El trio de Banyoles Roko Banana, una formació entre el math rock i el punk contemporani, ha anat solidificant i madurant el seu so fins a afinar la proposta en un flamant nou disc, 'Fins que surti el sol' (2024, Aloud Music / Saltamarges), set temes granítics i ben acabats i presentats, que conjuguen un so alhora brillant i incisiu. Un disc que tots els aficionats al rock de guitarres amb ascendent indie-rock haurien de conèixer. A casa nostra i més enllà.
Mak Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu) fundaren Roko Banana el 2017. I no massa temps després, l'any 2021, començaven a estar en l'ambient gràcies a El veïnat (Autoedició), un treball amb talls immediats i vocalment expansius seguint deixants com els L'Hereu Escampa o Cala Vento (“Balena”, “El veïnat”) combinats amb cançons-riu entre la fúria i el recer (“Fang”, "Perquè mai em toca a mi”). Un disc cridaner i amb ambició, però que mostrava un discurs encara en construcció.
L'any 2022, amb un EP de tan sols tres cançons, Finalment principis (Autoedició), el projecte agafa embranzida amb un so més brillant i esmolat, amb dos bons temes, “Un final anunciat” i “Sibil·la”, i una canonada, “Una bona persona”, un tall enèrgic, amb una bona lletra i un treball de guitarres impecable. Algú havia començat a polsar les tecles escaients. Podien haver accelerat per aprofitar la inèrcia, perquè ja tenien material nou, segons explicaven en una entrevista. Amb tot i amb això, han tingut paciència per dotar el projecte de l'entorn adequat, més professional, per llançar la seua música amb millors condicions de promoció i recerca de concerts.
Ho han fet buscant aixopluc en Aloud Music, segell amb el qual llancen en coedició amb Saltamarges Fins que surti el sol, un àlbum produït per Pau Brugada, qui ja havia donat forma a treballs anteriors. La col·laboració amb Aloud es va anunciar acompanyada del llançament com a single d'una cançó incontestable, “El cel”, un tall curt i directe que entra en el cervell com un míssil. I que és un cant contra el solipsisme i la manca d'empatia: “Allunyar-se de la raó, / fer veure que pots amb tot, / caure en el laberint, / és fàcil perdre el fil // El cel és entendre / que les coses es poden fer diferent. / Qui vol mal als altres / es fa mal a si mateix”.
"No volíem dir ‘tot és una merda i no hi ha res a fer’. Si no dir, sí, tot és una merda, però hi ha petites coses que podem canviar, si realment ho volem”, explicava Edu Rodríguez en una entrevista fent referència a la filosofia del disc. “El cel” es va llançar amb un vídeo dirigit per Manel Serrat i interpretat per Abril Martí i Anna Mendiola.
Un avançament així augurava bones coses. El disc s'obri amb una altra pilotada a l'escaire, “Dins meu (a la merda)”, una cançó d'esperit punk amb un contundent mur sonor de guitarres que amaga una lletra existencial: “Només es reacciona quan es veu el precipici”. Un començament de gran voltatge que es completa amb el tema que presta nom al disc, “Fins que surti el sol”, un títol que juga amb el tòpic per desconstruir-lo després, perquè el motiu de la vetlla no és una nit de disbauxa, sinó un mantra amorós: “No he pogut dormir, / m'he passat la nit mirant-te”. Quasi cinc minuts de declaració d'amor quasi angoixant, musculosos riffs i unes delicades notes finals de piano per tancar. Representatiu del to ambigu, entre negatiu i esperançat, que conté el disc. Una cançó esplèndida.
Les primeres visites al disc fan la sensació que “Per por a les converses” és una certa caiguda en el nivell, però en la mesura que hi vas tornant li trobes cada vegada més coses, com ara els arpegis de l'inici, el fet d'anar i tornar fins a la detonació final i la metàfora kafkiana que conté la cançó. Una revalorització semblant té lloc amb “Un dinar d'aquells que s'allarga”, títol sensacional per un tema estrany farcit de detalls musicals i frases lapidàries: “Amor és una paraula / que s'ha de portar a la pràctica. / No cal pas fer-ne poemes, / potser aquest és el problema”.
Amb “Albert Serra”, una cançó que formava part del repertori de directe del grup, l'avió torna a enlairar amb una lletra incisiva i ocorrent que es fa acompanyar d'un treball rítmic contundent i les anades i tornades del furor a la contenció que acompanyen molts dels temes. “Somric altra vegada, / tot va malament. / Ballo amb moltes ganes, / soc més de balades, / però avui estic content”, canten en un tema desconcertant i ben curiós.
“No passa l'aire” és la cançó que tanca, arribant al número fetitxe, el set. Una cançó que comença amb inesperats batecs pop-folk, amb les veus ben trenades en un tall optimista, ple de positivisme, que evoluciona cap a un pop lluminós i vital. Una de les cançons més càlides de la trajectòria del grup que aborden un registre inhabitual, però del qual extrauen un suc deliciós. Qui si sap si han trobat una via expressiva de futur. Final en alt del disc d'una Roko Banana madura i preparada per fer el salt.