Ara fa una dècada, al 2014, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) inaugurava a Andorra la Vella el conjunt escultòric dels 7 poetes, escultures de fibra de vidre i resina, cedides per 20 anys per la família Cierco al Comú d'Andorra la Vella.
El 28 de maig de 1938, a Zurich, el compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963) estrenava una òpera en tres actes, Mathis der Maler (Maties el Pintor), centrada en aquell estrany i fosquíssim renaixentista que va ser Matthias Grünewald. Una de les raons per les quals estava tan interessat en ell radica en el dilema que agitava Hindemith sota el règim nazi, similar a la que Grünewald havia viscut quatre segles abans, en el moment de les guerres de religió entre catòlics i protestants: tots dos es debatien entre la lleialtat a l'art i la pertinença a la societat, ser ciutadans. Havien de prendre partit, part activa en la lluita, o limitar-se a continuar treballant com a artistes?
La disjuntiva la recull i explica magníficament el compositor, director i divulgador Leonard Bernstein en un d'aquells -si ens ho permeten, genials- Concerts per a joves que es van emetre durant la dècada del 1960 per la televisió nord-americana (i que encara es troben per YouTube): "Un compositor ha de quedar-se a casa component quartets i quintets de corda, sonates per a piano, mentre els nazis converteixen el seu país en un camp de presoners? O ha d'aixecar-se i lluitar? Ha d'escriure la música que li encarrega aquell govern o ha de mantenir-se fidel als seus principis?" Finalment, l'òpera Mathis der Maler va ser la forma que prenia la seva protesta; també la resposta que es donava a si mateix: escriure música o poesia, pintar, "crear bellesa", en paraules de Bernstein, va ser la seva manera d'aixecar-se i lluitar. Encara que finalment hagués d'abandonar el seu país.
Passats aquells terrors (o no: aquells van passar, d'altres ens envolten), l'art i l'artista continua interrogant-se pel seu paper. L'obra d'art encarna "i de principi a fi valors com resistència a l'opressió, llibertat d'esperit i, per descomptat, el poder creador de l'individu davant la tirania de les masses". Qui ho exposa és l'historiador de l'art i assagista Jean Clair, en La responsabilitat de l'artista [La balsa de la Medusa, 2017]. Sí? L'artista està alliberat de la tirania de les masses, si acceptem el pressupost més que optimista que els membres de la massa ens interessem en l'art? En tot cas, està alliberat del gust del col·leccionista, del criteri del comissari? Es pot sostreure al poder del polític, del banquer, que el persegueixen per llustrar-se amb una pàtina d'intel·lectualitat? Clair ens posa en el camí de la resposta quan parla d'una cultura "institucionalitzada i burocratitzada, autèntica querida dels programes ministerials", davant els quals els creadors encara pretenen "encarnar l'esperit de submissió davant el poder establert". És factible tal insubmissió, tal "impunitat"?
Una dècada després de la inauguració a Andorra dels 7 poetes de Jaume Plensa, els estilites contemplen la vida que bull als seus peus. "Esperem que la gent se'ls faci seus i aviat se senti 'quedem als 7 poetes'", confiava l'aleshores ministre de Cultura, Albert Esteve. No tenim clar que s'hagin imbricat tant en la vida ciutadana, ni que sigui perquè la dura plaça davant l'actual Consell General i l'antiga Casa de la Vall és més aviat territori trepitjat per polítics, turistes i vianants que la travessen a bon pas.
De l'artista català, dels seus "paisatges humans de ressons totèmics", recordava el Macba amb motiu de l'exposició que l'hi va dedicar el 2018, que el seu treball havia començat precisament per unes "volumetries expressionistes", únic moviment artístic que, en opinió de Claire, va sobreviure al segle XX. Tornant a la nostra qüestió sobre el paper de l'artista en la societat, els estilites de Plensa, i l'artista a través seu, no defugen els compromisos amb el món: "Jo he intentat que l'escultura regenerés un espai o s'integrés en un paisatge ja existent, però sobretot pensant en qui l'ha d'utilitzar", expressa el creador en una entrevista publicada a El Mundo en 2018. Una aposta per la bellesa en el dia de la gent comuna, perquè la bellesa, per a ell "és revolucionària", insisteix.
