El ‘biopic’ és un gènere sovint molt eficaç en termes d’audiències i de captar l’interés dels espectadors, però també és un camp de mines parlant de paràmetres creatius, un joc de tries que deixa fora aspectes interessants dels personatges. ‘Archie’, l’apreciable minisèrie dedicada a la vida del gran actor Cary Grant, estrenada en la plataforma Filmin, no és una excepció: el visionament deixa una sensació d’oportunitat desaprofitada. Amb tot, un curós disseny de producció, unes interpretacions ajustades i un guió i una direcció clàssics, però eficients, fan que siga una producció agradosa i que ajuda a conèixer alguns aspectes de la vida del glamurós actor.
Es podria dir que, d’alguna manera, Archie són dues sèries en una. Una primera desfulla la molt complicada infantesa de l’actor, nascut Archibald Alexander Leach a Bristol, el 1904. També se'ns mostren els seus inicis com a actor de varietats i l’arribada a Hollywood. El procediment narratiu per contar-nos aquesta història és bastant convencional: el Cary Grant dels anys vuitanta, el que recordem pel seu imponent bronzejat i els cabells de color plata, explica la seua vida des de l’escenari d’un teatre, a una audiència de fans majoritàriament femenina. Una encomiable tasca de caracterització de l'equip de maquillatge i de l’actor Jason Isaacs —conegut popularment per la seua aparició en els films de Harry Potter—, qui no les tenia totes a l’hora d’acceptar el paper, per la responsabilitat que suposava. Val a dir, tanmateix, que aconsegueix eixir bastant airós del repte. A partir d’ací, per als que no esteu molt familiaritzats amb la vida i obra de l’actor, arriben els espòilers.
Comptat i debatut, amb aquest procediment narratiu és com es desplega una infantesa duríssima, amb la mort d’un germà que destrossa la mare i un pare alcohòlic i absent que acaba internant la seua esposa en un centre psiquiàtric per curar-la de la «histèria», la profunda depressió que ell mateix, juntament amb la mort del fill, havia provocat. Oaklee Pendergast i Calam Lynch interpreten l’Archie adolescent i jove, respectivament.
És un segment que el creador de la sèrie, el guionista Jeff Pope (Philomena, The Lost King), i el director, Paul Andrew Willians (The Walk-in), conten de manera eficient, però excessivament pulcra, de puntelletes, sense ensucrar, però sense punx, tenint en compte que assistim a una cadena de dramàtics successos i una tràgica mentida del seu pare, que no té cap problema a deixar-lo abandonat amb una àvia després de dir-li que la mare ha mort. Entenem el dolor del jove Archie, però no el veiem reflectit en la pantalla perquè el to amable domina en els quatre capítols de la producció.
A continuació, se’ns narren els inicis artístics del futur Cary Grant i la seua arribada a Hollywood. Ni en una sèrie més llarga donaria per resseguir la llarga carrera de l’actor, però almenys se’ns proporcionen les claus de com un xicot amb uns antecedents familiars tan desafortunats es va convertir en un dels actors més elegants i magnètics de la història del cinema. Prendre la difícil decisió de deixar la seua companyia de vodevil durant una estada a Nova York, trobar el nom artístic adequat, disfressar l’accent britànic i tindre la sort de fer les proves de pantalla que li donarien el passaport a Hollywood foren les claus. Això, el seu imponent atractiu i presència i, per descomptat, el talent innat.
Amb algunes pinzellades de la dècada del 1930, tanmateix, com ara el paper compartit amb Mae West en I’m no angel (1933), es despatxa aquella primera etapa iniciàtica. Ni una línia de guió per furgar en la fructífera relació artística amb una bèstia escènica com Katharine Hepburn, amb qui va compartir comèdies cabdals com Quina fera de nena! (1938). Tampoc hi trobarem gran cosa –res, més aviat– de la dècada del 1940, un període, per altra banda, inabastable. De cap manera, de fet, és una producció per a cinèfils: les següents referències cinèfiles ja són Alfred Hitchcock i el rodatge de Perseguit per la mort (1959), en el qual el director amagava parts del guió a l’actor per provocar-li el mateix desconcert que té el personatge. Això i la pel·lícula compartida amb Audrey Hepburn, Xarada (1963), on l’actriu en la sèrie és més aviat una confident amb qui Cary Grant es desfoga. El motiu: l’enamorament per una dona més jove. Heus ací l’altre gran eix, el més important segurament de la sèrie.
