Les cinèfiles i els cinèfils tenen una cita obligada a "Agnès Varda. Fotografiar, filmar i reciclar", exposició recentment inaugurada al CCCB, que recorre la vida i obra d'aquesta fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague.
Comissariada per l'especialista Florence Tissot i amb la direcció artística de Rosalie Varda, filla d'Agnès Varda, la mostra retrata una de les poques dones directores de cinema de la seva generació amb una carrera de llarg recorregut amb més de 40 pel·lícules, entre llargmetratges i curtmetratges, i entre la ficció i el documental.
Agnès Varda (Brussel·les 1928 - París 2019) va ser una dona lliure, avançada al seu temps, que trencà normes i clixés. Seguint un camí de recerca i de constant renovació, Varda va experimentar amb múltiples suports i llenguatges artístics. L'exposició presenta una selecció acurada de la seva filmografia imprescindible, fotografies, documents, i instal·lacions artístiques i material inèdit, com ara un reportatge fotogràfic que recull del seu viatge a Catalunya l'any 1954.
Descobrim Agnès Varda sota la mirada d'Imma Merino, crítica cinematogràfica i assessora de la mostra que a més a més tingué el privilegi de conèixer la protagonista i escriure sobre ella extensament.
Varda es va iniciar com a fotògrafa i no va deixar de ser-ho mai. Com va començar i quina rellevància té la fotografia en la seva obra?
A ella li interessava molt la pintura, que va influir molt la seva obra. Entre finals dels anys quaranta i primers dels cinquanta, a París, va viure a la Rue Daguerre amb l’escultora i ceramista Valentine Schegel, que aleshores era la seva companya. Va estudiar pintura a l’École du Louvre. I també fotografia. Gràcies a Jean Vilar, casat amb una germana de Valentine Schlegel, va esdevenir la fotògrafa oficial del festival d’Avinyó i entrà en contacte amb el món del teatre. Varda fou una gran retratista. Retratà els seus veïns de la Rue Daguerre, personatges marginals de la Rue Mouffetard, gent del barri de Montparnasse, i una família d’exiliats republicans d’Alacant amb qui va tenir molta relació. L’autoretrat també és una constant d’Agnès, una manera d’autoafirmació i de jugar amb la seva imatge. Varda volia que la fotografia parlés i es bellugués: per això, sense cap experiència cinematogràfica prèvia, va rodar el 1954 La Pointe Courte, partint de fotografies fetes en aquest barri de pescadors de Seta. En tot cas, la fotografia sempre es va fer present en el seu cinema.
De fet, tu vas conèixer a Varda, la vas estudiar en profunditat i has escrit àmpliament sobre ella.
El meu interès per la Varda va ser molt fort després de veure a Canes el film Les Glaneurs et la glaneuse ('Els espigoladors i l’espigoladora') el 2.000. Em va impressionar la seva sensibilitat social, com retratava a persones que recullen coses que la gent llença o abandona per motius diversos, ja sigui per subsistència, per moral, o per fer reciclatge artístic. Retratava d’una forma molt audaç i sense discursos morals, aquest món de precarietat i necessitat que contrastava amb l’opulència i el malbaratament. També em va captivar com utilitza la càmera per autoretratar-se explorant totes les possibilitats. Ella ens parla del món i de les realitats que veu des d’un lloc, des d’un cos, però sempre oberta als altres. També explora el seu imaginari. Aquell film fou determinant per la meva tesi doctoral “Subjectivitat i autorepresentació en el cinema d’Agnès Varda”, del qual va sortir el llibre “Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis”. El meu cunyat, el filòsof Josep Maria Terricabras, va dur-la a la Universitat de Girona com a professora convidada de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Des d’aleshores ens vàrem anar veient i retrobant: a París o a Canes. De seguida vaig veure que era una persona d’una curiositat insaciable i amb un gran interès pels altres, mai fingit ni interessat. Feia atenció a la gent comuna i tenia una especial sensibilitat per les persones marginades, excloses, que viuen una situació de solitud i d’exili.
La mostra comença amb una sèrie fotogràfica inèdita d’un viatge de Varda a Catalunya als cinquanta. Quins lligams va establir amb Catalunya?
Una foto de Dalí que ella havia fet a Cadaqués el 1955 li va fer recordar el seu viatge a Catalunya. Vaig demanar-li si tenia fotos d’aquell viatge, però deia que tot estava perdut. No va ser fins recentment, quan preparàvem aquesta exposició, que la seva filla, Rosalie Varda, les va trobar. A les fotos surt la catedral de Girona, gent ballant sardanes, un plat de botifarres, objectes de la col·lecció de les Mines de sal de Cardona, etc. Va conèixer Dalí, però, molts anys després, amb qui tingué relació fou amb Miquel Barceló que tenia l’estudi de París prop d’ella. A l’exposició hi ha un retrat de Varda fet per Barceló i un de Barceló fet per Varda.
Varda va tenir molta inspiració pictòrica. A l’exposició surt una escena del film Jane B. par Agnès V que remet al quadre Visage paranoïaque ('Rostre paranoic') que Dalí pinta a partir d’una foto que va veure d’uns beduïns amb una cabana al darrere i que al final fa l’efecte d’una dona ajaguda en el desert. Al film Varda explora aquesta doble lectura oferint una escena molt divertida on ve un cop de vent i el decorat es desmunta.
D’altra banda, com deia, la fotografia també sempre hi va ser. L'any 1983, Varda va fer la sèrie televisiva Une minute pour une image, en què diverses persones comenten una fotografia. Ella se’n va reservar catorze per comentar: una de les quals, on apareix una mà enfundada amb un cap de peix, és de Joan Fontcuberta. Es fa present a l’exposició com una de les mostres del seu interès per artistes catalans.
