El segell B-Records ha editat en disc compacte Les bienveillantes, traducció operística de la novel·la homònima de Jonathan Littell, amb música d’Hèctor Parra.
Pot l’art expressar o representar l’horror, perpetrat pel més absolut dels mals? Ho ha fet en diverses ocasions, mitjançant les arts plàstiques, la literatura o el cinema. Musicalment, ha calgut esperar la radicalitat del llenguatge sonor del segle XX per plasmar allò més abjecte, sinistre i pertorbador, i tan inherent a la condició humana com la bondat o la bellesa. Hereu de la gran tradició atonal de la passada centúria, el català Hèctor Parra s’ha apropat a l’abjecció del nazisme amb l’òpera Les bienveillantes, estrenada a l’òpera d’Anvers l’abril del 2019 i que ara arriba en disc compacte gràcies a B-Records. Un magnífic llibre-disc, amb tres CDs, i que inclou el llibret de Händl Klaus -un text en alemany tot i alguns passatges escrits en francès- amb traducció al francès, l’anglès i l’espanyol- i dos articles que permeten aproximar-nos a l’obra.
El muntatge de Calixto Bieito, que va causar -juntament amb la música de Parra- un gran impacte a l’estrena mundial, no es pot veure en aquesta ocasió, per desig exprés de l’escriptor novaiorquès -afincat a Batcelona- Jonathan Littell, autor de la novel·la en què es basa l’obra, i que ha preferit que l’òpera s’escolti i que en tot cas es vegi tan sols en funcions teatrals i no en DVD.
El 2006, Littell va publicar una novel·la que en l’edició catalana -traduïda per Pau Joan Hernàndez- compta amb més de 1.100 pàgines. Escrita en francès i profusament premiada -sense anar més lluny amb el Prix Goncourt-, Les bienveillantes (Les benignes a casa nostra) és la minuciosa i detallada narració de la immoralitat de Maximilian Aue, oficial d’alta graduació de les SS que explica des del seu prisma i en primera persona esdeveniments històrics de la Segona Guerra Mundial, barrejats amb el turment personal del personatge: l’homosexualitat amagada, l’incest, el matricidi i l’esranya fascinació per un pare absent, amb evidents paral·lelismes amb l’Orestíada esquiliana. Les massacres comeses pel nazisme contra els jueus a Ucraïna i a Auschwitz, el setge de Stalingrad o els darrers dies del Berlín assetjat pels exèrcits aliats configuren un tapís de gran volada literària, esquitxat per no poques digressions filosòfiques i amb una escriptura densa, altament perturbadora i que no estalvia els detalls més escaborosos inherents als fets narrats.
No era fàcil, en aquest sentit, sintetitzar en un llibret operístic la complexa trama i l’estil de la novel·la, però el llibret de Händl Klaus va optar per focalitzar la història en el turment personal d’Aue, prescindint dels fets o dels personatges històrics com Himmler, Speer o Eichmann que apareixen a la novel·la. O fins i tot Hitler, a qui al final del relat Aue mossega al nas en un dels moments més grotescos de la narració i que Klaus inclou en un sarcàstic monòleg resolt amb gran saviesa per part de Parra.
I aquí és on volia anar a parar: en quina mesura la partitura plasma l’horror més absolut? Ho fa amb escreix, sense concessions a la galeria, però tenint en compte el context musical que també es fa molt present a la novel·la de Littell: l’escriptor divideix el relat en set capítols que duen per nom diverses danses pròpies de la suite barroca: després de la Toccata, és el torn de les Allemades I i II, de la Courante, de la Sarabande, del Minuet, de l’Ària i de la Giga, semblantment a com va estructurar Alban Berg el seu Wozzeck. Precisament aquesta òpera i Die Soldaten de Zimmermann pivoten a l’entorn de Les bienveillantes. I és que les tres (incloent la de Parra) s’endinsen en els horrors de la guerra i en la degradació física i moral que aquesta comporta.
Parra, a més, té en compte les obsessions musicals de Max Aue, fascinat per la música de Bach, de Couperin i de Rameau. I la partitura de l’òpera recorre sovint a cites bachianes (especialment destacades al final de la Sarabande (“Ich tat es”), però també a l’univers musical de l’ideari estètic nazi, com ara la setena simfonia de Bruckner o el Götterdämmerung de Wagner. Per no parlar del Xostakòvitx de la tretzena simfonia, coneguda amb el sobrenom de Babi Yar , en al·lusió al barranc dels afores de Kiev, on el 29 i 30 de setembre de 1941 els nazis van perpetrar la matança de 33.000 jueus. Parra cita subtilment el compositor soviètic en un dels passatges més esfereïdors de l’òpera, gràcies en part a l’orquestració i al paper del cor en els passatges conclusius de l’Allemande II (“Landvermesser von der Wehrmacht”).
Les bienveillantes és una davallada, un viatge a l’infern sense bitllet de tornada. Ho és la novel·la i ho és la magistral òpera de Parra, que opta per un llenguatge atonal, a voltes serial, amb una orquestració de gran densitat i amb una línia vocal d’extrema exigència. Va comptar amb un equip competent, encapçalat pel tenor Peter Tantsits (Aue), al costat de la soprano Rachel Harnisch (Una), de la mezzosoprano Natascha Petrinsky (Héloïse) i del baríton Günter Papendell (Thomas). El tenor català David Alegret interpreta l’ingrat paper de Moreau, pare adoptiu d’Aue, amb una tessitura idèntica a la de l’Egist de l’Elektra de Strauss, en una nova mostra que relaciona el relat de Littell amb l’Orestíada d’Èsquil.
No cal dir que la prestació orquestral i coral de l’Òpera de Flandes, amb la direcció musical de Peter Rundel serveixen amb rigor, contundència i excel·lència la partitura del compositor català. Una partitura i un muntatge que mereixen que es vegi al nostre Liceu: Hèctor Parra, de qui el teatre de Barcelona ha programat Hypermusic Prologue i Orgia, és un dels nostres millors ambaixadors en matèria operística. I Les bienveillantes és, fins ara, la seva obra més ambiciosa.