Així com hi ha persones que viuen per a creure, n’hi ha d’altres que “veuen per viure”. Tenen clar que la vista arriba abans que les paraules. I que les imatges conformen la nostra estructura de pensament i de comprensió de la realitat de forma paral·lela al llenguatge. Així ho creu la historiadora i crítica d’art Victòria Combalia Dexeus (Barcelona, 1952) principal protagonista del seu darrer llibre “Ver para vivir”, una biografia personal de memòries, farcida d’experiències viscudes i reflex de la seva generació i de l'ambient artístic del moment.
Des de 1974 Combalia ha estat professora de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i ha organitzat més de 50 exposicions- especialment sobre Tàpies, Miró, Dora Maar i altres dones artistes-. També ha estat comissària del Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia el 1997 i és Chevalier des Arts et des Lettres per l'Estat francès.
Abans de marxar de vacances ens rep a casa seva de Barcelona per conversar sobre "Ver para vivir" editat per Tusquets. Escrit amb gran sensibilitat, claredat, frescor i sentit de l'humor és un llibre que enganxa, ideal per llegir aquest l'estiu.
Comences el llibre parlant de les arrels familiars i el context social d'aquestes famílies en el tardofranquisme. Com definiries cada branca? Creus que la teva personalitat rebel és una reacció a com eren?
La branca materna dels Dexeus eren una burgesia liberal i internacional de metges. El meu avi fou pioner i trencador en plantejar que les dones havien de parir a l’hospital i no a casa per evitar morts. Els Trias de Bes eren metges i advocats, persones molt llestes, cultes, simpàtiques i vitals. La branca paterna Combalia eren molt treballadors i de la feina ben feta, també més conservadors i d’ordre, però mai franquistes, com tampoc ho eren els altres. He heretat la moral de l’esforç dels Combalia, la curiositat dels Dexeus i la creativitatdels Trias de Bes.
L'any 1972 la meva rebel·lia em va conduir a marxar de casa molt jove, cosa poc habitual a l'època i menys en un entorn burgès com el meu. Vaig marxar per raons polítiques i perquè no estava d'acord amb la idea que la missió de la dona era casar-se i ser mare de família. Aquest fet va ser un escàndol a la família i un disgust molt gran per la meva mare.
Els teus pares venien de famílies catalanes i parlaven català entre ells, però amb les filles parlaven castellà. Com va afectar la renúncia lingüística que va fer la teva família a la teva vida?
Els meus avis, tiets i pares parlaven català entre ells, i castellà amb els fills i filles. Era una cosa molt estranya i antinatural, però molt típic d'una burgesia durant el franquisme. L'escola era tota en castellà, i quan vaig arribar al Preu vaig decidir esforçar-me per parlar català perquè em considerava catalana.
El fet de no parlar català de joveneta em va dificultar a l'hora d'integrar-me en alguns grups socials que m'interessaven i notava que em consideraven una mica traïdora. Un dia, l'artista Zush m'ho va constatar explicant-me que estava encasellada en el grup de castellanoparlants i que això creava rebuig en alguns del sector cultural català.
Els inicis dels setanta són el teu període de ruptura i formació. Quins professors i amics foren per a tu determinants i que alhora reflectien l'esperit de la Universitat Autònoma i de l’època?
Els meus pares estaven d'acord que havia d'estudiar una carrera, i em van enviar a Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona perquè semblava més familiar i creien que, lluny de la Universitat de Barcelona, seria més tranquil pel que fa al moviment estudiantil. Però no va ser ben bé així... i també va haver-hi revolta.
Els professors de l'Autònoma eren majoritàriament expedientats, d'esquerres, antifranquistes i boníssims. Per sobre de tot els professors que més em van marcar foren Maria Lluïsa Borràs, gran coneixedora de l'art i els artistes internacionals, que destacava per com escrivia de bé; José Milicua, que era un gran savi i una persona molt oberta que tant podies parlar de Goya o Ribera com de Tàpies; I Xavier Rubert de Ventós que seduïa als joves per les seves idees antiacadèmiques avançades a l'època, i per la seva simpatia i proximitat.
