L’acord de col·laboració que des de l’any 2011 vincula el Museu del Prado amb la Fundació "la Caixa" ha fet possible que CaixaForum València aculla una molt completa mostra, alimentada a través dels fons de la pinacoteca estatal, que poua en l’expansió del retrat en el segle XIX, no sols a través de la dimensió pictòrica més òbvia d’autors com Goya, Madrazo, Sorolla, Pinazo o Fortuny, entre molts més. Més de 150 peces on la numismàtica, la fotografia, la miniatura, l’escultura i l’aiguafort també tenen el seu espai.
XIX. El segle del retrat. Col·leccions del Museu del Prado. De la il·lustració a la modernitat.
Comissari: Javier Barón
CaixaForum València
Fins al 20 d’octubre
Des de l’època antiga, en civilitzacions com els egipcis o els sumeris, la representació humana, el retrat, ha format part del paisatge artístic, social i, fins i tot, polític, en tant que aquesta era la manera de fixar en l’imaginari l’efígie de les classes dirigents. Amb el segle XIX, tanmateix, hi ha una eclosió del retrat i els seus diferents formats, no sol associat a aquells que ostentaven el poder polític i econòmic. El retrat podia ser un marcador social, però també una manera de mostrar la infantesa entesa ara com una etapa autònoma, de l’alteritat ètnica, o de fixar la imatge dels éssers estimats en el moment de mort. També podia servir per a la reivindicació i l’autoreivindicació artística, en forma d’autoretrats o de retrats de personatges d’altres branques artístiques.
Totes aquestes derivades i les diferents presentacions formals es mostren en una gran exposició des del punt de vista quantitatiu —s’exhibeixen un total de 159 peces procedents dels fons de la pinacoteca estatal— i també qualitatiu: la mostra ofereix la possibilitat de veure en València obres molt importants algunes de les quals no havien eixit mai del Museu del Prado. Tot i que els organitzadors incideixen en la novetat de la multiplicitat de formats. «El Prado no és sols una pinacoteca, abasta totes les tècniques. I és cert que s’havien fet exposicions sobre el retratisme al segle XIX, però mai incloent les diferents aproximacions», deia el comissari Javier Barón. De fet, la mostra inclou xicotetes seccions numismàtiques per alçar acta d’una modalitat del retratisme que pot semblar òbvia, però no és exactament habitual en una exposició d’arts plàstiques. Encunyar monedes amb l’efígie de reis fou, de fet, una de les primeres manifestacions d’aquest vessant del retrat.
Es tracta, a més, com va explicar el comissari, d’una exposició que pretén conjugar el rigor i seriositat que se li suposa a la institució amb un esperit didàctic i de mediació que es tradueix en tres itineraris diferents per seguir-la, un que fa referència a la moda i la indumentària, un segon a partir de les tècniques emprades i, finalment, un de més genèric per entendre la societat del segle XIX i la seua evolució.
El poder es projecta
Gairebé mai no hi ha una disposició innocent o casual de les obres. En entrar en la sala anomenada «La imatge del poder», el primer impacte és amb el molt conegut retrat de Francisco de Goya, Ferran VII en un campament, mostrant un monarca ufanós i arrogant, amb mirada i posició desafiant i un dinàmic fons de cavalls. És un quadre molt conegut, però des del punt de vista dels amants de la pintura és més interessant un retrat de Lluís de Borbó, príncep de Parma, que en realitat és un esbós preparatori per a un altre quadre cèlebre, La família de Carles IV. En aquest esbós s’aprecia la preparació rogenca de fons que, en combinació amb altres colors, proporciona un poderós efecte cromàtic. Altrament, formant part de la diversitat de llenguatges de què parlàvem, hi ha una mostra de medalles amb efígies de monarques, una modalitat de retrat, no cal dir-ho, fortament vinculada al poder.
D’una altra banda, al segle XIX es produeix una mirada diferent sobre la infantesa, etapa de la vida que agafa dimensió i característiques pròpies associades a la innocència o l’espontaneïtat, propietats que el filòsof Jean-Jacques Rousseau considerava que es corrompien en el trànsit a l’edat adulta. Comptat i debatut, a partir de la Il·lustració i el Romanticisme el retrat infantil agafa una embranzida que en la mostra es pretén captar a través de la secció «La descoberta de la infància».
En aquest segment destaca un acolorit retrat d’Eduardo Rosales a Concepción Serrano, qui esdevindria la comtessa de Santovenia, però també tenen el seu encant el retrat d’Ignasi Pinazo al seu fill, en una actitud certament espontània, i una altra obra magnífica, Nena, posseïdora d’un cromatisme captivador. Més clàssic és Nena en un paisatge, de Carlos Luis de Ribera, però la composició de l’escena, la concepció del color i l’expressió continguda de la xiqueta, com imitant la seriositat adulta, són delicioses. D’aquest segment cal destacar també un retrat de Joaquim Sorolla, María de Figueroa vestida de menina, un quadre en què el genial pintor valencià porta al seu terreny expressiu, pel que fa al traç i el color, una composició clàssica.
