En la línia de fer dialogar l’art històric i el contemporani, en aquesta nova exposició titulada Cariàtide, l’artista deixa enrere els seus políptics de gran format sobre el panorama de l’art, carregats d’ironia i crítica, per centrar-se en la solitud. Figures de dones encadenades al seu destí, atrapades en el propi enquadrament, com si els límits de la tela les cenyissin de cap i peus. De la mateixa manera que les cariàtides -les dones obligades a subjectar l’Erecteion per tota l’eternitat- les de Rubert són com una mena d’escultures-columna que sostenen el món. La mostra forma part del Barcelona Gallery Weekend.
Gino Rubert. Cariàtide
Galeria Senda
Trafalgar, 32. Barcelona
Fins al 9 de novembre del 2024
El bagatge personal, ric i cosmopolita de Gino Rubert (Ciutat de Mèxic, 1969) es plasma en unes imatges que aspiren a conquerir primer la mirada a través d'artificis com el trompe-l’oeil i també distorsions visuals per després convidar a la reflexió. En pintar fa gala d'una intricada tècnica en què combina el collage de fotografies amb olis, acrílics i tot tipus de materials. Narra majoritàriament històries de relacions romàntiques, de desig i passió, així com la decadència existencial de la societat contemporània. El seu realisme màgic, carregat de símbols i de dobles lectures, té un to pop festiu i és deutor del cosmos mexicà, en el qual se celebra per igual l’amor i la mort: pòsits culturals emmagatzemats i acumulats gràcies a la riquesa de les cultures pre-hispàniques i de la cultura popular. Desplega sobre l'escenari el seu anecdotari, carregat d'ironia, crítica i pinzellades entre la tragèdia i la comèdia. En les seves propostes de renovació del llenguatge pictòric figuratiu, realitat i ficció, moltes vegades es confonen.
En el conjunt d’obra recent que presenta a la Galeria Senda es fa palesa la necessitat de fer un viratge cap a territoris més íntims, silenciosos, desconcertants i inquietants, lluny de l’humor social que caracteritzava els treballs anteriors per estudiar una de les protagonistes paradigmàtiques de la Grècia clàssica: les Cariàtides. Però qui van ser aquestes figures femenines esculpides que servien com a pilars? Aquesta és una història d'amor que va acabar en un càstig etern. La mitologia grega és plena d'històries de càstigs sempiterns: Sísif ha d'empènyer una bola de pedra fins al cim d'un turó a l'inframón, i quan està a punt d'arribar al seu objectiu, la bola roda fins a baix i ha de tornar a començar, i així fins a la fi dels temps. Un altre exemple és Atlas, que va ser compel·lit a aguantar el cel indefinidament. Igualment, darrere de la bellesa de les escultures de les cariàtides, s'amaga una fosca llegenda. Amb l'objectiu d'evitar morts, les dones de Carie es van aliar per facilitar l'entrada dels perses a la polis grega, ja que pensaven que si no mostraven resistència, hi hauria més possibilitats de salvar els marits. Aquest acte d'amor va enfurismar les altres polis gregues de l'aliança, ja que els havien traït permetent l'entrada a l'enemic. Com a resposta, els aliats grecs de Carie van assassinar tots els homes de la ciutat i van convertir les dones en esclaves. El mite explica que els déus van convertir sis dones en columnes de marbre i van ser obligades a suportar el pes de l'Erecteion, un temple a l'Acròpolis de la ciutat on havien traït, per tota la infinitat. Amb el temps, les cariàtides han esdevingut un símbol del paper de la dona a la societat grega antiga. Tot i la seva aparent submissió, aquestes presències femenines són les que apuntalen un dels temples més importants: representen la força, la resistència i el sacrifici de la dona.
