L’alcoià Alfons Olmo, cap visible de l’incombustible projecte artístic VerdCel, presenta aquests dies un nou treball, un doble llibre disc, Arbre vital, format per Petricor i una singular revisió de Sàmara (2008), un dels seus primers discos, rebatejat com Resàmara amb uns quants temes reformulats, cinc de nous i noves il·lustracions també. Com sempre, en col·laboració amb el seu germà, l’il·lustrador Daniel Olmo, la pota visual del projecte. Aprofitem les hores prèvies de la presentació a FanSet d’aquest projecte per xarrar i fer un repàs bastant complet de la llarga trajectòria artística de VerdCel.
—Comencem si vols per Resàmara. M’ha semblat bona idea recuperar un disc que va ser un salt de qualitat, amb Borja Penalba a la producció. Tot i que potser no tinguera l’acceptació del precedent País viatge.
—Potser va ser l'efecte novetat, obrir un camí que no estava transitat i que s'havia omplit de mala herba. Per això PaísViatge va tenir aquell impacte. Però amb Sàmara vam tenir el temps de treballar amb Borja per fer una evolució en tots els sentits. A més, vam poder fer un documental, amb Octavi Masià, un realitzador alcoià, sobre la vida de la meua iaia. I contant la seua vida, férem un recorregut pel segle XX. Potser Sàmara va quedar una mica eclipsat. País viatge va guanyar el premi Ovidi Montllor a millor disc de cançó i Sàmara —no sé què va passar— no el presentàrem a temps. En tot cas, pel que fa a bolos va anar bé, no havia arribat encara la crisi i poguérem fer gira, amb banda completa i Daniel a les projeccions. Però després, cap al 2012, hi hagué una certa inèrcia de la crisi que va arrossegar la cultura, els catxés, els equipaments, tot.
—Aprofites Resàmara per repensar algunes de les cançons del disc original.
—Un parell. «Ací», que tanca el disc, l'havíem versionat i portat a un altre terreny, més a l'estil Police o una cosa així. Vestida amb el Borja era com un Víctor Jara sonant funk, una cosa com molt estranya. Per això, en el disc original optàrem per una versió més pausada, de piano. Però aquella versió funky sempre m'estava rodant pel cap. I he tornat a fer la cançó. I «Aljub d'argent» estava pendent de tancar, va arribar un moment que Borja i jo estàvem esgotats. Era com un trencaclosques que hem resolt sintetitzant, traient algunes coses. Hem fet dos exercicis de recuperació i després cinc cançons noves.
—Petjades (2010) el disc-llibre de versions de Raimon va funcionar molt bé. D’alguna manera, va ser una sorpresa aquell tribut, venint d’Alcoi, però per vosaltres era molt natural, part de l’herència sentimental familiar.
—Sí, perquè l'Ovidi no és el primer que escoltem en valencià a casa, quan som xicotets, és Raimon. Per què? Potser perquè és una cançó més melòdica, més evocadora de la cançó italiana. Ma mare, especialment, l'escoltava prou. I mon pare en tenia vinils. De l'Ovidi també. Però pel que siga, ens va arribar abans. En el cotxe sonava Julio Iglesias i, de sobte, algú en la teua llengua i que t'arribava, amb la força que tenia Raimon. I tenia molt clar fer aquell homenatge a Raimon, no sé per què. Després de Sàmara, i d'una etapa d'experimentació, vaig sentir la necessitat de treballar en l'obra d'algú. Va ser Raimon, que a més de músic era un gran escriptor i comunicador. Però Ovidi era d'Alcoi. De fet, el primer espectacle que fem, «Des d'hom fins el món», era sobre l'Ovidi, el que passa és que no teníem recursos per enregistrar-lo, ni audiovisualment ni musicalment. No sabíem com fer-ho. Havíem fet un EP en casa d'un amic, On està el lloc? [editat en 2004], en una caseta que no tenia ni parets, amb un ordinador i un endoll de llum. En paral·lel estàvem presentant l'EP i l'espectacle de l'Ovidi, on hi havia el Xavi Francés, un actor, Carles Llinares i jo. Entre els tres intentàvem copsar una mica l'Ovidi. I després han arribat altres coses, Del cor a les mans [de l'any 2015] era una mena de continuació de «Des d'on fins el món». Un projecte en el qual vaig poder disposar de recursos i que vaig treballar amb Toni Medialdea. Per tant, fent memòria, és l'Ovidi abans del Raimon, però el primer treball enregistrat és de Raimon.
Alfons Olmo, en una imatge promocional. / @Juan Miguel Morales
—Després del tribut a Raimon vindran dos àlbums amb temes originals, Els dies del Saurí (2012) i Argilaga (2014). Crec que són discos que contenen algunes de les vostres millors cançons, com «La boira i la sénia», «Desert portes endins», «L’altiplà» o «Desencant». És on s’acaba destil·lant el vostre estil, part de cançó mediterrània i pop-rock anglosaxó. Una mica el que fa Dominique A amb la chanson.
