Seguim amb la sèrie d’articles iniciats a finals de maig sobre les relacions entre l’òpera i la política, amb un cas ben singular: l’Alemanya nazi.
Les grans dictadures (entenent per “grans” les més mortíferes en quantitat de víctimes que perpetren i en crueltat dels seus dirigents) sempre han tingut en els referents del passat una justificació per al present. L’Alemanya nazi es va emmirallar en la Grècia clàssica (en gran part reexhumada per arqueòlegs alemanys) per reivindicar i justificar la qüestió ària. Però també va prendre com a punt de referència la figura de Richard Wagner, declaradament antisemita (però no pas més que molts dels seus contemporanis alemanys i no alemanys), aspirant a la idea d’un Reich unificat i valedor dels valors patris de la cultura germànica.
El ministre de propaganda Joseph Goebbels se’n va saber aprofitar. I, en connivència amb la família política del compositor alemany (mort el 1883, sis abans del naixement de Hitler), va bastir tot un programa musical en què el Festival de Bayreuth, el dictador Adolf Hitler i la música wagneriana van protagonitzar la “banda sonora” d’aquell règim criminal. A tot això cal afegir la figura de Richard Strauss (1864-1949), aleshores un ancià compositor que, manipulat per l’aparell nazi, va ser nomenat director de la Reichmusikkamer, càrrec del qual l’autor de Der Rosenkavalier acabaria dimitint: Strauss tenia una jove i una consogra jueves (a les que va poder salvar dels camps d’extermini) i havia estat amic de jueus il·lustres com Gustav Mahler o Stefan Zweig (amb qui va escriure l’òpera Die schweigsame Frau). Aviat es va adonar que l’estaven manipulant i es va desdir de la seva connivència amb el Partit Nacionalsocialista.
No van ser tan ambigus compositors com Werner Egk o Carl Orff, autors de diverses òperes i peces musicals vinculades a l’ideari nazi, amb solucions més o menys explícites pel que fa a la grandiloqüència, a ritmes tribals o a textos clarament conservadors.
El nazisme va desconfiar de la cultura inherent a l’extingida República de Weimar i músics com Kurt Weill o Ernst Krenek van ser proscrits i titllats de “degenerats”, juntament amb artistes de l’expressionisme pictòric o cinematogràfic. Tot músic jueu (amb Schönberg al capdavant) o procliu a la música de cabaret o del jazz (una música d’arrel afroamericana procedent dels Estats Units) podia ser etiquetat de “degenerat”, per no parlar de la música atonal o directament dodecafònica.
I va ser així com es va assenyalar i etiquetar una cultura determinada, polaritzada amb la considerada com a “oficial” pels jerarques nazis.
El més complex i macabre del cas és que fins i tot des de la pèrdua de llibertat es va continuar fent música amb finalitats polítiques per aparentar allò que no passava: que jueus o dissidents podien ser feliços i dur una vida “normal” des de la separació en forma de gueto: el de Terezín, per exemple, va gestar-se com a eina de propaganda davant d’institucions com la Creu Roja Internacional, a la que es va convidar per constatar que compositors com Hans Krása havien fet una òpera per a nens anomenada Brundibár. O que Viktor Ullmann, un altre músic reclòs entre els filferros de Terezín havia gestat l’òpera Der Kaiser von Atlantis, una obra grotesca que presentava la figura d’un emperador dictador caracteritzat com un perfecte imbècil. Els nazis podien ser una colla de criminals, però no eren rucs i aviat es van adonar que Overall, el protagonista de l’òpera, era una clara al·lusió al mateix Adolf Hitler. I els va faltar temps per censurar i prohibir la representació de l’òpera, mentre enviaven a Ullmann a Auschwitz (on també havien deportat Krása). Va ser allà on va morir gasejat i on, segurament, seria incinerat. Per sort, les obres d’aquests dos compositors es conserven i es representen actualment, ni que sigui per donar testimoni de la creació artística en el context de la barbàrie.
(Continuarà.)