La recepció a l'estrena al Festival d'Avinyó de l'obra de Gabriel Calderón protagonitzada per Joan Carreras ha estat espectacular. És, a més, la primera vegada que el certamen d'arts escèniques més prestigiós d'Europa sent la llengua catalana.
És molt curiós, també estrany, el menyspreu que històricament ha sentit el Festival d'Avinyó pel nostre teatre, especialment l'expressat en català, totalment majoritari a casa nostra. Hem hagut d'esperar a la 78a edició perquè se n'hi pugui veure un espectacle. I de 1948 a 2024 han passat moltes coses. Tanmateix, que hi arribi Història d'un senglar vol dir que hem fet algunes coses bé en els últims anys.
I és que les coses no passen mai per art de màgia. D'entrada, ha hagut de dirigir Avinyó un home de teatre portuguès, Tiago Rodrigues, amb vincles molt forts amb algunes institucions importants del nostre país, com Temporada Alta, el Grec i el Teatre Lliure. Rodrigues va debutar al festival gironí el 2016 amb António e Cleópatra. Anys més tard va tornar-hi amb Sopro i abans havia estat al Grec amb By heart, una de les peces més meravelloses que he vist mai. I encara, el 2022, vam poder gaudir al Lliure de Catarina e a beleza de matar fascistas. Al mateix teatre, l'any que ve, Rodrigues muntarà Cor dels amants, precisament amb Joan Carreras (i Marta Marco), l'actor que ha dut Història d'un senglar a Avinyó.
Per altra banda, tenim Gabriel Calderón, un autor i director uruguaià que és també molt proper. Història d'un senglar, estrenada el 2020, no és la primera peça de factura pròpia que munta en català. El 2018 ens va oferir Que rebentin els actors al TNC. El 2008 ja havia aterrat a Temporada Alta amb Mi muñequita, tot un clàssic de la dramatúrgia sud-americana del segle XXI. Ara, Calderón dirigeix la Comedia Nacional de Montevideo, un lloc que va decidir celebrar el seu 75è aniversari, el 2022, encarregant-li a Josep Maria Miró la direcció del seu Temps salvatge.
Les casualitats no existeixen. Als lligams entre Rodrigues i Calderón amb Catalunya hi hem d'afegir la feina dels productors. Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, deu ser la persona no francesa que més vegades ha estat al certamen provençal d'Europa. Se'l coneix gairebé tant com casa seva. Però no havia aconseguit que cap català de la seva cartera trepitgés el festival, fins fa dos anys, quan Sonoma, de La Veronal, va triomfar al Palau dels Papes.
En aparença, tot sembla apuntar a una conjunció de factors favorables i a la feina continuada d'anys i panys de certa gent han produït l'èxit. I això que el muntatge va néixer en plena pandèmia, la tardor de 2020, i que va arribar al Teatre Lliure l'any següent per la porta del darrere, a l'Espai Lliure i a taquilla. Sense comentaris. Gairebé quatre anys més tard, Carreras i Calderón s'han fet un fart de rebre elogis a la capital estival del teatre després de recórrer els Països Catalans i bona part d'Espanya, i amuntegar un gavadal de premis.
És curiós, alhora, que la primera obra en català que veuen a Avinyó sigui una traducció del castellà. Sobretot en un moment, que ja dura almenys una dècada, en què la dramatúrgia catalana corre món d'una manera insòlita. El fenomen Jordi Galceran segueix dempeus i hi hem d'afegir l'èxit que estan recollint el mateix Miró, Guillem Clua, Clàudia Cedó, Joan Yago, Cristina Clemente, Jordi Casanovas i un petit i sucós etcètera.
Però la prioritat és de qui tria. I als festivals es conviden artistes, però sobretot muntatges. Rodrigues i els seus, doncs, va decidir que Història d'un senglar fos l'escollida en un any en què Avinyó té un focus dedicat al castellà. De fet, llevat d'Angélica Liddell, que no s'està de dir pestes d'Espanya, els únics espanyols que hi participen són catalans. Hi ha en Joan Carreras i els Baró d'Evel de Blai Mateu. La resta són tots llatinoamericans.
És un petit fracàs que hagi viatjat al festival Història d'un seglar en lloc de, per exemple, El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, de Miró? O, posem per cas, L'oreneta de Clua? O L'imperatiu categòric de Victoria Szpunberg? O Tot el que passarà a partir d'ara de Joan Yago? Quatre muntatges superbs d'autors del país. Són millors que la peça de Calderón? Fer comparacions mai no és fàcil quan jugues la lliga de l'excel·lència i tot va a gustos, però crec que l'obra que protagonitza Carreras es troba un puntet per sobre de les altres.