—De fet, moltes vegades em costa definir-me. En l'oficina de VerdCel hi ha una persona que és molt melòmana, ha tingut una botiga de discos, i necessita explicar-ho, classificar-ho. Jo utilitze el terme de cançó mediterrània i, evidentment, hi ha la influència de la música anglosaxona. També hi ha hagut sempre una fixació amb discos com Omega, amb el treball de Los Planetas de recuperació de la tradició pròpia. Nosaltres no hem fet això, però en exercicis puntuals potser sí, cançons com «Erm», «Punt de rosada»... Potser «Brunzit d'amor (la reina mora)», que és Nirvana amb un aire flamenc, un tema que fem sobre la cançó «Love Buzz». I que hem acabat fent en Verdsions [àlbum de versions del 2022]. Una cançó que ni tan sols és de Nirvana, és dels neerlandesos Shocking blue. Aquesta inquietud ha estat sempre i ha cristal·litzat finalment en Petricor, un disc amb la mediterraneïtat més la part anglosaxona. Un híbrid entre la tradició i la modernitat.
—Ara tornarem a Petricor, però Els dies del Saurí i Argilaga, discos que m'agraden molt, tenen una concepció musical que us deixava en terreny de ningú.
—Totalment. Els dies del Saurí és un disc molt cru. Valen Nieto, el productor, va arribar en el procés final, ja havíem treballat acústica, bateria i veu, però havíem deixat de treballar amb Pau Romero i no teníem guitarrista. Valen va venir al final i aporta una dimensió afegida al que havíem fet nosaltres. Llavors queda un disc més cru, més rocker. Argilaga en canvi, és foc, però com Valen treballa en ell des del principi no queda tan cru. És clar, de vegades les produccions et desvien del teu l'objectiu. En tot cas, Els dies del Saurí és un canvi de cicle i Argilaga suposa una evolució, però surt al mateix temps que Del cor a les mans. I es produeix un eclipsi total. Argilaga és el disc que menys bolos he fet.
Alfons Olmo, en el Centre Octubre de Cultura Contemporània, mostrant les cobertes de Resàmara i Petricor.
«Som una mena de Raimonhead»
—Els discos en directe d’homenatge als poetes (Òrbites, poetes i cançons, del 2014) i a l’Ovidi (Del cor a les mans, 2015) mostraven l’altre vessant més nu, més pegat a la cançó. Us treien d'aquella terra de ningú.
—Ara ja no tant, però els nostres artefactes culturals descol·locaven. Passava amb els periodistes: on col·loquem açò? Música, llibres... Pel que fa a l’estil, Pau Romero deia en un documental que VerdCel no és ni música de casal ni tampoc indie-pop a l’ús. Descol·loca també. Però jo crec en aquest camí intermedi, som una mena de Raimonhead [riures], sempre ho he dit. Es tracta de filtrar les influències que tinc, convisc amb les dues. A més, en la nostra obra hi ha contingut, però també hi ha estètica, un compromís amb les dues coses. Hi ha excepcions, però normalment fas una cosa o fas l’altra. O dius moltes coses i les dius independentment de l’estètica o tens molta estètica, però no dius res. O hi ha el folk, el kumbaià, o la sofisticació cultural. Però també hi ha gent com l’Ovidi, que és cantautor i és actor, una barreja polièdrica. Així és com jo em definisc, com un cantautor polièdric, però no perquè tinga moltes cares, sinó perquè a l’hora de crear ho faig amb un equip de gent d’altres disciplines. Per això he treballat des de l’origen amb el meu germà, que és artista plàstic i forma part d’un grup musical. No és perquè els d’Alcoi siguem especials, és que ho hem mamat això, es veu en l’Ovidi, la Sol Picó...
—Hugo Mas…
—Hugo Mas, Arthur Caravan... Hi ha aquesta inquietud, que no és exclusiva nostra, però allà es dona molt. Però veig pobles que també han tingut eixa inquietud, molts llocs al País Valencià i els Països Catalans tenen aquesta interacció, però Alcoi està aïllat, té aquesta peculiaritat. Després, quan he marxat a Barcelona, he buscat el mateix.
—Amb De plantes, talaies i cims (i una aroma), de 2017 i Bifocal: Ras / Bifocal pols (2019) torneu a les composicions pròpies. Escoltant-los hui em semblen bons àlbums, sobretot el primer, però no sé si hi havia ja un cert cansament, un desgast en la fórmula.
—No ho sé... Cansament, en quin sentit?
—Per la repetició de fórmules, un cert desgast creatiu.