L’exposició agrupa en famílies les diferents persones o col·lectius que foren determinants per Varda i la seva obra. Com definiries aquestes famílies?
Aquesta exposició fa referència a tota mena de famílies, que tenen a veure amb les seves relacions personals i professionals que d’alguna manera sempre es barregen. Tenim la relació fonamental amb Jacques Demy, el gran amor de la seva vida. Amb ell, un cineasta també molt especial, no va treballar, però sí que va col·laborar-hi en alguna ocasió, com ara escrivint la lletra d’una cançó del musical “Lola”. La pel·lícula Documenteur (1981) és una projecció d’ella mateixa perquè parla d’una dona que s’ha separat del marit en un període en què Varda es va separar de Jacques Demy, amb qui va retrobar-se temps després, abans que ell morís el 1990. Els fills —Rosalie Varda i Mathieu Demy— són presents a diversos films de Varda. El món del teatre també és una família de Varda, sobretot gent que va conèixer treballant al Festival d’Avinyó i al Théâtre National Populaire dirigit per Jean Vilar. També hi ha l’actor i director teatral Antoine Boursellier, el pare biològic de Rosalie (Varda-Demy). Una altra família són els actors i sobretot les actrius, amb qui va crear personatges femenins que trenquen amb arquetips i clixés. També trobem la família grega, que va amagar-li el seu pare: emigrat a França, mai no va parlar als fills dels seus orígens grecs. La família grega va descobrir-la gràcies a un oncle, un pintor hippie, que va conèixer a San Francisco el 1967: li va dedicar el curt Oncle Yanco. I no es pot oblidar la família de l’art contemporani del període que va fer instal·lacions artístiques. Ni la dels gats: sempre en va tenir i, a més, va col·leccionar escultures i tota mena d’objectes relacionats.
Varda va viure en primera línia la lluita feminista en defensa dels drets de la dona i participà en protestes a favor de l’avortament, etc.
A Varda la inspiraven les dones dissidents com ella, que lluitaven per la llibertat i per la felicitat de ser dones a la seva manera, dones diferents que trenquessin amb la tradició i els arquetips. Cercava representar el cos femení sense aquesta mirada masculina i fetitxista que concep la dona com un objecte de desig. Als films de Varda hi trobem diferents exemples de personatges femenins: Cléo de 5 á 7 (1962) mostra l’evolució d’una dona, que primer és objecte de mirada i que està molt pendent de la seva imatge, i després mira el món i als altres. Varda deia que “la primera conquesta feminista és acceptar que ells ens miren, però que nosaltres, les dones també tenim una mirada i hem d’exercir-la”. Sans toit ni loi és la vida d’una rodamon, un personatge radical amb una llibertat extrema que la porta a viure una vida al marge de la societat.
Quins altres temes va retratar, alguns actualment molt vigents?
Varda no és que es proposés uns temes determinats, sinó que la realitat li anava oferint regals. Era una persona emetent a l'entorn i plenament conscient que vivim en una societat on hi ha excés de consum, de residus i de misèria. Tenia una sensibilitat especial per percebre temes socials i de sostenibilitat. Un bon exemple és el seu primer documental L'Opéra-Mouffe (1958), que tracta de persones indigents d'aquell barri, persones marginals que estan en situació de pobresa i d'exclusió social.Varda té una gran consciència ecològica amb el tema dels residus i és molt crítica amb el tema del malbaratament. Al film Documenter els protagonistes ja veus un personatge recollint canapès que han deixat d'una festa, o personatges a la platja recollint no se sap ben bé el què..., i Les glaneurs et la glaneuse és un altre exemple.
De Varda és admirable la llibertat de com assumeix els encàrrecs i l'habilitat per conduir-los al seu terreny. A la Costa Blava va fer un documental per Turisme de França molt irònic que retratava, la transformació urbanística de la costa, la massificació del turisme, les diferències entre les platges de rics i les dels pobres, etc.
Es diu que Varda fou la creadora de la cinescriptura. Com definiries aquest neologisme?
Varda fou pionera. Va començar a fer cinema abans que tota la colla d’homes de la Nouvelle Vague, que coneixerà més endavant a través d’Alain Resnais.Fou la primera a definir la cinescriptura, un cinema en el qual l’autor/a participa de tot el procés de creació de la pel·lícula, des de la idea, el guió, el rodatge, la direcció i el muntatge. Estem parlant de projectes que mai van ser grans produccions i ella sempre feia la broma que els directors de Hollywood no controlaven mai el muntatge final…
Com construeix els seus films?
Ella construeix sobretot a partir del muntatge. Amb l'ordenació va construint el fil narratiu, i ho fa amb una gran fluïdesa i oberta a l'atzar. Barreja i alterna el ficcional i el documental; el real amb l'imaginari i poètic. Pot semblar molt espontani, però al darrere hi ha molta elaboració. Les ficcions solen ser més construïdes i els documentals estan més oberts a l'atzar i a l'imprevist. Sempre estava predisposada que passés alguna cosa inesperada, i deia "l'atzar sempre ha estat el meu millor assistent".
Quan va irrompre el digital en cinema Varda ho va aprofitar per guanyar proximitat i complicitat amb els intèrprets.
I per acabar, ben segur que Varda va influenciar les generacions futures, quins exemples trobem en el cinema català?
L'obra Le imatges eco d'Isaki Lacuesta és un clar homenatge a Salut les cubains (1963) d'Agnès Varda, una pel·lícula que ella va fer a partir de centenars de fotografies seves per reflectir l'exaltació de la revolució.
També trobem el llegat de Varda en dones cineastes que han transitat en el documental de ficció, com són Mercedes Àlvarez, Neus Bellús i la Carla Subirana.