Tot i que les preqüeles i seqüeles formen part habitual del paisatge audiovisual i han perdut les connotacions negatives del passat, ‘House of the Dragon’, spin-off d’una sèrie ja mítica d'HBO i de la història de la televisió, ‘Game of Thrones’, tenia moltes coses en contra. Després d’una balbucejant i imperfecta primera temporada, la segona tongada d’episodis que hem pogut veure aquest estiu situa la nova producció, en termes artístics i de factura visual, com una digna successora d’aquella primera història. Balanç provisional després d'haver enganxat el visionat de la segona temporada de 'House of the Dragon' amb la revisió de 'Game of Thrones'. Una opinió que no comparteix el pare literari de la criatura, el celebèrrim George R.R. Martin.
Tot en House of the Dragon està connectat amb la famosa sèrie original, emesa entre 2011 i 2019 –sembla que haja passat una era geològica-, i amb els materials dels llibres de la sèrie Cançó de gel i foc de George R. R. Martin: els escenaris, les cases feudals, el mateix tron de ferro, els dracs, les lluites de poder, el sexe, la violència... Gairebé tot és familiar i recurrent. Amb raó: House of the Dragon està ambientada 200 anys abans de la història que es conta en Game of Thrones, centrant-se en la casa Targaryen i els seus conflictes successoris. Així i tot, en algun moment de la segona temporada, amb escenes que remeten al futur amb un to oníric i enigmàtic, la connexió es fa més directa. Més interessant.
Entre la necessitat de recuperar informació, el buit difícil d’omplir pel final de la segona temporada i el temps lliure propiciat pel període vacacional, va sorgir la pulsió en aquest cronista de revisar Game of Thrones. No únicament capítols inoblidables com ara el de la boda roja, «The rains of Castamere», sinó el conjunt de la sèrie, de l'a fins la z. Amb la motivació d’entendre millor el controvertit personatge de Daenerys després d'haver vist en acció els seus ascendents Targaryen. Una manera de poder seguir millor els passos i les decisions dels guionistes, atès que fa temps que vaig descartar, perquè la vida no dona, confrontar l’audiovisual amb el material literari original de R.R. Martín.
Aquesta tria té costos. Per no córrer molt, no sabria dir-los si estan justificades les amargues queixes de l’escriptor a propòsit d’alguna escena clau de la segona temporada, l’omissió d’un personatge o introduir el nomadisme en els dracs, comportament que no es contempla en el ric món creat per l’escriptor. Llicències que al co-creador de la sèrie i showrunner, Ryan Condal, li van valdre no poques diatribes de Martin i els lectors de la nissaga.
En acabant, qualsevol judici d’una producció audiovisual brandant fonts literàries és una mica ociós, perquè es tracta de codis diferents, amb necessitats diferents. El cinema, ni tan sols seriat, té tanta capacitat com els llibres de desenvolupar trames. El que importa és la coherència interna de la producció. Després, tota la resta. I tota la resta és, per començar, com de malament ho tenia aquesta Casa del Drac en la comparativa amb Game of Thrones. El contrast inevitable amb personatges inoblidables que ens havien acompanyat durant anys, des dels protagonistes absoluts que tothom guarda en la memòria, a la inesgotable nòmina de secundaris i secundàries, tan interessant i fructífera en termes narratius. A més, en arrencar House of the Dragon es notava que l’equip jugava amb uns recursos més limitats, traduïts en una qualitat tècnica i fotogràfica menor, en un desplegament escènic més modest.
A més, la sèrie mare tenia des del principi moltes línies argumentals obertes que transmetien dinamisme, seguíem simultàniament les malifetes dels Lannister, les desgràcies i la dispersió dels Stark i la lluita per la jove supervivent Targaryen per acumular poder i poder optar al tro de ferro. I al voltant, pivotant, la resta de cases i les seues traïcions i lleialtats. A banda, les vicissituds i esdeveniments a banda i banda del mur. No hi havia treva ni respir. Mentre que la preqüela se centrava en la lluita de poder d’una única casa, els Targaryen. No era fàcil obtenir el favor del públic.
