Ateses les estretors i l’escassa musculatura en general del sector audiovisual al País Valencià, l’estrena d’una producció inequívocament valenciana i en valencià és encara un esdeveniment. La setmana passada s'estrenava en sales el debut com a director de llargmetratges de Sergi Miralles (Pego, 1985), ‘L’àvia i el foraster’, una comèdia dramàtica (o un drama amb tocs de comèdia) que va fer forat en el Festival de Cinema d’Alacant, recollint quatre dels premis principals. Una cinta amable i emotiva que està aconseguint portar espectadors a les sales.
Malgrat l'ambientació local, la universalitat de la història que ha escollit Sergi Miralles per al seu primer llargmetratge està fora de discussió. El film conta com anciana cosidora d’un poble valencià, Teresa (Neus Aguiló), va desfent les barreres i prejudicis al voltant d’un emigrant pakistanès (Samir, un sorprenent Kandarp Metah), en la mesura que l’una i l’altre es van trobant i necessitant, amb una vella màquina de cosir Singer com element aglutinador. Aguiló fa un paper entranyable, representa en pantalla una iaia que a molts els recordarà la seua. I fa evolucionar de manera creïble el seu personatge dels recels inicials a l’amistat. Metah, mentrestant, també fa versemblant el seu Samir, en una interpretació molt meritòria tractant-se del seu primer paper important. Ambdós arreplegaren la Tessel·la de Plata del Festival d’Alacant per les seues actuacions.
El detonant narratiu és un acte per escollir el rei i la reina de les festes que genera un pic de treball per a la cosidora, encarregada d’arranjar tots els vestits dels i les aspirants. El guió escrit a sis mans pel mateix Miralles, Mila Luengo, la seua habitual col·laboradora, qui també produeix el film, i Maria Mínguez, desenvolupa amb habilitat la premissa i, a més, introdueix elements de comèdia que, sortosament, combinen el costumisme amb altres registres com l’absurd o situacions pròpies de les comèdies d’embolics. Un vessant on es veu la mà de Mínguez, una guionista amb recursos i experiència en el camp de la comèdia. En tot cas, el guió té l’habilitat de mostrar-nos aquells elements costumistes i, al mateix temps, fer una mirada distanciada a través d’alguns dels personatges. Pinzellades de crítica suau que a alguns espectadors els faran sentir més còmodes. La banda sonora de Jorge Pérez (Tórtel) i Jordi Sapena també contribueix a donar-li modernitat a la cinta
Un d’aquells personatges que s’ho miren amb distància és Enric (bona nota per a Carles Francino en el seu primer protagonista), net de Teresa que torna al poble des de Manchester, on va marxar a treballar d’infermer per la falta d’oportunitats. Una ciutat en la qual ha arrelat: Enric espera el seu primer fill fruit de la relació amb una alemanya instal·lada també a la ciutat anglesa i interpretada Aïda Ballmann. Ell serà, a grans trets i sense fer espòilers, un altre detonant narratiu per conduir a un desenllaç emocionant i bastant satisfactori –la reacció dels espectadors de la sessió a què vam assistir així ho indica– i que tanca amb solvència tots els fils oberts al llarg del film. Una segona trama que enriqueix la història i introdueix uns altres vectors temàtics.
Un missatge sobre l’acolliment
Un altre punt fort de la producció està en el càsting. A més del trio principal que mostra una química considerable, la incorporació al repartiment de dues actrius de llarga trajectòria com Isabel Rocatti (la mare d’Enric) i Empar Ferrer (la franquista del poble) proporcionen solidesa a la producció. No són papers fàcils: Rocatti té un rol no excessivament empàtic, però el fa funcionar, i Ferrer ha de construir un personatge que s’arrebossa en els tòpics però que existeix en la vida real i que l'actriu aconsegueix fer creïble. El mateix es pot dir dels principals secundaris, entre els quals cal destacar Maria Maroto en el paper d’antiga nòvia de Marc. També és elogiable el treball del director amb alguns dels actors i actrius no professionals de la cinta.
Amb aquests elements, Sergi Miralles, foguejat en la radiotelevisió pública valenciana i en els curtmetratges, dirigeix amb bon pols, aprofita amb perícia uns recursos tècnics correctes però limitats, empra amb encert una estratègia narrativa com el flashback que de vegades enfanga les pel·lícules i, en general, planifica i roda amb encert. Potser amb escenes puntuals millorables, com la del retrobament dels amics en el pub o la celebració festiva final, en què les dues dinàmiques, la que hi ha a dalt de l’escenari i la dialèctica racista-anti racista de baix, no acaben d’estar ben cosides. Un dèficit menor i que, segurament, passarà desapercebut per a la gran majoria d’espectadors; entre altres coses perquè, malgrat tot, és una escena emotiva, bonica, i resumeix les temàtiques principals del film.
En favor de L’àvia i el foraster, a més de ser un debut en la direcció notable, s’ha de dir que és una pel·lícula amable però no del tot innòcua. En els temps que corren, l’al·legat per la tolerància i la convivència, per fer entendre que molts de nosaltres hem estat o serem en algun moment immigrants, és un posicionament que no passarà desapercebut. És cert que Samir és un immigrant còmode, respectuós, amb habilitats útils per a la comunitat, d’alguna manera el conflicte plantejat és de molt baixa intensitat. I per això la pel·lícula és bonica i edificant. És una bona història sobre els micro-racismes, inspirada en un fet real, ben contada. La qual, a més, conté una derivada interessant sobre l’arrelament-desarrelament i que es tradueix en els dubtes d’Enric sobre on hauria de criar-se el seu fill. O en el simbolisme del vestit de la filla de Samir, tema sobre el qual no donarem més pistes per no avançar argument.
En acabant, L’àvia i el foraster, amb els seus encerts i febleses, és una nova rajola en la construcció d’una cinematografia valenciana que puga considerar-se com a tal, tasca a la qual estan contribuint una nova generació de directors i directores que s’estan guanyant l’etiqueta de «nou cinema valencià». Un rajola valuosa perquè és el tipus de producció que, més enllà de les objeccions que puguem plantejar, té molts ingredients per agradar el públic valencià, el primer requisit –el reconeixement a casa– per aspirar a uns altres públics. El que no vol dir que siga fàcil.
Un cinema que s’ha de fer ben fet, com és el cas, per crear afecció entre la població i per foguejar els nous realitzadors i els seus equips. Combinat amb produccions amb més ambició i sentit del risc que proporcionen prestigi, visibilitat i projecció estatal i, ja posats, internacional. Totes les potes són necessàries per alimentar una indústria que funcione.
Forasters a casa
Per acabar, una reflexió a banda, a mode d’epíleg, per no barrejar la ressenya amb un tema que estic convençut que no fa feliç a Sergi Miralles, ni segurament als promotors del film: veiem la pel·lícula en uns cèntrics cinemes de València, on L’àvia i el foraster es projecta en valencià amb subtítols en castellà. Ha passat més vegades. Però és una decisió absurda, que tracta com una llengua estrangera l’idioma propi del país, una llengua cooficial i estatutària. Un insult als espectadors. Que ens fa sentir a alguns com a forasters a casa.