Jordi Colomer s'apodera del MACBA desplegant tota la seva dimensió escènica a l'exposició "Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus". Comissariada per Martí Peran, és una mostra extraordinària, ambiciosa i la més àmplia dedicada fins ara a aquest creador i que es podrà visitar fins al 24 de setembre de 2024.
Jordi Colomer va iniciar la seva carrera d'artista en els efervescents anys vuitanta, amb una generació posterior a l'art conceptual i encara impregnada de l'eufòria postdictadura. Colomer i d'altres artistes de la colla postmodern procuraven fugir dels cànons preestablerts per despertar una mirada nova, inusual i estimulant, que trenqués amb la fredor racional pròpia de l'art minimalista, per aportar una experiència més alegre i sensual a la cultura. Als noranta va viure la transició del món analògic al digital, quan les interconnexions entre art, ciència i tecnologia van esclatar. Foren dues dècades de transformació de la ciutat de Barcelona, de l’emergència generacionals a l’Espai 10 de la Miró, dels assajos al Metrònom i del naixement del MACBA. Però aquella generació va patir com el nou temple de l'art contemporani no acabava de construir un relat artístic i s'allunyava del teixit artístic barceloní i català. Cal celebrar que avui el MACBA dediqui una planta sencera a Colomer, un dels artistes més destacats del nostre país i d'una gran projecció internacional, que representà el Pavelló Espanyol a la Biennal d’Art de Venècia 2017.
L'exposició recull més d'una cinquantena de treballs d'aquest artista pluridisciplinari —escultures, collages, instal·lacions, fotografia, vídeo i accions— realitzats des de finals dels vuitanta fins a l'actualitat en ciutats d'arreu del món i amb un marcat sentit escenogràfic i performatiu. Fidel a l'esperit transgressor de l’artista, l'exposició no segueix una organització convencional cronològica o temàtica, sinó que s'estructura en un espai obert amb múltiples recorreguts on conviuen tots els projectes, creant un ambient on l'espectador pot deambular i deixar-se perdre per l'espai, multiplicant així els punts de vista, les connexions i les possibilitats.
Conversem amb l'artista i accedim al seu univers, tot passejant per la mostra com si fos una ciutat orgànica i sense centre. Hi regna el (des)ordre i tota obra-construcció-escenari o fragment contamina l'altra oferint-nos múltiples lectures i potenciant una expressió aleatòria i lliure. Tots hi som convidats a participar.
Un rètol lluminós amb la paraula Maravillas ( o “meravelles”, li manquen les vocals) ens dona la benvinguda. D’on sorgeix el títol de l’exposició i què significa “Façana Foto Festa Futur Fideus”?
El títol és com una mena de sopa d’ingredients diversos —els fideus són molt importants— que pot assenyalar pistes del que trobarem a l’exposició. De fet, el títol sorgeix d’un projecte recent “Abecedario” (2023), que es va realitzar amb nens i nenes d’una escola a Buenos Aires. Els vaig demanar que inventessin un llibre Abecedari que pogués servir als més petits. Quan dissenyaven les lletres van sorgir llistes de paraules. Amb la C: Casa, Cul, Colòmbia, Coca-cola… Vaig emular el seu mètode, encavalcaments automàtics de paraules i idees, a partir d’una mateixa lletra, que tenen més sentit que algunes llistes més lògiques. El títol vol ser també una obra més, susceptible d’activar-se; per exemple, pot convidar a seguir el mètode, completar la llista, o memoritzar a través d’imatges.
En el teu llenguatge singular, hi trobem diversos referents: l’absurd dadà i de Beckett, el cinema mut de Chaplin i Buster Keaton, l’humor de Fluxus, la cultura popular de Miró. Tot això per evitar el formalisme d’un art comercial i oferir què?
Dels “Sex Pistols” i el seu “NO Future”, à Buzz lightyear, d’Antoni Tàpies a Aldo Rossi, passant per Yona Friedman, o la dansa de la mort de Verges, o Malèvitx. Referències del passat o del present que tenen sentit si les podem utilitzar lliurement. Són eines útils per demanar-nos quin és el nostre rol a l’escala d’un projecte urbanístic, com imaginar el futur, què és una generació, o quina diferència hi ha entre un superheroi en 3D, un gegant i un home que corre travessant ciutats portant maquetes…, qüestions molt concretes i possibles de plantejar des de l’art.
Pel que fa al mercat de l’art, al nostre país el col·leccionisme —públic o privat— és totalment raquític, al nostre país viure de l’Art continua sent impossible.
La teva obra tracta temes universals com ara l’espai urbà, la perifèria, l’imaginari popular, la comunitat, el nomadisme, la provisionalitat, la ficció i la utopia, però sempre des d’un profund arrelament local, i amb humor i un gran esperit lúdic i festiu. És necessari la imaginació per trencar canons?
Imaginar vol dir posar en relació coses que no són forçosament lògiques, però que ens permeten veure-hi més clar, pensar possibilitats no evidents. La imaginació es treballa, cal exercitar-la, alimentar-la … Els governs haurien d’establir a l’escola una assignatura obligatòria “d’exercicis d’imaginació”, transversal a totes les matèries.
Sovint explores els límits de la ciutat. Els barris, les carreteres, els deserts o els terrats esdevenen escenaris. Per què aquest interès per la perifèria i l’extraradi?
