La tropa de Blai Mateu i Camille Decourtye és capaç d'oferir espectacles impossibles de superar, com el 'Qui som?' que van estrenar al Festival d'Avinyó i que ha passat pel Teatre Grec. Als antípodes, un xaval anomenat Jaume Clotet ens feia esclatar el cap a l'Antic Teatre amb 'Alusinasions'.
Després de Falaise, la gran pregunta era: poden arribar més lluny els Baró d'Evel? ¿És possible aconseguir aplegar en un escenari tanta bellesa, tant de sentit, un ritme perfecte, tragèdia i comèdia, un cavall, dansa, circ, música i teatre? La resposta havia de ser Qui som?, espectacle estrenat al Festival d'Avinyó a primers de juliol, aixecat durant dos anys i amb una trentena de coproductors europeus, mostra flagrant de l'expectativa creada al voltant de la companyia de Blai Mateu i Camille Decourtye.
Doncs, la nostra resposta serà totalment ambigua. A Qui som?, sentim que som encara a Falaise, que és una proposta que els manté en el mateix univers, en el després de la catàstrofe que ja és aquí o és a punt d'arribar. Segueixen amb el blanc i negre que van estrenar a Là. Si aleshores la senzillesa compositiva manava i l'absurd beckettià de les converses entre Mateu i Decourtye ens clavaven a la cadira, si a Falaise apreciàvem la qualitat plàstica del conjunt, la sonoritat del moviment, a Qui som? podem dir que guanya el clown i que trobem a faltar els cavalls i els corbs, i un excés de literalitat.
A Falaise no ens explicaven res, ho vèiem. A Là, xerraven molt i no afirmaven gaire res. A Qui som?, la lírica parlada, referent sobretot a la intrahistòria de l'espectacle, té molt pes. Són transicions entre escenes en què Decourtye agafa el micro i ens ofereix la seva visió del món. Abans, meravelles coreogràfiques. Després, bogeries interpretatives. El seu monstre, un turó d'algues, domina l'escenari. Quan es desplega, convertit en un mar que expulsa morts i tones de plàstic, podem dir que no havíem res com això. Podríem passar-nos dies contemplant el seu mar.
Com també podríem passar hores sentint Decourtye cantant el Nisi Dominus de Vivaldi. Quin prodigi de veu en una dona que és un prodigi en ella mateixa. O el parlament d'un Mateu esdevingut polític revolucionari que no està disposat a canviar res. O l'escena primera, amb els dotze intèrprets relliscant i, més tard, entaforant-se un gerro d'argila al cap, com si fossin Josef Nadj i Miquel Barceló a Paso doble.
Es podia anar més enllà de Falaise? Ells han decidit seguir explorant aquell camí, dotar de poesia verbal la poesia escènica, cosa que implica dir-nos que ningú no ens salvarà del que ens ve a sobre, però que hem d'estar junts, hem d'abandonar l'odi, l'arrogància, i aixecar el cap per contemplar tota la bellesa que ens envolta. Ells poden construir un mar de plàstic i deixar-nos astorats. Poden inventar-se criatures antropomorfes i fer-nos vibrar. Poden, fins i tot, enviar Déu a pastar fang. Ens ajudaràs, tu, que no no has viscut mai? Li diuen.
Els Baró d'Evel van esborrar qualsevol frontera, amb Falaise. Qui som? ens els presenta navegant per aquest territori incògnit que gairebé ningú ha explorat, el cervell del geni col·lectiu. Perquè Decourtye i Mateu saben envoltar-se d'altres bèsties indòmites: Mal Pelo, Miquel Fiol, Yolanda Sey, Lluc Castells, Bonnefrite… Tenen funcions fins a l'estiu que ve a mitja Europa. Quan tornaran? Quan els podrem tornar a veure? Perquè si d'una cosa estic convençut és que Qui som?, en un teatre, seria encara millor. Amics i amigues del Lliure i del Nacional, no ens ho feu això, d'oblidar-vos dels Baró.
Si són tan bons és perquè no posen topalls a la imaginació poètica, a la imaginació creativa. Creen sense límits. Sobretot perquè s'ho poden permetre: els seus cossos són infinits. En una altra banda, a l'altra punta de l'univers, tot estrenant carrera, l'Antic Teatre ens ha servit el debut de Jaume Clotet amb Alusinasions. El món d'un performer jove que, oh, miracle, ens serveix escena contemporània en català i de manera autocentrada.
Amb ell no anirem ni a Manchester ni al Brasil, ni a Berlín ni a Tòquio, sinó a les profunditats d'una ciutat, Barcelona, i d'un país, Catalunya, que tenen tants friquis per metre quadrat com qualsevol país del món. La seva proposta és una festa, una oda a la borratxera, a la màkina de txumba-txumba, al deixar-se anar completament i fer el que a un li roti. Samplers barroers, frases incomprensibles, ressaca i pantalons de xandall.
Alusinasions és una proposta impressionant que podria anar de bracet amb el Llumeneres d'Oriol Sauleda. Un cant a la festa, al botellón i a l'embriaguesa. No és políticament correcte, no, però la imaginació ha de desfer-se de les cotilles imposades per una societat puritana que sempre et planta el no com a primera opció.
Enmig de tots dos, de Clotet i de Baró d'Evel, hi trobem un altre talent emergent: Ester Guntín i el seu Quiso negro, al Mercat de les Flors. Premi especial de l'Institut del Teatre, la coreògrafa va molt més enllà de la dansa. La seva imaginació escènica és brutal. Aquí investiga els rituals i s'endinsa en la tarantisme, nascut al sud d'Itàlia en l'Edat Mitjana i que encara ens arriba de múltiples formes. A Misericordia, Emma Dante ens n'oferia una prova flagrant i magnífica.
Guntín fa moure els seus ballarins seguint una partitura precisa, de caire minimalista, molt a prop de la gran mestra, Anne Teresa De Keersmaeker. Vestits negres, ritmes repetitius, senzillesa expositiva. Aquí tot passa pels peus i un equilibri corporal excepcional. Els últims vint minuts de Quiso negro són un festival, que compensen un inici desconcertant, massa teatral, com si volgués explicar una història que no hauria calgut narrar. Amb el moviment en té prou.
Imaginar és el desafiament principal de qualsevol artista. Poder imaginar. I poder materialitzar el que la imaginació crea, bé en una escena, bé en un llenç, bé en una pantalla, bé amb paraules. No es tracta mai de mitjans, de diners. Importen, és clar, però primer sempre van les idees. Perquè, encara avui, imaginar és gratis. La nostra feina és imaginar amb ells. La de les institucions, que segueixin imaginant. Perquè els Baró d'Evel també van començar amb ben poc.
Fa quinze anys, a Le sort du dedans, Decourtye i Mateu en tenien prou amb ells mateixos i un parell de cavalls que cavalcaven enfollits donant voltes a una pista de circ mentre ells recitaven uns textos superbs. D'allà a Qui som? hi ha la feina de seguir explorant els camins més difícils, endinsar-se per viaranys no fressats, sense senyals ni cap mena d'indicació, portar al límit al cos i no deixar mai d'aprendre. En el seu cas, compten amb el suport de tota una estructura de producció, francesa, que aquí ni somiem. Però això és un altre tema.