Paula Llorens (Canals, la Costera, 1986), actriu, directora i dramaturga, i Clàudia Serra (Alacant, 1996), dramaturga, directora i crítica teatral, han esdevingut un factor de renovació i feminització de l'escena teatral al País Valencià. Si bé amb trajectòries diferents, més extensa la de Llorens per la diferència d'edat i la seua activitat com a actriu, es tracta d'itineraris amb punts en comú. I amb divergències interessants. Amb l'excusa d'un període entre 2023 i 2024 prolífic i profitós per a ambdues, El Temps de les Arts ha volgut reunir-les per traçar una conversa sobre les dones que escriuen teatre, les seues obres articulades sobre la denúncia dels abusos a les dones o el moment polític present i la incidència en el món teatral.
Aquest 2024 Paula Llorens ha publicat La nòria (Tres i Quatre), que va ser premi Pere Capellà dels Octubre. I fa poc va ser mare, la qual cosa ha suposat un parèntesi en la seua activitat. Abans, havia fet una gira potent amb L'abraçada dels cucs, una de les obres que ha escrit i interpretat, amb més d'un centenar de representacions. Clàudia Serra, mentrestant, porta una temporada molt fructífera, amb diverses residències, l'estrena i la publicació de les obres Una carretera sense arbres (Sembra Llibres), Un estiu (Col·lecció Biblioteca Ciutat de Castelló) i Llibre de meravelles (Onada Edicions), a partir de l'obra d'Estellés. La trobada es fa a Xàtiva, on resideix Llorens, per no dificultar la lactància de la petita Alba, de només dos mesos. Ambdues creadores no es coneixien personalment, però connecten de seguida, acaben la xerrada fent-se preguntes entre elles. Carreres amb orígens molt diferents però amb un punt de connexió, el compromís i la denúncia social. Dues dones infectades pel verí del teatre.
Penseu que esteu en el vostre millor moment com a dramaturgues?
PAULA LLORENS. Aquest darrer any ha estat molt potent en l'àmbit personal, perquè passes del fet que ningú et conega com a autora —una altra cosa és la Paula actriu— a què, de sobte, et criden per encarregar-te textos. No és que aspires a això, però vol dir que els anys de sembra estan donant resultat. Volia parar, però no podia, perquè sempre venien coses. En tot cas, per a res és el millor any per a mi, perquè hem viscut el canvi polític i la prèvia al canvi: mesos abans de les eleccions ja hi havia com un buit, un no atrevir-se a fer coses per por al que vindria. Hi Ha hagut moltes funcions de L'abraçada dels cucs, però he notat una baixada de feina, meua i de tota la professió valenciana: no es tancaven bolos, no eixien les subvencions, no es convocaven càstings perquè no hi havia producció pública... Hi havia la por al que vindria. I el que va vindre va ser pitjor.
CLÀUDIA SERRA. Estic contenta enguany perquè he tingut la sort d'haver tret tres publicacions, tot i que també és el fruit del que s'havia fet abans. En tot cas, pense igual que Paula, l'intent de professionalització que s'estava donant al País Valencià s'ha vist trencat de sobte.
P.L. És que aquestes obres de Clàudia en un altre moment potser estarien muntant-se en el Rialto. Estàs en un moment bo, però, tal vegada, te tocava un de millor, ara que els teus textos estan editats i el teu nom començava a sonar. Segurament te tocava que s'haguera fet una producció pública escrita per tu. D’això, ara mateix, ens hem d'oblidar: no hi haurà producció pública en valencià.
C.S. En valencià segur que no.
A més del canvi polític ara tenim un canvi sobrevingut, amb la desaparició de Vox de la Conselleria de Cultura. No sabem com serà l’evolució, però el que tenim sobre la taula és l'eliminació del Circuit Teatral Valencià.
P.L. El tema del Circuit ens afecta com a directores, afecta els espectacles. Ara, una de les pors més gran que tenia és que es carregaren el que ens afecta més directament com a dramaturgues, el Torneig de Dramatúrgia Valenciana i la beca Laboratori Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. El torneig s'ha fet i la beca s'ha convocat. Si s'ho carregaren seria fatal perquè és del més interessant que s'ha fet en benefici de l'autoria viva valenciana. Pel que fa al Circuit, evidentment afecta. Jo tinc una companyia [Cactus Teatre] i faig d'actriu a les meues obres perquè, per molt que les coses anaren millor a València, o muntes tu els teus textos o no es munten. Això ens passa a nosaltres i a tots els escriptors i escriptores vius de l'Estat. Estic parlant dels meus professors i professores d'escriptura de la RESAD [Real Escuela Superior de Arte Dramàtico de Madrid], d'Ignacio García May, Itziar Pascual, Yolanda Pallín... Autores i autores molt consagrats que tenen textos que han guanyat molts premis, però s'han dedicat a la docència. No tenen companyia, les obres s'editen, es llegeixen, però no acaben sobre un escenari. I jo escric per representar.
