La dedicació secundària però significativa a la pintura de l'escriptora Mercè Rodoreda és una qüestió que ha concitat certa atenció els darrers temps. L'especialista en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada Neus Penalba fa un pas més enllà en el seu minuciós assaig sobre 'La mort i la primavera', l'obra magna de la barcelonina, per mostrar la influència decisiva que van tenir les arts plàstiques en aquesta novel·la. I com es connecten la pintura i l'escriptura en aquell text prodigiós.
Fam als ulls, ciment a la boca (Edicions Tres i Quatre), subtitulat com “Una lectura de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, l'assaig que li va valdre a Neus Penalba (Tarragona, 1982), el premi Joan Fuster dels Octubre, és una molt valuosa aportació a l'estudi d'una obra cabdal que va adquirir una nova projecció i dimensió arran de la reedició en Club Editor del 2017. Aquest assaig complementa i recalibra alguns aspectes de l'estudi d'Arnau Pons que acompanyava aquella edició i, entre altres aportacions importants, demostra que La mort i la primavera no és una obra estranya i aïllada del conjunt. Combat amb força i convicció el tòpic de l'escriptora ensucrada que es desdobla per escriure una història colpidora, dura i indesxifrable. Res que es puga sostenir després de llegir alguns dels relats o novel·les com Quanta, quanta guerra. O d'explorar amb atenció alguns dels altres textos considerats més tous.
Amb tot i amb això, l'assaig també dedica un espai bastant generós a connectar la novel·la amb la pintura, un art que Rodoreda va practicar amb una certa dedicació durant els anys que va viure a París, que la va nodrir intel·lectualment. I que té un reflex en aquella obra inabastable. L'estudiosa analitza aquesta qüestió tot i aportar claus de lectura per a La mort i la primavera sobre les quals no s'havia incidit gaire.
Tot i això, la relació entre pintura i literatura no és privativa d'aquesta obra: Penalba fa èmfasi en la capacitat de mirar de Rodoreda, en el que defineix amb punteria com una narrativa "ocularcèntrica". I recupera un fragment del pròleg de Mirall trencat que reforça l'operatiu del show, don't tell, "màxima d'or als tallers d'escriptura creativa actualment tan de moda", diu Penalba com a introducció de les paraules de l'escriptora: "Voldria fer veure els espasmes lentíssims d'un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l'extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo Da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d'una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d'estruç, amb els pits fora del gipó".
D'alguna manera, fer-nos veure, olorar tocar i fins i tot sentir una societat tan abstracta, un no-lloc i un no-temps, és un dels prodigis de la novel·la. Una obra sinestèsica, d'una visualitat desfermada. Però l'univers que crea la barcelonina no sorgeix del no-res, té uns referents. Aquella obra respon a multitud d'influències encreuades impossibles de copsar en tota la seua magnitud, és impossible saber tot el que va veure, contemplar o llegir Rodereda que acabara sent important en una obra com La mort i la primavera. Però hi ha dades biogràfiques que podem resseguir com a engrunes en el camí. Com ara l'estada a París del 1947 fins al 1954. “Foren uns anys en què llegia molt en francès i en anglès, estava al cas de les novetats editorials, sovintejava llibreries, cinemes, galeries d'art i museus”, adverteix Neus Penalba. A banda, malgrat el trasllat a Ginebra, els viatges a la capital francesa foren continus. Es tracta d'un període molt important, en termes d'influències artístiques, literàries i cinematogràfiques.
Són anys de mirar (“em pensava que em tornava boja”, diu a propòsit d'una visita al Louvre), però també de pintar. En unes condicions singulars: com ha explicat una de les biògrafes de Rodoreda, Mercè Ibarz, citada per Penalba, durant l'etapa parisenca, l'escriptora sofreix un bloqueig literari que té una estranya manifestació psicosomàtica en forma de paràlisi selectiva del braç dret. L'extremitat no responia a l'hora d'escriure, però podia pintar o sargir, un treball amb el qual es va traure alguns diners a París. La pintura fa de via d'escapament creativa. I amb el temps, d'eina de desbloqueig. Collages, aiguades i aquarel·les són algunes de les tècniques de les obres, entre l'abstracció i l'expressionisme, de les quals podeu fer una consulta extensa en el web de la fundació dedicada a l'escriptora.