Enganxats a la nova història
Malgrat això, la primera temporada va surar i agradar, com ho demostren les generoses audiències. D’una banda pel protagonisme dels dracs des de primera hora, amb escenes d'acció no sempre arrodonides tècnicament però espectaculars. Per sobre de tot, tanmateix, la feblesa aparent de la reducció de trames es va convertir, paradoxalment, en una de les fortaleses de la producció: en acotar tant el terreny de joc hi havia més espai i capacitat de desenvolupar els mecanismes narratius, de bastir la lògica de les accions. La focalització en els Targaryen, la prolixitat de diàlegs, atorgava un cert aire shakesperià molt marcat, més fins i tot que en Game of Thrones.
La temporada de presentació, amb totes les seues mancances, avançava amb solidesa gràcies també a la construcció dels personatges i al carisma dels intèrprets, Paddy Considine com el rei Viserys, la jove Milly Alcock com la princesa Rhaenyra adolescent, Emili Carey com Lady Alicent també púber i, per sobre de tot, l’enigmàtic Matt Smith (The Crown) com a l’esquerp Daemon Targaryen, germà rebel del monarca. En aquest punt caldria dir que la complexa i torbadora relació entre oncle i neboda ha estat un dels poderosos atractius de la sèrie.
Lògicament, la nòmina de personatges secundaris és menys nodrida que en la sèrie anterior, però hi ha no pocs encerts de càsting: Eve Best (Rahenys) i Rhys Ifans (Otto Hightower), entre més, excel·lien i atorgaven sobrietat i gruix a una primera temporada que servia per plantejar el conflicte intern entre les dues branques que optaven a la successió del rei Viserys. Els primers capítols eren de tempteig, amb un treball notable de les intèrprets joves, però la producció agafa embranzida quan, després d’una el·lipsi, entren en joc les actrius que interpreten els papers de Rhaenyra i Lady Alicent adultes, dues esplendoroses Emma D’Arcy i Olivia Cooke, sobretot la primera. El tour de force entre les dones que encapçalen les dues opcions successòries, fa detonar la producció. Amb l’ajuda del magnetisme de Matt Smih i del treball d’un altre actor que absorbeix la mirada com una esponja, Ewan Mitchell, el maquiavèl·lic i despietat Aegon.
En la segona temporada, tot el que s’ha estat coent acaba d’entrar en combustió, mai millor dit. Els enfrontaments entre dracs es generalitzen i, alhora, no falten esdeveniments de gran poder dramàtic, com ara la morts de personatges importants, un recurs generalitzat en Game of thrones però que ací s’administra, amb consciència segurament que l’eficàcia d'aquells girs ja no és la mateixa, per esperables. També hi ha un aprofitament a fons del magnetisme de Matt Smith –quina capacitat de reflectir arrogància i angoixa en el mateix pla– amb una trama excessivament allargassada i autocomplaent però que engreixa la connexió amb la sèrie primigènia. Un segment que, alhora, acumula informació necessària per entendre una part del desenllaç del primer capítol. A partir d’ací, alguns espòilers.
Un altre gran actiu d’aquesta temporada són les escenes compartides per D’Arcy i Cooke, les quals interpreten les matriarques enfrontades dels clans que havien estat amigues íntimes durant la infantesa. La gestualitat, els diàlegs, la manera en què les trobades fan avançar la història, són gairebé modèliques. Estan ben escrites, rodades i interpretades. Justifiquen seure davant la pantalla totes les hores que dura la sessió. L’actitud pacificadora sobretot de Rhaenyra té una connexió amb Game of trhones interessant: en la història de Daenerys i Jon Snow hi ha com una consciència difusa del poder destructiu dels dracs, éssers que tornen a la vida després d’un llarg parèntesi. En House of the dragon, segles abans, en una era de total vigència d’aquest animal, hi ha la total convicció, almenys entre les ments més lúcides, que una confrontació entre dos faccions posseïdores de dracs és garantia d’una destrucció mútua quasi assegurada. Una mena de botó nuclear.