C.S. L'únic autor que pot viure del que escriu, dels drets d'autor, sense fer muntatges, és Jordi Galceran. Estic parlant de l'àmbit en català.
"La no ideologia també és ideologia. La cultura blanca és una fal·làcia"
Paula ha fet coses a Madrid i Clàudia té tentacles a Barcelona. Això us facilitarà les coses en el cas que les coses es posen molt difícils al País Valencià?
P.L. Cadascú té la seua experiència. Jo he viscut a Madrid set anys i vaig tornar perquè m'estava eixint la feina ací. No tenia sentit pagar un lloguer caríssim allí i vindre a València a treballar. El que vaig notar és que la formació allà és brutal, vaig aprendre moltíssim veient teatre i amb els quatre anys de formació en la RESAD. I ho sent, però després d'haver començat direcció a l'ESAD València [Escola Superior d'Art Dramàtic], era com passar de l'infern al paradís. Va arribar un moment que l'escola a València feia vergonya, no s'apostava, no es posava ni un duro. Però quan vaig acabar a la RESAD vaig pensar: I ara què? Com em faig un forat? Perquè hi ha moltíssima competència. Vaig muntar les meues obres en sales alternatives? Sí. Però això ho podia fer a València, amb la meua gent. El cas és que ara no em veig anant-me'n, tot i saber que venen anys durs. Pel meu moment vital i perquè ací tinc una xarxa que m'empara.
C.S. Administrativament estem separats i és una mica absurd. Em sembla malament que es destruïsca el circuit teatral que tenim, però també dividir circuits entre País Valencià i Catalunya, perquè és reduir les possibilitats per al teatre en català. Per escriure en català a Catalunya no em trobe amb prejudicis, però al País Valencià tot són prejudicis. Fins i tot amb governs afins es tendeix al cinquanta/cinquanta, a què no es note molt que la nostra llengua és el català. Per això veig com més oportunitat d'escriure en català allà. Ara bé, jo vull quedar-me al País Valencià. I no només això, m'agradaria un únic circuit teatral en català. Em sembla absurd estrenar a València i que els únics bolos que isquen siguen a Castelló i Alacant. L'anterior govern almenys havia aconseguit fer coproduccions, no només amb Catalunya, sinó també amb les Illes. Això és fer-ho bé, no mirant tan sols a Barcelona. Era important fer una bona xarxa.
P.L. Correcte. Parlant amb les companyies valencianes t'adones que el circuit teatral català és molt tancat, costa molt arribar-hi, perquè tenen molta gent, moltes companyies. Curiosament, si tens una companyia ací a València entres en el circuit de Castella la Manxa, de Madrid... Però quantes companyies valencianes aconsegueixen entrar a Catalunya? Si hem pogut moure L'abraçada dels cucs és gràcies en part a la Xarxa Alcover, que fa que les obres roden per Catalunya i les Illes i a l'inrevés. Però és una institució privada la que fa xarxa de Països Catalans, això hauria de vindre de les institucions.
No teniu exactament la mateixa edat, però ambdues formeu part d'una nova fornada de creadores joves que trobe que està tenint incidència en les temàtiques. No és casual que La nòria parle de les violències patriarcals i les trampes de l'amor romàntic i Una carretera sense arbres tracte d'un tema fins fa poc tabú, els abusos de poder en el món teatral exercits per alguns referents masculins.
P.L. Es diu que hi ha una eclosió de dones escriptores. Ací, de la primera escriptora de qui és parla és de Patrícia Pardo i sempre dins d'un llistat tot d'homes. Això significa que era l'única dona que escrivia teatre al País Valencià? No. Si mires les subvencions, les ajudes que demanaven dones per a escriure, veus que ja estaven escrivint, però les obres es quedaven en un calaix. Des del moment que es fa discriminació positiva, apareixen les dones que tenien obres, però no les publicaven, no les representaven, no guanyaven premis i no rebien subvencions. I el canvi més important que comporta això és l'augment de personatges femenins al teatre. Abans les obres eren bàsicament personatges masculins, quan curiosament a les escoles d'art dramàtic hi ha més dones que homes.
C.S. I això incideix en les temàtiques. És un tema d'empatia, no vol dir que un home no puga escriure un personatge femení, però emergeixen temes com la violència masclista, l'abús de poder... El que ens molesta molt és que aquests temes es cataloguen com a temes de dones.