A més, cal tenir en compte un altre punt: la relació entre Catalunya i el Riu de la Plata. Fa almenys vint anys que s'ha teixit una xarxa de col·laboració i intercanvi que, per a nosaltres, és preciosa. No hem d'oblidar tot el que ens han ensenyat els argentins, de Javier Daulte a Romina Paula, i l'èxit que té la dramatúrgia catalana a Buenos Aires i Montevideo, potser el segon pol mundial del teatre, després de Londres. O l'altre lloc on es prenen ben seriosament aquest art.
No és que el pont sobre l'Atlàntic ens hagi independitzat de Madrid, però sí que ha ofert un terreny alternatiu, altres portes on picar on no et mirin malament per ser català. Al principi, el vincle era unidireccional, amb l'arribada massiva i electritzant d'aquells autors que també es dirigien, que feien meravelles amb Txékhov i que gaudien d'actors i actrius excepcionals. Després, van desembarcar allà els nostres autors i ara ja tot flueix cap a les dues bandes.
Tot bé, no? No tot és casualitat, dèiem, ni res passa per art de màgia. I també ocorren altres coses, si més no, curioses. A Calderón, en una entrevista amb públic que ha fet aquests dies a Avinyó, li van demanar pel català. La periodista, Zineb Soulaimani, va fer referència a una “llengua de resistència”. I ell va escapolir-se'n.
Segurament, la pregunta venia per una resposta del dramaturg uruguaià que hi ha al programa de mà del festival, on sovint, a banda de les dades tècniques dels espectacles, hi ha converses amb els artistes. Calderón hi diu: “El teatre crea una distància, un decalatge en les nostres percepcions que ens permet reflexionar millor. L'aportació de la llengua catalana va en aquest sentit. És una llengua rarament utilitzada en escena [sic] i alhora un símbol de resistència contra la centralitat del poder. Una referència suplementària a les cultures deixades al marge i que reclamen la seva part de glòria”.
Ja es veu que Calderón no ve gaire a Barcelona, però fa una afirmació que ens agrada. Tothom que hagi anat o vagi a veure Història d'un senglar al Théâtre Benoït-XII aquests dies llegirà aquesta frase. I puc imaginar-me el francès culte mitjà que es trobarà aquestes paraules empatitzant amb la nostra causa, de resistència, de cultura deixada al marge. Si el català agonitza, que es mori a través d'un actor que mai ha fet de rei i que vol ser Ricard III, el que donaria el seu regne per un cavall. Podria ser, perfectament, un personatge de Primera història d'Esther.
Bromes a banda, la crítica francesa ha deixat el muntatge de Calderón pels núvols i tothom s'ha rendit als peus de Carreras. No he llegit ningú que fes cap esment a la singularitat de la llengua: a Avinyó hi passen espectacles en idiomes més petits que el nostre i el que es valora és la proposta artística, no si és en polonès, anglès o danès. Els subtítols no són cap problema.
Història d'un senglar a Avinyó és una pica a Flandes. Per sota, hi ha el resultat d'una feina que va quedar interrompuda amb el final de la companyia del Teatre Romea de Calixto Bieito, que havia estat als festivals d'Edimburg i Bergen, entre molts altres teatres del món, i el de la tropa del Lliure d'Àlex Rigola, que també va trepitjar uns quants continents. D'això, en fa una dècada i mitja.
Durant aquests quinze anys, s'han consolidat companyies híbrides que treballen lluny del teatre de text. Sempre, tanmateix, ens sorgia la pregunta: com és que el teatre convencional català no surt? Després de la pandèmia, les coses s'han començat a moure. Les quatre setmanes de 2022 que el 28 i mig d'Oriol Broggi va ser al Théâtre de la Colline parisenc van ser un bon auguri. Igual que les gires del TNC de Carme Portaceli per Portugal, Bèlgica i França.
Perquè això continuï passant, perquè Història d'un senglar no sigui una flor d'estiu, cal continuar treballant de valent, oferint singularitat i, sobretot, espectacles tan bons com el que ens ha regalat el duet Calderón-Carreras. Ja saben que existim. Ara veurem si, després d'Avinyó, l'espectacle coproduït entre Temporada Alta i el Grec continua tenint vida nord enllà. I quins són els que vindran després.