La JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) ha celebrat els 30 (primers) anys d’existència amb un programa ben confegit i que honora la institució.
Dilluns 15 de juliol de 2024 serà un dia que molts recordarem, després d’haver assistit al Palau de la Música Catalana. No era un concert qualsevol, sinó la celebració entusiasta del 30è aniversari de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya). Dos dies abans, el mateix programa s’havia presentat a L’Atlàntida de Vic i el dia abans al pati de la Universitat de Cervera.
D’entrada, cal felicitar els organitzadors pel bon criteri en la tria de les obres programades, centrades en el nostre repertori directament o indirecta: per començar, l’estrena de la versió orquestrada (revisada per Malcolm McDonald el 1996) del ballet Soirées de Barcelona de Robert Gerhard. Una versió que suposava la primera audició a Barcelona i a Espanya d’una obra batejada inicialment com Els focs de Sant Joan i que el compositor de Valls va gestar en els anys convulsos de la guerra (in)civil, amb no poques influències de la rítmica stravinskyana i amb cites explícites del nostre folclore musical.
A la segona part, la JONC va interpretar Mont Juïc, impecable peça (Suite of Catalan Dances, com apareix en el subtítol) que Benjamin Britten va escriure el 1937 juntament amb Lennox Berkeley, a qui va conèixer precisament a Barcelona a l’entorn del festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (1936). Un esdeveniment que va ser testimoni, entre d’altres, de l’estrena mundial de l’exquisit Concert per a violí “a la memòria d’un àngel” d’Alban Berg, mort un any abans d’aquella primera audició.
La vetllada seguia amb l’homenatge que Alberto Ginastera va dedicar a Pau Casals en una obra com Glosses sobre temes de Pau Casals, composta entre 1976 i 1977, tres anys després de la mort del vendrellenc més universal.
Finalment, el concert de la JONC es tancava amb una peça d’estrena encarregada al degà de la nostra música, el director i compositor Antoni Ros Marbà, de qui esperem frisosos l’estrena al Liceu de la seva òpera Benjamin at Portbou, programada per a finals de la temporada vinent.
Tenia tot el sentit del món que fos el músic de L’Hospitalet el destinatari d’un encàrrec, una peça simfònica que duia per títol Danses i cançons per a un aniversari i centrada en l’univers de Mompou, culminada amb el cèlebre “Happy birthday to you”.
PER SENTIR-SE ORGULLOSOS
Aquest país nostre és poc agraït. I, sobretot, aixafaguitarres. L’exímia Victòria dels Àngels el definia com la terra del “no n’hi ha per tant”. Relativitzar els valors propis forma part de l’esport nacional. I en el cas de la JONC la seva relativa poca presència als nostres escenaris forma part d’aquest ninguneig parcial. O d’aquest relativisme que no veu que la jove orquestra és una institució que s’ha guanyat a pols la barretada.
Fa 30 anys, Antoni Gelonch era Secretari General del Departament d’Ensenyament. I va entendre’s bé amb Roser Trepat, aleshores gerent del Conservatri de Cervera i que acabaria sent directora executiva de la JONC. La formació es va constituir gràcies a la fe de Gelonch en un projecte musical que calia incentivar des de les bases, o sigui amb joves estudiants que sortien dels conservatoris o que estaven a punt d’acabar els seus estudis. Però la JONC naixia també gràcies a l’empenta de Trepat i al carisma de qui va ser-ne primer director musical, Josep Pons. Sense ells, res del que va passar i del que segueix passant no hauria estat possible.
La tasca de la JONC ha inclòs l’etapa formativa de joves de fins a vint-i-cinc anys, en cicles ben tutoritzats per professionals de casa i en intercanvis amb institucions germanes com ara la Mahler Chamber Orchestra, bandArt, el Festival Emergents o el concurs Maria Canals. I la seva projecció internacional l’ha feta present a diversos festivals d’arreu, i amb direccions de prestigi com les d’Ernest Martínez-Izquierdo, Salvador Mas, Robert King, Andrew Parrott, Edmon Colomer, Pablo González o Antoni Ros Marbà, entre d’altres.
Però sens dubte, i sense treure mèrit a Pons o a les altres batutes que han estat davant de la JONC, la formació no tindria la identitat que s’ha guanyat a pols sense la carismàtica aportació de Manel Valdivieso, que la dirigeix des del 2001. En “Valdi” és una de les primeres espases musicals de casa nostra i la seva presència hauria de ser més constant als escenaris del país. Tal és la seva professionalitat, sensbilitat i saber fer i estar.
En això pensava mentre assistia, amb entusiasme gens dissimulat, al concert del 15 de juliol al Palau de la Música. I és que, sí, ens hem de sentir orgullosos com a país en haver assolit una fita cultural com la JONC. Perquè és més que una orquestra. És un triomf cultural, d’una coherència incontestable i que abraça música i educació, dos conceptes que mai haurien d’estar deslligats de la condició humana. Ja des de l’acadèmia pitagòrica, la música formava part de l’educació de la persona. Perquè la música és art i és tècnica, és intuïció i és sensibilitat, és recerca i és coneixement dels altres i d’un mateix, és aprofundiment i és diversió, és comunicació i és disciplina. I aquests conceptes han estat sempre lligats als valors fundacionals de la JONC.
El concert del 15 de juliol, a més, celebrava els trenta primers anys de la jove orquestra amb un programa que suposava un homenatge a la música catalana, o a l’entorn de Catalunya, compromesa amb el segle XX: Robert Gerhard és una figura senyera de la nostra cultura, un epígon de modernitat i un enllaç entre Catalunya i la música d’avantguarda europea d’abans i després de la Segona Guerra Mundial; Ginastera suposa una picada d’ullet i d’admiració a la indiscutible figura (humana i artística) de Pau Casals; amb Mont Juïc, Britten i Berkeley reten el seu homenatge particular al paisatge icònic de Barcelona; i finalment, l’obra d’estrena de Ros Marbà és una mirada des del segle XXI a la sensibilitat exquisida de Frederic Mompou, personatge indispensable de la nostra música.
Per festejar els seus (primers) trenta anys d’existència, els membres de la JONC haurien pogut recórrer a una programació pensada per vendre entrades i prou. En canvi, han optat per un repertori que permet gaudir i pensar. I, en definitiva, per sentir-nos ben orgullosos. Llarga vida a la JONC.