Els 7 poetes d'Andorra (que formen part d'una sèrie desplegada sobre el mapa mundi: Niza, París, Goteborg, Jacksonville, Yorkshire i la costa de Mèxic) conformen “une forêt de personnages hiératiques, d’une présence puissante et silencieuse”, deia en aquest cas la revista Connaissance des Arts en el número de març del 2016. Des de la seva atalaia de deu metres d'alçada, absents d'expressió, amb la mirada cap a l'interior, en postura replegada i fràgil equilibri sobre les columnes on seuen, exhorten a la introspecció, a la reflexió. Potser es pregunta, com resava el lema de la Biennal de Venècia d'enguany què vol dir ser estranger. Pocs indrets tan oportuns per fer-ho com un país on el vuitanta per cent de la població va néixer fora.
Són els estilites de Plensa moderns? Han trobat aquell punt, aquella justa mesura entre el temps que acaba de passar i el temps per venir de què parla Clair? Això, com toca, ho decidiran els que ens segueixin: cal prendre distància per trobar en ells les dues meitats de què parla Charles Beaudelaire, la de l'estètica del nostre temps i la qualitat d'allò que és etern i immutable. Però què és la modernitat als nostres dies? Si a partir del 1830, com apunta l'autor de La responsabilitat de l'artista, el terme modern esdevenia sinònim de recerca "incessant i febril" d'allò que és nou i la seva exaltació, aleshores, què busquem?
Sospitaríem que si aleshores, en la ruptura amb l'Antic Règim el món (perdó per l'eurocentrisme) es projecta cap endavant i només li importa un futur que serà, utòpicament, sempre millor (ho prometen el cientifisme, els avenços de la revolució industrial, l'aplicació de noves llibertats), potser l'ésser humà hi va fer una arrencada de cavall i aturada d'ase: el futur comença a resultar-nos més aviat sinònim de por, preocupació, incertesa tenyida d'un cert pessimisme apocalíptic. "El sentit de la modernitat és també antinòmic del progrés, d'aquesta ideologia positiva, optimista i nímia tan pròpia de burgesos com de socialistes, diria Beaudelaire", esmentat novament per Clair.
Són així de pessimistes els pensatius poetes andorrans? Gosem nosaltres imaginar si no estaran travessats pel que es considera el mal del nostre temps, el nihilisme. Però no un nihilisme derrotista sinó en la visió que propugna Jesús Zamora Bonilla en La nada nadea [Deusto, 2023], la que ens "convida precisament a limitar de forma dràstica les exigències de responsabilitat transcendent que les ideologies pretenen carregar sobre les nostres espatlles". No ens exhorta el filòsof (i els que volem aquí interpretar com els seus representants escultòrics) a deixar de banda lluites i compromisos, sinó que la seva "invitació al nihilisme és una invitació perquè assumeixis compromisos amb moderació i amb realisme". Es tracta de què "aquestes altres metes no arribin a tiranitzar-te, i de què tinguis sempre l'opció de relativitzar-les per no tornar-te un fanàtic". Perquè, adverteix, "si ets un superdotat capaç d'assumir reptes molt més transcendents (...), endavant; però tingues present que les persones que així ho fan acostumen a portar, de fet, una vida bastant menys feliç de la d'aquells que tenen una vida més mediocre i menys ambiciosa".
Sembla una bona resposta al famós dilema d'Aquil·les, que quan es troba amb Odisseu a l'Hades li confessa haver-se precipitat i que, davant l'eternitat infernal que li queda per endavant, hagués fet millor de triar una vida llarga i anònima a una glòria imperecedera però tan curta estada entre els vius. Potser aquest és l'error sobre el qual ens alerten els 7 Poetes.