També recordo altres professors com els filòsofs Eugenio Trias i Josep Maria Calsamiglia, l'historiador Josep Termes, i Joglar.
Del meu grup de l'Autònoma, l'Ana Díaz-Plaja era la meva amiga íntima i inseparable amb qui compartia tots els plans: anàvem a La Rambla, a l'Apol·lo, a Ceret a veure cine prohibit... Els meus amics -Pere Maragall, Manuel Trallero i Miguel Briongos que va ser la meva parella- érem tots antifranquistes i anàvem a les manifestacions tot i que he d'admetre que sempre em van fer por les aglomeracions.
Al llibre parles dels viatges i estades llargues a l'estranger: Londres, Mèxic, Afganistan, Rússia, París i Nova York on vas viure dos anys. Quan vas tornar a Barcelona, vas patir l'habitual crisi de quan tornes d'una ciutat gran cosmopolita i la compares amb una més petita i endarrerida culturalment i socialment?
Recordo que estava vivint a París el dia de la mort de Franco, el 20 de novembre del 1975, i ho vàrem celebrar amb xampany amb Tona Casanellas, Miguel Briongos i d'altres de la colònia catalana.
Poc després vaig marxar a Nova York a fer la tesi doctoral sobre Gustave Courbet amb una beca Fullbright. Vaig ser alumne de Meyer Schapiro i Robert Rosemblum, i en dos anys vaig aprendre més que en deu aquí. Quan vaig arribar m'esforçava per relacionar-me amb gent de Nova York, però recordo que em sentia molt sola i quan necessitava caliu m'aixoplugava amb la comunitat catalana on hi havia gent molt interessant com Jaume Ollé, Pep Aubert, Francesc Torres, Antoni Muntadas, Robert Llimós, i Carles Santos que em va ensenyar a ballar el tango.
En tornar a Barcelona em vaig deprimir durant set mesos perquè ho trobava tot petit, provincià i sobretot veia a la gent molt tancada, que no sabien treballar i tot anava molt lent. Avui dia s'ha millorat molt en aquest sentit.
Al 1974 acabes la carrera i de seguida entres a donar classes a l’escola de Belles Arts de Barcelona. Com era l'ambient i quins artistes vas tenir d’alumnes?
M'agrada molt donar classes i he estat 40 anys de docent a Belles Arts. Vaig entrar gràcies al meu mestre Milicua i sempre m'ha agradat molt l'ambient. Primer era una Escola, tot era molt lliure, bohemi i precari. A les aules feia molta calor a l'estiu i molt fred a l’hivern. Però els alumnes tenien molt clar que volien ser artistes. Ara és una Facultat, i els joves no tenen tan clar que volen fer i tot és com una mena de nebulosa. Vaig tenir d'alumnes a Carles Guerra, Ferran Barenblit, Eulàlia Valldossera, Begoña Egurbide, Ignasi Abellí, Ramiro Fernández, Blanca Casas Brulled i Ester Pertegàs entre d'altres.
Un dels teus interessos ha estat la projecció internacional de l'art català. Com va ser la teva experiència a les Setmanes Catalanes a Berlín? Què va fallar i perquè creus que és tan difícil projectar l'art català internacionalment?
Les Setmanes Catalanes a Berlín va ser una fita històrica i és un tema interessantíssim que algú n'hauria de fer una tesi. Per primera vegada es feia una exposició a l'estranger de gran envergadura sobre l'art català, des de finals del segle XIX fins a finals dels vuitanta. Però cal reconèixer que vàrem desaprofitar aquella oportunitat única en cometre dos grans errors: el catàleg va ser un fracàs perquè estava ple d'errades fins al punt que es va haver de retirar i només es van imprimir 30 exemplars tot i que els textos eren boníssims. Els alemanys ho van maquetar i imprimir malament sense passar-nos galerades. Un altre error fou deixar fora molts artistes conceptuals, principalment perquè a Tomàs Llorens i Solà Morales no els agradava aquest tipus d'art.