Identitats femenines, identitats masculines
Molt relacionat encara amb l’àmbit del poder, però no solament, hi ha la important expansió del retrat entre les classes dominants, l’aristocràcia i la burgesia. Amb la difusió de la fotografia i els seus costos assequibles, el retrat pictòric esdevé un element de distinció per a les persones que poden pagar-lo, motiu que explicaria, segons Barón, una «època daurada» en l’últim terç de la centúria. Per agrupar aquest vessant la mostra introdueix dues seccions germanes, «Identitats femenines» i «Identitats masculines». La primera conté obres de gran format i un atractiu no menor, fins al punt que va ser la sala escollida per CaixaForum València per presentar la mostra.
En aquest segment trobem un retrat magistral de Vicente López, La senyora de delicado de Imaz, en el qual la protagonista del retrat és mostrada amb un realisme extrem que no tracta de dissimular la manca d’atractiu físic de la model ni l’escassa gràcia del pentinat i la roba escollits. En contrast, el magnetisme romàntic i l’opulència que transmet el retrat Saturnina Canaleta, obra de Federico de Madrazo y Kuntz, un prodigi de detall i elegància. Per la disposició en la sala i per la seua monumentalitat, també per la rotunditat luxosa de la composició i la vestimenta de la model, destaca poderosament Francisca Aparicio y Mérida, marquesa de Vistabella, de Francesc Masriera i Manovens, una obra que traspua una obsessió pel detall i que, sense cap mena de dubte, satisfeia la poc dissimulada voluntat d’ostentació dels clients. Per cert: igualment luxós —i magnètic— és el retrat que Raimundo de Madrazo va dedicar a la seua esposa María Hahn.
Aquesta pintura al servei del poder econòmic conviu amb un interès dels artistes per la bellesa que troben entre les classes populars, de vegades amb una recerca en l’alteritat exòtica representada pel quadre que és la imatge comunicativa de la mostra, Índia del camp, d’Esteban Villanueva. Les camperoles d’Itàlia o les manoles i majas espanyoles són un exponent d’aquesta tendència de buscar la bellesa fora dels grans salons per fer retrats pictòrics, però també hi ha en la mostra exemples fotogràfics.
Pel que fa a la identitat masculina, el gran canvi del qual dona compte la mostra és el pas del retrat aristocràtic, amb indumentària luxosa o militar, a una imatge més continguda, de seriositat i rigor que té a veure amb el capitalisme triomfant, amb la «figura moderna de l’home burgès». Aquesta sobrietat, combinada amb una posa que transmet seguretat i triomf, és la que projecten els retrats de Joaquim Sorolla de diversos personatges d’aquella burgesia. No incompatibles, com passava amb les dones, amb obres dedicades a individus de les classes populars.
Mort i fascinació pels artistes
En els marges del retrat, d’una altra banda, trobem una modalitat mortuòria que no naix en el segle XIX, però que té en aquest període una eclosió en part també per la irrupció de l’art fotogràfic, que permet captar el record dels difunts, albats o adults, abans de les cerimònies funeràries. Tot i que en aquest cas són especialment significatius els retrats pictòrics que els artistes feien dels seus familiars difunts. Com sol passar, la sala dedicada a mostrar aquestes obres té un punt tètric i alhora atrau poderosament la mirada del visitant.
Una altra secció es dedica al subgènere dels retrats i autoretrats a artistes, segment en el qual destaca l’escultura que Marià Benlliure va fer de Francisco de Goya i que va servir com a base per dissenyar l’estatueta dels premis cinematogràfics que porten el nom del pintor. Menys conegut, però també rellevant, és el retrat que Ramon Martí i Alsina va fer del seu deixeble, El pintor Francesc Torrescassana, una obra destacable per l’expressivitat i el joc amb els clarobscurs, més propi d’un altre període.
Amb tot, segurament el públic trobe més interessant l’espai «Effigies amicorum. Imatges d’escriptors, músics i actors», el qual reflecteix l’interès del món de la pintura per mostrar els protagonistes d’unes altres arts. Amb un protagonisme ben marcat d’una obra en concret, el retrat Elinor Glyn que Philip Alexius Lászlo de Lombos va dedicar a una escriptora precursora de la figura de la dona jove, atractiva i influent. Moltes d’aquestes obres tenen l’origen en l’admiració i amistat que es professaren artistes de diferents àmbits, aproximacions que prefiguren les avantguardes de la centúria següent.
Relacionat amb això hi ha un darrer àmbit, «L’artista al seu estudi», dedicat a obres normalment poc conegudes que ens mostren estudis artístics. Hi ha dues obres almenys fascinants: d’una banda, la pintura que Ignacio de León y Escosura va realitzar del seu estudi, més que per mostrar les condicions de treball, perquè quedara palesa la seua pulsió col·leccionista, perquè el taller queda al fons, empetitit. Allò que veiem en primer pla, de fet, sembla més un museu per la prolífica ocupació de les parets de diferents pintures. En una altra línia, però, resulta molt interessant Interior de l’Estudi de Muñoz Degrain, de Francesc Domingo i Marquès, perquè insereix enmig d’una escena costumista hi ha representat un quadre real, El Pardo en dissipar-se la boira. L’obra ocupa un relatiu segon pla, com a fons d’una escena de divertiment al piano, però les dimensions fan que no passe desapercebuda.
Cirereta d’una exposició que és la més important realitzada a CaixaForum València, «la primera de pintura amb majúscules», segons la definició del seu director, Álvaro Borrás.