oest de la península Antàrtica. Un home intenta amarrar-lo mentre un nen està assegut a la coberta de popa, amb les cames penjant. De cop, cau al buit, sona la ràdio. Un altre intèrpret intenta parlar-hi, però no se'n surt. Acte seguit es lamenta: porta tota la vida dedicant-se a ell, al teatre, girant d'amunt a avall, i no ha pogut veure com el seu únic fill creixia, s'ha perdut les primeres passes, les primeres paraules, aniversaris… Tot.
Sembla Peeping Tom, sí, però hi ha poc de Peeping Tom. Tenim una escenografia inquietant, però hi ha molt text i poc moviment. Hi ha una dramatúrgia potent, com sempre, però el que estem veient al TNC és diferent de Triptych, de Vader, de 32, rue Vandenbranden, de qualsevol cosa que hagin fet abans. Qui es lamenta és Romeu Runa, un ballarí excepcional? O és el mateix Chartier? Aviat ens queda clar que assistirem a un exercici psicoanalític, del creador davant dels seus fantasmes. Dels personatges encarnant el director i alhora rebel·lant-s'hi, de manera molt pirandelliana. Per què hi ha tant vent als teus espectacles?, li pregunten.
És com si Chartier s'hagués quedat sense idees i hagués aixecat un muntatge al voltant de totes les preguntes sense resposta que ha covat durant tres dècades de treball escènic impecable en un moment de gran expansió i d'una penetració en el públic popular insòlita per a una companyia de dansa. No sé si hi ha cap altra tropa europea que pugui plantar-se deu dies al TNC i vendre tot el paper de la Sala Gran, cosa que vol dir uns 8.000 espectadors.
El públic, després del monòleg final de Runa, s'alça de la cadira entusiasmat. Les confessions puntuen doble, avui dia. En una època de narcisisme extrem que Chartier es despulli en el cos del seu primer ballarí desperta admiració. L'audiència, en el fons, premia una claudicació.
Als Peeping Tom, a Chartier i a Gabriela Carrizo, l'altra meitat de la companyia, no els havia calgut obrir la boca en les més de dues dècades que porten de teatre en teatre. Havien estat capaços de crear un segell propi, des de la dansa-teatre, que interpel·lava molta gent. La trilogia familiar (Vader, Moeder, Kind) és una de les grans fites de les arts escèniques contemporànies. Sempre han utilitzat text, però amb comptagotes. A S 62° 58', W 60° 39' és qui mana. Perquè el director belga va considerar que una imatge no valia més que mil paraules i que la ficció li molestava.
Aquesta és la claudicació, haver deixat de banda la ficció. Ells sempre han partit de l'experiència pròpia per aixecar els seus espectacles. Tanmateix, ens immergien en terrenys desconeguts, paisatges insòlits, que ens portaven a reflexionar fondament sobre l'existència. No necessitaven paraules. O, almenys, amb poques en tenien prou, sempre, en tot cas, accessòries al moviment, a les portes que s'obrien i es tancaven, a un cert surrealisme i, sí, al vent fort que sovint remou les seves escenes. Aquí no hi ha ficció, tot és tan avorrit com pot ser-ho la vida.
Chartier hauria d'haver pujat ell mateix a escena i no deixar-ho tot en mans d'uns intèrprets que es belluguen com ningú, però que no tenen eines per defensar-se com a actors i actrius de text. Wajdi Mouawad, a Seuls, va atrevir-se a explicar tot sol la seva història. O Édouard Louis a Qui va matar el meu pare, amb direcció de Thomas Ostermeier. El resultat final va ser molt millor.
Són moltes les companyies que, en un moment determinat, han decidit recapitular. Fa uns anys, al TNT, la Needcompany va oferir un muntatge excepcional, The blind poet, en què parlaven, bàsicament d'ells, i Jan Lauwers va situar-se en el repartiment. A casa, La Calòrica ens va regalar aquell meravellós De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda en el qual barrejaven la biografia pròpia amb el discurs negacionista climàtic. Més a prop en el temps, Nao Albet i Marcel Borràs van repassar la seva biografia en un espectacle de títol diàfan: De Nao Albet i Marcel Borràs.
L'autoficció o l'autobiografia omple els escenaris. La dansa n'havia quedat al marge, amb alguna petita excepció, com el Kova de La Veronal, que venia ser una classe magistral sobre com i de quina manera treballaven. Sí, havíem vist espectacles autoreferencials, però no una companyia posant veu al que abans hauria expressat amb moviment. És a dir, renunciant a la dansa per fer teatre.
S 62° 58', W 60° 39' és la història d'un fracàs. No només perquè els ballarins, actuant, no se'n surtin. Sinó perquè hi ha moltes obres ja escrites que expliquen molt millor el que els passa. Tenim, per exemple, El petit Eiolf, d'Ibsen, una peça magistral sobre la paternitat perduda. També, és clar, els Sis personatges de Pirandello o L'home de teatre de Bernhard, per posar només uns quants clàssics a sobre de la taula. L'aportació de Peeping Tom al respecte és minsa.
Això no obstant, s'ha de valorar la gosadia de Chartier. Perquè si ens hagués plantat als morros el mateix vaixell encallat en el gel i ens hagués ofert una hora, en lloc de dues, de cinc o sis ballarins vivint la tempesta interior a través del mateix llenguatge que ha explorat des que va començar hauria esgotat entrades i fet aixecar el públic de la cadira igualment.
En canvi, ha decidit trencar amb tot i explorar noves vies. Tenen una bona claca a favor, cosa que dona llibertat a l'hora d'entomar reptes. Perquè saben, almenys a casa nostra, que molta gent els hi comprarà a cegues. A certa edat, tanmateix, donar un cop de timó és una proesa. La gran pregunta és: què vindrà després? Perquè després d'estendre acta d'un fracàs, no sé si pots continuar amb la teva vida anterior com si no hagués passat res. A Barcelona, tenen un munt d'espectadors amb ganes de conèixer el següent capítol.