Amb els anys veig que no s'ha fet prou per difondre l'art català a l'exterior i el que fa l'Institut Ramon Llull actualment tampoc és suficient. Un altre exemple proper que vaig viure fou que quan la prestigiosa Fundació Maeght a Saint Paul de Vannes m'encarregà l'exposició "Barcelona 1947-2007" només van sortir dos articles a la premsa catalana enfront dels cent dotze que va publicar la premsa internacional. Era un lloc privilegiat i l'exposició va quedar molt bé, però aquí ningú en va fer cas. En canvi, els francesos van quedar fascinats al descobrir els artistes de Dau al Set i de l'Art Conceptual català. Hem de fer molt més per internacionalitzar i donar a conèixer l'art català i no deixar perdre cap oportunitat més.
Vas viure el moment del naixement de l'art conceptual a Catalunya - amb la Mostra d'Art Jove a Granollers de 1971- i tot el seu desenvolupament posterior. Amb vint-i-tres anys vas escriure el teu primer llibre i moltes conferències parlant d'aquest tema, consideres que has estat una militant de l'art conceptual?
El 1975 vaig escriure "La poética de lo neutro. Un analisis y crítica del arte conceptual", però no he estat mai una militant del grup, tot i que els he seguit a tot arreu. Molts eren amics meus, però no em vaig fer del Grup de Treball perquè primer soc una crítica d'art. I, com a tal, sempre he procurat mantenir una distància i independència.
Amb l'arribada de la democràcia vas viure l'activació de les galeries d'art, del mercat, i de la Fundació Miró. Després va venir el naixement del MACBA, amb una història reeixida i fracassada al mateix temps. Quins creus que van ser els grans errors o encerts d'aquells anys turbulents de la creació del MACBA? Quin paper tu havies d'haver tingut i no vas tenir?
El naixement del MACBA va ser molt llarg i penós. No s'aclarien on volien començar i a l'hora d'escollir un director tot estava polititzat. El primer director, Daniel Giralt-Miracle, va durar poc. Després els del PSC van proposar la meva candidatura i Convergència a Josephine Matamoros. Per desllorigar aquest embat van acabar nomenant Manolo Borja Villel. Ferran Mascarell em va dir que alguns artistes eren reticents a la meva candidatura, però mai he sabut quins i m'agradaria saber-ho. En aquella època jo era una persona polèmica, fer crítica d'art no sempre agrada a tothom i tens el risc de generar enemics.
En aquest llibre parles d'una identitat teva i del teu personatge, tot el que vius per veure... i alhora retrates una identitat catalana d'aquell període. Acabes el llibre amb els Jocs Olímpics del 1992. Tens previst fer un segon volum de memòries?
El llibre està agradant molt i això m'obstina a pensar en un segon volum, però m'he d'afanyar perquè he estat tres anys per escriure aquest llibre. "Ver para vivir" acaba l'any de les Olimpíades de Barcelona perquè la ciutat va canviar molt i entrem en un altre capítol de la història. La meva vida personal també va canviar en aquell moment, quan començo una relació sentimental amb un senyor francès que representarà una nova etapa de la meva vida a cavall entre París i Barcelona. En aquest darrer període també he fet coses molt interessants.
Per acabar, quins són els projectes que t'han fet sentir més satisfeta i que consideres més importants pel sector cultural artístic?
Considero, sens dubte, que la meva més gran aportació ha estat donar a conèixer Dora Maar. Es pot dir que la vaig descobrir jo i que soc la biògrafa i especialista referent a tot el món d'aquesta artista. Quan vaig descobrir per atzar que Dora Maar encara vivia li vaig telefonar per proposar-li la realització del que seria la primera retrospectiva mundial de la seva obra pictòrica i fotogràfica, a València, l'any 1995, quan només la coneixien quatre gats. En aquella exposició tothom va veure la potència d'aquella gran fotògrafa i després d'això la van succeir cinc exposicions més d'ella i recentment el Centre Pompidou i la Tate Gallery n'han organitzat també. Encara avui continuo descobrint coses noves d'aquesta dona artista.