Als descampats que abunden als límits de les ciutats, encara hi ha la possibilitat d’inventar jocs. Es desdibuixen els límits entre camp i ciutat, hi ha horts o animals; de fet hi ha molts elements que caldria incorporar al centre de les ciutats. Els terrats són una ciutat paral·lela, de vegades desertada, amb tota una altra lògica que els carrers, on es poden pensar modes diferents d’habitar-los. Hi ha tota una ciutat X, que es desplega per tot el món, on és més fàcil inventar noves relacions amb l’espai, per tan noves relacions entre les persones.
Les teves obres contenen molts elements significants com ara l’escala, les grades, la roba estesa, les cadires de nens petits, els terrats, les joguines, les paraules, les lletres, el cartró, els cubs, les maquetes… Proposes una revolta pedagògica?
El model del joc és determinant. Cal inventar noves regles… Utilitzar mitjans simples és determinant, molts dels meus projectes porten implícita una durada curta, inversament proporcional a la seva intensitat. La festa és també un model de com crear moments excepcionals amb ínfules d’organitzar una societat.
Fas un treball col·lectiu on acostumen a participar artistes, com ara Carlos Pazos, Idroj Sanicne, Alberto Peral, Serafín Rodriguez, Lluís Bisbe, Yamandú Canosa, Marc Viaplana… i la teva parella i productora artística Carolina Olivares.
Aquests artistes apareixen a “Simo”, el meu primer vídeo 1997. Són figurants que deambulen pel carrer de nit. Volia reunir-hi conscientment una escena amb artistes d’aquell moment. Els actors i actrius dels meus vídeos tenen caràcter molt divers. Des d’anònims que formen grups com un “cor” grec, o convidats diversos que configuren una societat en petit. Arquitectes, pescadors, immigrants, aristòcrates… com una petita Palermo sobre un vaixell, a “Palermo Felicissima” (2018). O un grup totalment atzarós, a “l’Avenir” (2011), que encarnen uns pioners creadors d’un falansteri utòpic. He treballat sovint amb una actriu extraordinaria que és Laura Weissmahr, "Join Us", "Spanish Coast", "Lessons" (2017), "Palermo Felicissima" (2018), i amb Carolina Olivares, que és productora, però sobretot superactriu i amb qui sempre hem fet petites peces arreu del món com ara: "Istanbul Map" (2010), "Valdivia" (2009), "Alphabet X" (2021), i molts d’altres divertiments inèdits públicament…
En les teves accions i rodatges quin mètode de treball utilitzes per triar les escenes i anar construint? Parteixes d’un guió que marca l’estructura bàsica? Quines indicacions o pautes dones als participants?
Cada projecte és diferent, però tenen en comú crear una situació determinada en un lloc precís. Els participants són els habitants d’aquesta ficció, de fet tota la dificultat està a esborrar aquest límit entre estar vivint una situació o actuar-la. Per exemple. A “prohibido cantar” es tractava de muntar provisionalment una ciutat de casinos al mig del desert, als terrenys on s’havia planejat realment construir “Gran escala”, una mena de Las Vegas al mig dels Monegros, projecte que va quedar estroncat. Hi vam reunir mags, strippers, taquilles, músics, escenaris, jugadors… el vent es va encarregar de posar-ho tot a lloc, de fer inhabitable aquell lloc.
Les teves obres inspiren altres maneres de viure i d’ocupar territori per generar un espai col·lectiu. Quin lloc ocupa l’espectador?
El que anomenem el públic, és central, és part de l’obra. El mateix espai de l’exposició ha d’estar contaminat d’aquesta idea que pregunta per com ens relacionem en un espai públic, en el sentit que el compartim amb gent desconeguda. Com ens movem, com ocupem, com mirem, com ens trobem, quines decisions es prenen. En aquest sentit, l’exposició al MACBA pren com a model una petita ciutat imaginària, provisional, amb carrers, places i racons, on et pots perdre i decidir els teus propis recorreguts, els teus propis temps…
Creus que els polítics han d’aprendre dels artistes o del teatre, o viceversa, per transformar i resoldre els conflictes actuals?
La peça “El balcó”, especialment produïda per aquesta mostra, és un exemple de com una utilització singular de l’art —o les arts en viu—, i l’arquitectura poden ajudar a visualitzar les relacions polítiques a la ciutat, i en concret la relació entre Museu i barri. Partint de l’ambigua relació que té el Museu amb el barri, la idea era fer una intervenció a la façana del MACBA destacant el seu doble vessant: de temple de l’Art contemporani i d’edifici icònic i lloc de reunió del barri del Raval i de la ciutat. Vàrem escollir el balcó damunt la porta principal per reprendre l’ús dels balcons en edificis públics: lloc des del qual dirigir-se a la plaça i prendre la paraula per fer discursos, dir pregons o proclamar independències. Espaialment, el MACBA i la Plaça mai havien parlat, ni ningú havia sortit al balcó. La idea va ser d’imaginar dues gegantes, una a la plaça i l’altre al balcó, que dialoguen des d’aquests espais a través la música, la dansa i els moviments. El fet que siguin “gegantes”, element indiscutible de la cultura popular i realitzades en un taller amb nens i nenes del Casal d’infants del Raval, obre un ventall d’interpretacions. En cap cas hi ha un missatge tancat. En aquest sentit, la política pot prendre altres formes, hem d’inventar noves tradicions!