L’exposició Cariàtide de Gino Rubertestà inspirada en aquesta heroïna arqueològica, mitològica i llegendària i aplega un conjunt d’obres en les que observem alguns canvis. Principalment, els formats s’han reduït ostensiblement, deixant enrere els retrats col·lectius i socials a la manera de políptics o de retaules postmoderns,per realitzar petites joies individualitzades que representen dones d’avui engabiades en el seu propi fat. Segueix, però, amb l’observació psicològica i l’anàlisi de les conductes humanes: figures partides per l’enquadrament, com si els límits de la tela les atrapessin de la mateixa manera que l’entaulament i la base aferren a les cariàtides gregues. Dones poderoses que, enlloc de sotmetre’s o resignar-se, ens miren de front, ens donen l’esquena, criden, canten, o naveguen, sense perdre mai l’equilibri i el componiment, en una realitat que es mou i remou. En aquest sentit, el muntatge busca explicar que, tot i el desequilibri i la inclinació dels quadres producte d’aquesta tempesta que tot s’ho emporta, les dones es mantenen dignes i fortes.
També la recuperació del collage -com una de les revolucions plàstiques i conceptuals del segle XX- és present en el seu treball actual. Anteriorment, feia ús del collage, col·locant caps fotografiats a cossos pintats per crear un teatre d’individus dislocats, entre infantils i absurds. Actualment, allibera la pintura de les seves limitacions amb la incorporació d’elements del món real carregats de significació prèvia; objectes enganxats que, ocupant el pla de la pintura, esdevenen material d'art. Suposen una representació il·lusionista de l'espai, de manera que en incloure elements existents a la ficció pictòrica, evidencia el caràcter il·lusori d'aquesta.Per exemple, agulles de cap subjecten els seus vestits, com si fossin maniquins o papallones dissecades. Segons les seves paraules: “La meva manera d'entendre la pintura és com la del Renaixement. La pintura ha de seduir, ha de crear una il·lusió d’espai. Qui observa no ha d'entendre gaire bé el que està veient, ha de dubtar, que li produeixi ganes de tocar-ho”. L’interessa que la gent vulgui tocar els seus quadres per entendre què estan veient; crear l’equívoc d'espai i acció on no n'hi ha. D'aquí el gust per fer servir tots aquests objectes concrets.
Una altra novetat és la necessitat de deixar d’utilitzar fotografies com a punt de partida sobre les que pintava, on la imatge pictòrica i la fotografia es confonien. En aquesta ocasió pinta directament como si de fotografies es tractessin amb una tècnica molt hiperrealista. A més, talla la tela i esquinça la seva epidermis per cercar un nou concepte d’espai i crear volumetries que donen moviment a les escenes. Segueix fent servir la sorpresa en uns escenaris que fan aparèixer i desaparèixer personatges, gràcies a una llum que s’activa quan l’espectador observa l’obra. Aquests llums de fons s'encenen i s'apaguen lentament, mostrant i ocultant el que passa darrere les cortines.
Gino Rubert, català nascut a Mèxic, és fill del filòsof Xavier Rubert de Ventós i de la psicoanalista i escriptora mexicana Magda Català. Polifacètic, treballa en diferents disciplines artístiques com la pintura, el dibuix, el vídeo, la instal·lació o la performance. Es va formà a Roma i Nova York -a la prestigiosa Parsons School of Design-, i actualment viu a cavall entre Barcelona i Berlín. El seu bagatge personal, ric i cosmopolita es plasma en una obra plàstica que explora l’univers de les relacions humanes que no deixen indiferent a ningú. Rubert pinta espais arquitectònics que pobla d’escenes concretes, als quals posiciona en una conjuntura de situacions -amoroses, inquietants, obscenes, grotesques, jocoses, etcètera- que donen joc a tota mena d’interpretacions, tothora farcit d’un humor subtil, audaç i sorneguer que invita a la reflexió. Ha publicat també alguns llibres com Sí, quiero, una visió despietada de las relacions de parella, o Apio notas caninas, la historia d’un gos cec i el seu amo, un pintor de marines. Seves són també les portades de la famosa trilogia Millenium de l’escriptor suec Stieg Larsson. El 2021 va estrenar el seu espectacle El món de l’art al teatre Romea.