P.L. Si tens una obra sobre criança, per exemple, només la programen al març. La resta de l'any, això no interessa perquè és “tema de dona”. Perdona, és un tema universal. Per què se suposa que temes com la violència obstètrica sols poden interessar a les dones?
I el que passa també és que aquestes temàtiques “de dones”, amb l'administració valenciana actual, automàticament passen a ser “cultura ideològica”. Temes a evitar en les programacions, per tant.
C.S. La no ideologia també és ideologia, allò de la cultura blanca és una fal·làcia. O és que durant el franquisme no es feia ideologia? Tot ho era.
P.L. És una censura encoberta. Com es pot dir que parlar de l'amor romàntic o de l'abús de poder no toca perquè és ideològic? No té cap sentit, estàs parlant de drets humans.
"Els abusadors mai no pensen que són abusadors"
En La nòria s'arriba a la denúncia des de la subtilesa, l'al·legoria i un cert realisme màgic. En Una carretera des del distanciament amb els personatges, des d'una certa fredor analítica. Hi ha com una voluntat d'evitar el pamflet i l'obvietat.
C.S. Jo m'he posat molt en la pell de l'abusador i de la còmplice, també de la institució, que és com un tercer personatge. I que siga el públic qui ho jutge. És curiós, perquè hi ha gent que té clar el seu posicionament i jo el tinc claríssim com a autora, però acaba l'obra i el personatge pensa que no ha fet res.
P.L. Els abusadors mai no pensen que són abusadors.
C.S. Ho consideren normalment un dret. Ni s'ho plantegen.
I si s'ho plantegen, és pitjor. Gerard, el protagonista de Clàudia, diu una frase que provoca esgarrifança: “Tots. Tots ho sabíeu i mai de la vida us heu queixat de res”.
C.S. És com denunciar també els còmplices, perquè un abusador, o un violador, no actua sol, hi ha també el seu entorn, que el protegeix i el tapa. És molt fort: sempre que he anat a escoles de teatre, a algun festival, és igual on siga, hi ha algun cas. És com si fora inevitable. Casos de directors que se'n van, ningú no sap per què, i després apareixen en un judici per violació.
P.L. Passa en qualsevol institució jeràrquica, siga la que siga. Jeràrquica i patriarcal, perquè fins ara no hi havia directores de teatres i de teatre.
C.S. I el que passa també és que a la víctima se la silencia o se la jutja. I per què ara? Per què després de vint anys? Serà perquè no té feina, perquè les que tenen feina no diuen res... Això diuen. Ostres! Quan denuncies un cas el primer que passa és que tothom sap que tu eres la violada, per tant, has de ser molt valenta. Les ties que parlen són molt valentes perquè ho expliquen tot. I malgrat tot, se les silencia o se les acusa. Volia fer aquesta obra des de l'assetjador -podem dir-li també violador- per poder criticar-lo des de dins, rebentar-lo des de dins. No puc parlar per les víctimes, però puc mostrar els fets. I que el públic ho jutge.
En el cas de Paula s'arriba a la denúncia a través de l'al·legoria i no sé si un cert realisme màgic.
P.L. Hi ha una anàlisi social al voltant de quina societat volem construir, què està passant perquè el mateix assetjador o abusador no considere que és roí el que està fent. Sobretot em preocupaven els casos de violacions grupals de joves, les edats d’aquests violadors són més primerenques i, a més, no s’amaguen: ho graven, ho passen pels grups de WhatsApp. Si foren conscients que el fan és un delicte potser no ho compartirien. Crec que hi ha una regressió, veig joves més masclistes i conservadors que els meus pares. Volia revisar de nou els tòpics de l’amor romàntic, el sistema patriarcal que considera que la dona és un objecte que es pot posseir. I ho faig a través d’un conte o al·legoria que és motor de l’obra, tot i que el text no vaja sobre això. És curiós que les protagonistes siguen una mare i una filla i que es publique ara que he sigut mare, encara que la vaig escriure molt abans. El text ara em fa més mal. I fa molta por, perquè el que fa aquesta mare és silenciar l’abús per protegir la seua filla. Per què? Perquè com deia Clàudia, a la víctima se la jutja...
C.S. En els judicis passa això. Per saber què ha passat es pregunta constantment a la víctima, quan denuncia se li adverteix que passarà per tot això.
M’agradaria que parlàrem de les motivacions per escriure. En el cas de Clàudia hi ha el seu vessant crític i acadèmic, però entenc que també hi ha voluntat d’aprendre. I en el cas de Paula, que comença com a actriu, en algun moment arriba la pulsió de l’escriptura, per escriure «d’allò que m’inquieta i em fa mal».