A Game of thrones, el botó –tret del parèntesi del drac zombi– sols el té una persona, Daenerys, la mare de dragons. Gran part del relat administra aquest poder, el reserva. Fins que evoluciona cap a la ira i l’ànsia de revenja, generant un desenllaç controvertit des de molts punts de vista: la dona poderosa que ens havia fascinat es converteix en una genocida. I ha d’acudir l’antítesi masculina, més ponderada, a posar fi al regnat de terror que acaba de començar. Malgrat l’amor que els unia.
Revisitat aquest final, no resulta tan apressat ni forçat com es va dir en el seu moment. Hi ha bastants indicadors al llarg dels capítols anteriors sobre l’arrogància i falta de clemència de Daenerys, algú cada vegada menys preocupada en demostrar que no és com son pare, un rei sanguinari i despòtic. El pretext de la lluita per la llibertat deixa de funcionar en algun moment. Alguns ho veuen més aviat que uns altres. La miopia condicionada de Jon Snow l’enfrontarà a un dilema terrible.
Fins l’assassinat de la reina de dracs, l’últim capítol em funciona. A partir d’això, tot resulta més discutible: el més normal és que, després de la mort de la seua reina, immaculats i dothrakis hagueren fet via arrasant el que quedava en peu de Ponent. I, per tant, les escenes per situar les coses a lloc resulten estranyes, forçades. Ningú no havia dit que la sèrie fora perfecta.
Per tornar a House of the dragon, el darrer capítol de la segona temporada pot resultar decebedor per als amants dels efectismes i els espectacles de devastació, perquè no hi ha l'esperada "dansa de dracs" decissiva. Però té tot el sentit. L’acumulació de forces, en aquest cas de dracs, és tot just per no haver d’usar-los, de nou el símil nuclear. Rhaenyra resulta una digna filla del seu pare, un rei alcohòlic, dèbil físicament i amb un punt patètic, però també un pacificador nat, un extintor de conflictes. Un buscador de la solució difícil que normalment és excloure la força. Hi ha una via de solució oberta. Tot i que la temporada acaba amb el conflicte en alt. I sabem el que sabem sobre la casa Targaryen i la seua decadència. L’espera es farà llarga. La seqüela s’ha posat al nivell d’interès i complexitat de la seua glamurosa mare.
La truculència justa
Un parell d’apunts que no han estat massa esmentats però que, al meu parer, suposen una evolució positiva de la franquícia en relació a Game of thrones. Aquella ja era una sèrie molt feminitzada, amb personatges molt empoderats, capaces de manejar-se entre els homes no sense costos personals brutals, incloent la violència sexual. En House of the dragons el detonant de tot és la resistència cap al regnat d’una dona, el patriarcat hi és, no podia ser d’una altra manera, però el protagonisme quasi absolut és per a dues dones. Les quals, a més, tenen un comportament compassiu i humà dins del context i les circumstàncies de la confrontació.
D’una altra banda, tal vegada el tractament del sexe i la nuesa no varien substancialment, hi ha escenes molt explícites, incloent un parell de fotogrames de fel·lació amb un penis evidentment protèsic que va provocar que es parlara de línies roges traspassades. Potser no hi ha per tant. En qualsevol cas, com passava amb les temporades finals de Game of thrones, sembla evident que les mateixes actrius han posat alguns límits a la «sexposició», per emprar el terme encunyat pel crític Myles McNutt.
Però si hi ha un canvi substancial és que la nova sèrie és menys truculenta. Hi ha escenes dures, difícils de veure –les dels parts són especialment impressionants– hi ha violència a cabassos, però sense caure en certa delectació gore passada de voltes que, segurament, ha envellit malament. El públic de totes les edats ho ha vist tot ja. Si la teua aposta per atrapar la mirada és carregar de sang i fetge, potser tens un problema amb la història que vols contar. En Game of Thrones la truculència era part consubstancial del projecte, tenia un cert sentit com a marcadors identitaris, per distingir-se de les superproduccions per a tota la família. Però evitar segons quins mimetismes és un encert, atorga entitat pròpia.
Veurem si en les dues temporades anunciades es confirma la bona orientació. O hem de posar l’equip de guionistes cara a les goles obertes dracs al crit de Dracarys!