Francesc Domingo, la identitat portada a l'oblit

La Fundació Vila Casas crea la primera antologia de Francesc Domingo. Comissariada per Natàlia Barenys, l'exposició és una mostra imprescindible que posa el focus tant en l'obra del pintor com en el seu activisme clau per a la proliferació de la cultura catalana d'entreguerres.

Francesc Domingo: de Sant Just a São Paulo
Comissària: Natàlia Barenys
Espais Volart- Fundació Vila Casas
Barcelona
Fins al 19 de gener del 2025

Cinquanta són els anys que fa de la mort de Francesc Domingo. Motiu que ha portat la Fundació Vila Casas a presentar la primera i única antologia completa del pintor català. Natàlia Barenys, encarregada del comissariat de l'exposició, detalla minuciosament els lligams entre la creació artística i l'activisme de Domingo, a través d'un recorregut antològic que demostra que per sobre de pintor, hi destaca el seu compromís amb la cultura catalana i la classe obrera. "Per aquest motiu ha sigut silenciat", declarava Barenys, referint-se que Francesc Domingo, tot i ser considerat part del trident artístic més rellevant durant els anys vint, compartint podi amb Miró i Dalí, no ha continuat prosperant dins la història de l'art a causa de la seva vinculació amb els fronts obrers en temps de guerra.

Francesc Domingo, fill del Raval de Barcelona i amb un do inimaginable pel dibuix des de ben jovenet. Integrant del cafè de l'Ateneu Obrer Racionalista de Sants i membre de la Joventut Catalanista de Barcelona, comença a practicar els oficis de l'art inspirat per Joan Junceda i el poeta Joan Salvat-Papasseit, a qui tindrà present en nombroses creacions, com en El retrat del nen Gispert.

Estudiós de les "arts de la terra" fa amistat amb Josep Llorens Artigas - aleshores crític d'art -, amb qui crea, conjuntament amb Miró i Rafel Sala, el cercle d'artistes "Agrupació Courbet", profundament influenciat per l'Exposició d'Art Francès a Barcelona, el 1917 i l'Escola de Ceret. És durant aquests anys en els quals la pintura de Domingo destaca per la clara introspecció en el cubisme cezannià, Natura morta amb pomes, i la gran influència temàtica d'Isidre Nonell.

A principis de la dècada dels anys vint, s'exilia a París amb Llorens Artigas, concretament a l'antic taller de Pau Gargallo, als qui s'unirà més endavant, Joan Miró. Aquesta estada fa que Domingo s'acabi configurant com un dels noms més destacats de l'avantguarda pictòrica catalana.

A les diferents sales en les quals es reuneix l'antologia de Francesc Domingo, s'hi perceben les diverses etapes estilístiques que marquen l'obra del pintor entre les quals es representen les novetats estilístiques i teòriques del moment, però sempre respectant una atmosfera pictòrica única i molt singular que és digna de repassar breument. Tal com explica la comissària, durant l'estada a París es pot contemplar una petita experimentació surrealista a través de l'interès de Domingo per les experiències oníriques de Dalí, així com un retorn al classicisme que recupera l'etapa blava de Picasso.

Barenys presenta també la cerca identitària per part dels artistes catalans exiliats a París, durant el període d'entreguerres i la dictadura de Primo de Rivera, de la que Domingo també en va formar part. Es tractava d'un retorn a l'esquematisme, les figures hieràtiques i la geometrització de les formes que bevien directament de l'Art Romànic català. Barenys considera aquesta etapa un procés de creació que parteix de les arrels catalanes més profundes aconseguint evocar el hieratisme i l'espiritualisme dignes de l'època medieval catalana.

En retornar a Catalunya es consolida com un retratista de la burgesia catalana, durant el dia, i dels espectadors al Paral·lel, quan cau la nit. Els espectadors són una part important de l'obra de Domingo que responen a una etapa avantguardista en la qual hi ha una voluntat de relacionar l'espectacle amb la vida mateixa. D'aquesta etapa, la comissària destaca els detalls de modernitat de Domingo en les pintures, com la incorporació d'una dona entre el públic, en el quadre Music Hall (Apolo palace).

Tot i això, Domingo no se'n descuida pas dels seus orígens. Lluny de fer una crítica social d'aquestes noves tendències temàtiques, el pintor va continuar fent retrats de la classe obrera, dels pagesos i paisatges de Sant Just, perquè "mai van deixar de formar part del seu món". Proclamada la República, amb l'ajuda de Jaume Miravitlles - aleshores responsable del Comissariat de Propaganda de la Generalitat -, Domingo emprendrà nous reptes per a fomentar la cultura i l'art a les classes més obreres, amb l'objectiu de procurar un sentit més nacional a la Revolució Catalana.

Un d'aquests projectes era crear una exposició, a la Jeu Paume de París, d'art català modern amb el compromís d'artistes mediàtics com Pablo Picasso, o la compareixença de Carl Einstein; "es tractava d'una projecció de Catalunya al món, com a país que construeix i no destrueix", esmentava Barenys. El projecte va ser boicotejat pel Govern Republicà Espanyol el qual s'apropià del projecte per incorporar-la a l'Exposició Universal de París del 1937.

Amb el projecte expropiat, Domingo i Miravitlles decideixen portar l'exposició a Mèxic. Aquesta tornarà a ser requisada, aquest cop, però, pels generals franquistes, tot just quan les obres partien cap a Mèxic. Moltes d'aquestes peces artístiques, declara Natàlia Barenys, no van ser recuperades fins a la dècada dels vuitanta.

L'última iniciativa que van impartir Miravitlles i Domingo, va ser la creació del Casal de la Cultura, ubicat a la plaça de Catalunya de Barcelona, el maig del 1937. Es tractava d'un projecte influenciat pels Ateneus Obrers que tant havia freqüentat Domingo, per tal de culturitzar el poble, erradicar l'analfabetisme i rebaixar l'statu quo de la figura popularitzada dels intel·lectuals i artistes.

Després d'una petita sala dedicada a la seva estada a Tossa de Mar, l'exposició de la Fundació Vila Casas finalitza l'antologia de Francesc Domingo amb una retrospectiva dedicada a l'exili del pintor a les Amèriques, concretament a São Paulo, Brasil, on esdevindrà tot un maestro. Amb dos símbols molt representatius de Catalunya i del seu art, sota el braç - els retrats sobre la maternitat, que representen la seva mare, i la verge de la Moreneta - Domingo determina una "traducció cultural" de l'avantguarda europea dins la modernitat brasilera.