Rodoreda, en el mirall de l'art
La mort i la primavera, l'esgarrifós món que l'escriptora construeix, beu com s'ha dit de moltes fonts diverses, com ara l'obra de Jacint Verdaguer i Víctor Català sobre el món rural, els llibres de viatges de l'escriptor i pintor belga Henri Michaux, les visites als Pirineus en les quals pren consciència dels perfils més aspres de la ruralitat, les pel·lícules i lectures etnogràfiques, l'experiència de la guerra i l'experiència indirecta sobre els camps de concentració i un llarg etcètera. La pintura, amb tot, té un paper molt important. Una de les primeres influències possibles que apunta Penalba tindrien a veure amb les obres d'entreguerres d'Ottto Dix, George Grosz o Raphaël Freida que mostren els estralls i mutilacions en els soldats de la piconadora humana que va ser la Primera Guerra Mundial. Els pertorbadors homes sense cara que apareixen en la novel·la tenen un correlat en aquestes pintures.
Més evident és la influència de l'estètica primitivista, una “tendència omnipresent en l'art d'avantguarda”, adverteix Penalba. Una estètica que havia testat abans en la seua pintura. No debades, “per poder interpretar formalment la novel·la pòstuma i els seus ressons històrics i etnogràfics és clau parar atenció als seus quadres”. A una obra que, lluny de ser un passatemps poc rellevant, com alerta Ibarz, connecta molt directament amb l'obra. Per exemple, hi ha un fil que uneix l'art brut de Jean Dubuffet amb els quadres de la barcelonina i, finalment, amb el que podem llegir en La mort i la primavera.
Amb tot, la pintura de Rodoreda és eclèctica: altres models apuntats per Ibarz són Picasso, Klee, Kandinski o Miró, sempre des del vessant més primitivista. El primitivisme “hi és sempre present: en la simplicitat esquemàtica dels trets, la desfiguració, la desproporció dels membres, la combinació de plans, l'estilització vertical dels cossos i la seva frontalitat”. Ibarz va veure connexions amb Mirall trencat d'algunes de les pintures, però Penalba posa el focus en el que té la pintura de camp de proves estètic abans d'afrontar La mort i la primavera.
Així, traça en “Cheval et chevalier”, una estranya composició picassiana, un apunt d'un dels mites fundacionals del poble de la novel·la. Els collages que semblen màscares africanes, altrament, li fan preguntar-se a l'estudiosa si el primitivisme de La mort i la primavera hi té a veure. Com ara els ferits i cadàvers que poblen l'obra pictòrica de la barcelonina poden fer pensar en la matèria luctuosa de la novel·la. “A més, existeix una relació de continuïtat entre l'enunciació de les novel·les, narrades sempre per veus ingènues i càndides, i la innocència embogida dels ulls de la majoria de personatges frontals que va pintar”, alerta Penalba.
Hi ha un detall significatiu que té a veure amb això i amb una connexió recurrent quan es parla de la novel·la, el simbolisme que porta als camps de concentració i extermini nazis: l'escriptora pintava en una habitació a la rue du Cherche-Midi. A pocs metres hi havia l'Hotel Lutetia, on arribaven el 1945 els retornats d'aquelles instal·lacions de la mort. No és esbojarrat pensar que Rodoreda tinguera contacte en algun moment amb aquelles despulles humanes, els seus crits de desesperació. L'experiència no sols es tradueix en un relat tan punyent com “Nit i boira”, el més directament connectat amb el tema de l'extermini, té un correlat en l'obra pictòrica, com ara en una sèrie d'aquarel·les que l'estudiosa Maria Rosa Villanueva catalogava com “Camps de concentració”, poblades de figures cadavèriques, vestimenta jueva i rostres que expressen un dolor immens. Més enllà d'interpretacions en clau personal, de la relació amb Armand Obiols i el seu col·laboracionisme amb els nazis, amb el temps, tot aquell dolor, tota aquella devastació moral, acabarà surant en la novel·la rodoriana més ambiciosa i amb més càrrega simbòlica.
Comptat i debatut, Penalba defensa amb eloqüència i de manera convincent com “l'innegable” interès pel primitivisme és un eix que ajuda a llegir la novel·la. Això més la representació d'innocència, que connectaria amb jove personatge narrador, i la crueltat de la guerra i la mort que en La mort i la primavera es tradueixen en esgarrifosos ritus. A banda, el que qualifica de “tints abstractes, fantàstics i, de vegades, metafísics”. “És el cas de la gran abundància de personatges que pinta amb una mena d'esferes que, a la manera d'un tercer ull espiritual, els coronen el front o el cap”, explica Penalba.
Una sèrie de cridaneres connexions que ajuden a entendre millor una obra magnètica i polièdrica però sovint titllada amb lleugeresa d'indesxifrable. Tot i que ens atrevim a vaticinar que La mort i la primavera conservarà alguns dels seus trets més misteriosos, treballs com el de Neus Penalba ajuden a estar més a prop del que ens volia transmetre Rodoreda amb aquest monumental llegat.