L’altra sèrie: Dyan i Cary
Ja hem vist que la riquíssima i interessant carrera cinematogràfica de Grant es despatxa amb un grapat d’anècdotes. I el mateix passa amb el gruix de la seua vida privada: cap a la meitat de la producció sabem que ha tingut tres divorcis, però no se’ns diu de qui ni el perquè del fracàs de les relacions. És així com se surfeja el delicat cas del primer matrimoni amb Virginia Cherrill i un divorci més que convuls, però sobretot la molt curiosa relació que Grant va tenir amb Barbara Hutton, una volcànica milionària, amb una vida tan tortuosa com fascinant. La relació va acabar en termes amistosos. I no va ser segurament un matrimoni tan interessant el que va unir Grant amb l’actriu Besty Drake, però va ser el seu casament més llarg, del 1949 fins al 1962. Una relació llarga, estable. Hi hauria raons que explicarien això. Com a espectadors, malgrat tot, quan entrem en el segon nus de la sèrie ens falten dades.
Perquè tot i el procediment narratiu del principi, no és versió de la història de Cary Grant: el gruix del material per a confeccionar la sèrie procedeix del llibre que va escriure la seua quarta esposa, la també actriu Dyan Cannon, centrat en la seua convivència amb l’estrella de Hollywood. Els creadors de la sèrie també asseguren haver-se nodrit de diferents testimonis, però no és casual que tant Cannon, interpretada amb solvència per Laura Aikman, com la filla que va tenir en comú amb Grant, Jennifer, figuren com a productores executives.
I això no implica que aquest segment de la sèrie no siga interessant ni hem de restar-li crèdit. Perquè és una bona història: una estrella de Hollywood amb una vida amorosa bastant fallida i una carrera revifada, s’enamora d’una actriu trenta-tres anys més jove. Cannon sembla que s’hi va resistir i, a més, es dibuixa Grant com un personatge profundament egoista, maniàtic en extrem i amb punt controlador pel que fa a la carrera de la seua enamorada. La relació té pics i valls profundes, fins que l’actor, que no volia un quart matrimoni, hi accedeix a formar una família pagant el peatge de ser pare, per primera vegada, als 62 anys.
Aquesta trama s’encreua hàbilment amb el segment del principi, en descobrir Archie que la seua mare no ha mort, que tot havia estat una mentida del pare. Això dona lloc a un emocionant retrobament mare-fill, però també a una relació difícil. L’actor es resistia a viure als Estats Units amb la seua mare, a qui posa cara i ulls una sempre estupenda Harriet Walter (Law & Order, Killing Eve), i el matrimoni amb Cannon acaba d’enterbolir la retrobada relació. A més de tot això, el quart matrimoni, malgrat la filla que mai havia tingut l’actor, acaba fracassant. El resum vindria a ser: Grant era un bon pare i un mal espòs.
Grant tingué algunes relacions més, però sols trobà recer amb una relacions públiques britànica quasi mig segle més jove, Barbara Harris, algú que no li exigia a l’actor coses que no estava disposat a donar-li, com ara una vida convencional de parella que Cannon sí que volia, però sense renunciar a la carrera professional. Un final amable, també en la sèrie, que camina perillosament, a causa dels materials escollits, per la fina línia que separa ser una molt britànica i impecable producció o convertir-se en un fulletó sentimental per a la migdiada de dissabte.
La bona factura general de la sèrie esquiva finalment aquest perill. Però resultarà difícil convèncer algú que no ha estat una oportunitat perduda per bastir un producte artístic més punyent i contemporani. O que aprofite amb més substància una carrera i una vida fascinants.