C.S. Jo no partisc de la crítica, és a l’inrevés, arribe a la crítica a partir de l’escriptura. Escric des de sempre i llig teatre des de sempre. I va convertir-se en una qüestió més seriosa després de guanyar un premi de la Universitat de València.
P.L. Això m’interessa molt: com comences a llegir teatre? Perquè ningú no comença llegint teatre.
C.S. Perquè mon pare és escriptor [Xavier Serra] i té una biblioteca de teatre increïble. Mon pare i ma mare són grans lectors, però qui comprava teatre era mon pare. Llavors, quan em vaig començar a aficionar tenia el mestratge dels meus pares, em donaven a llegir coses, sabia on trobar-ne.
P.L. Els meus pares són lectors, però el que no és habitual és que en una casa hi haja teatre, potser hi ha alguna obra de Lorca, però poc més. O siga, que eres lectora de teatre abans que escriptora.
C.S. En realitat vaig començar com un joc amb els meus cosins. Els repartia papers i els escrivia els diàlegs. Venia la família a veure’ns, ens aplaudien, i a berenar. Però bé, això no cal que ho expliquem perquè és un poc patètic...
No, ben al contrari, és molt bonic.
C.S. Després, hi ha un fet que crec que és el que m’ha fet continuar: en la Universitat de València hi havia uns premis d’escriptura i creació que consistien a publicar l’obra i a representar-la. Quan tens 18 anys i passa això, és la bomba. No m’ha tornat a passar mai, sols hi ha dotació econòmica.
"Quan estic veient teatre vull estar a dalt de l'escenari"!
Pel que fa a Paula, també havies estudiat filologia, però fas carrera com a actriu i en algun moment comences a escriure.
P.L. Va ser gràcies a un professor, Gabi Ochoa, a qui sempre nomene. A mi tota la vida m’ha agradat llegir i escriure. Molt, molt, molt. En filologia vaig agafar totes les assignatures de teatre perquè també estava fent art dramàtic. La meua relació amb el teatre comença de menuda, quan em porten al Teatre Escalante i flipe com a espectadora. Vull ser actriu per això, perquè quan estic veient teatre vull estar a dalt de l’escenari, no baix. D’alguna manera, es van ajuntar les meues dues passions. Però també perquè vaig acabar art dramàtic i necessitava fer alguna cosa. Alguns actors i actrius han acabat escrivint per la necessitat d’actuar. Quan vaig fer l’adaptació d’Historia de una maestra [sobre la novel·la de Josefina Aldecoa] em visualitzava fent el personatge de Gabriela. Quan escric, interprete tots els personatges, estic llegint en veu alta, fins i tot els que no representaré mai. I quan em pregunten: quin vessant t’agrada més, escriure o actuar? Conteste que els dos, no puc triar.
C.S. Has dit una cosa molt bonica, que és quan descobreixes la vocació com a espectadora anant al Teatre Escalante. Va haver-hi una època a Sueca [la ciutat on es va criar Clàudia Serra] que portaven totes les obres de teatre en valencià per a xiquets. Això és superimportant, recorde moltes obres com Supercagalló, que era la bomba. Jo anava tots els diumenges amb la meua família. I clar, construir una base d’espectadors amb teatre familiar de qualitat és primordial. I si no tenim Circuit Teatral...
P.L. És que entre aquells espectadors estan els futurs escenògrafs, les futures directores i directors de teatre...
C.S. I el futur públic.
P.L. Per descomptat. Però aquell per a mi ja no és un públic del futur, és un públic del present. En canvi, són els professionals del futur. A Canals, malauradament, no hi havia teatre, ara sí, gràcies al Circuit, no sé què passarà en el futur. Però quan era menuda no n'hi havia. I està clar que descobreixes el teatre i acabes escrivint perquè has estat espectadora, és més habitual que com a lectora. Això teu és excepcional.
C.S. Pensa que tota aquella generació dels Sergi Belbel i Carles Batlle començaren amb el Supertot de Josep Maria Benet i Jornet, que era una obra de teatre per a xiquets.
P.L. Totalment. I fer teatre a l’escola, tenir la sort que hi ha una optativa de teatre. Però això de començar perquè tens una gran biblioteca de teatre a casa, seràs l’únic cas en tot el País Valencià, perquè el teatre no se sol llegir.
C.S. Sí, però en el meu cas va estar així, de vegades m’agrada més fins i tot llegir-lo que veure-ho.
P.L. Perquè fas la teua pròpia posada en escena [Riures].