—En De plantes l’exercici és treballar conjuntament amb dos productors, Carles Dénia i Valen Nieto per tot just evolucionar, no quedar-nos amb el que havíem fet. Tractàvem de fer una evolució que hem acabat fent, anys després, amb Petricor. Potser és cert que una cosa és la quantitat i una altra la qualitat, però no et puc dir, no puc ser jutge i part. En el cas de Bifocal m’ixen més de vint cançons i decidim fer un doble àlbum i treballem amb altres productors, Caballo grande, amb Cristian Pallejà i Ferran Resines, una gent que ha treballat amb Bustamante, l’últim disc de Nacho Vegas... Estan en una tessitura indie però molt sui generis, els vaig buscar per això. Haguera pogut evolucionar amb ells, però ho he acabat fent amb Toni Medialdea, amb Verdsions, Petricor i, finalment, el Resàmara. De plantes és un disc com més abstracte, molt de mirar cap a terra, de buscar solucions conceptualment, però més existencial, més dispers, amb moments atmosfèrics. Com si haguera fet un disc tecno amb instruments orgànics, un poc això. M’ha passat, com a oient amb alguns artistes, que arriba algun disc que no és el que esperes. Em sorprèn el que dius, però pot ser. En tot cas en Bifocal sí que veig un esforç de síntesi i un tipus de so i producció bastant diferent. Però igual tu et fixes més en la composició i en les lletres.
Una de les il·lustracions de Daniel Olmo per al disc SOS.
—SOS (2020) és una inflexió, un disc temàtic que és una reacció en positiu a la pandèmia, un tribut a la gent que es va deixar la pell per protegir-nos. Es van fer cançons a propòsit de la pandèmia, però no crec que es fera cap disc conceptual així en el nostre àmbit. I t’he de dir que escoltar «Mans de cel» encara emociona.
—Jo faig discos conceptuals, faig una immersió i visc en eixe concepte. I per això tot té forma, no ho decidisc racionalment, sinó de forma experiencial. En el cas de la pandèmia va ser una vivència bestial, venia de fer el doble àlbum, amb poques presentacions, intuïa una mica el que estava passant, i vaig fer com un passeig pel poble, mirant la natura. Va eixir un text, vaig fer una cançó, i arriba el confinament. No era una vivència conceptual, sinó bestial. Calia absorbir tot això i traduir-ho en cançons. És el més conceptual que he fet mai, perquè fer una sola cançó, o dos, era poc. També era una manera de connectar amb els companys i estar vius. Fer-ho possible entre tots, no era una cosa per a mi. Ens permetia demanar ajuda, sobreviure tots, fer un flotador en el sentit econòmic i espiritual.
—Venia acompanyat a més d’un dels millors treballs de Daniel.
—De plantes també era molt bonic. I tant, fer una novel·la gràfica és una altra pel·lícula. Però ell és pintor, va estar dos anys a Venècia, estudiant manierisme, anatomia... És una persona molt digital, però que té aquesta formació. I quan tu concentres les coses en una sola il·lustració, té una força molt gran. En Argilaga el treball gràfic també és potent.
—Amb VerdSions (2022) féreu un tribut a referents que no són de la cançó, de Cyndi Lauper a Los Planetas, passant per Dominique A, REM —que sempre m’han semblat una de les vostres principals influències—, Smashing Pumpkins o El Último de la Fila. Tu em vas explicar que era un disc de trànsit estilístic cap al que acabarem escoltant en Petricor (2023).
—No ho deia en el sentit estilístic, sinó com una evolució interna de l’equip. SOS és el primer disc que fem amb Toni [Medialdea], des de la distància, mesclant com vam poder. En VerdSions sí que ens vam poder trobar, físicament. Treballar en cançons com les d’El niño gusano, Sr. Chinarro o REM —déu-n’hi-do les lletres que fa Michael Stipe!—, aquesta gent ja unia contingut i estètica, de vegades no ens adonem de la poètica que contenen les cançons. No es tracta tan sols de traduir, has d’encaixar una mètrica i poses la teua pinzellada, des del respecte, fent una adaptació. Hi ha en això una part de creació, perquè adaptar és quasi com fer una cançó. No és el mateix, evidentment, treballes amb una matèria primera molt bona, excepcional, però el fet d’encaixar-ho, fer-ho teu, no és tan diferent a fer una cançó. Això m’ha permès sintetitzar més en Petricor.
—Per la sonoritat, per algunes col·laboracions amb cantants com Carmen Paris, La Maria o Titana, sembla una mena de replegament a les arrels mediterrànies, incloent el substrat àrab. «On naix la blanca llum», amb Titana, és tota una declaració d’intencions.
—Clarament. De tots els treballs és del que més content estic. Gràcies al fet que abans, en preproducció, hem treballat molt bé les cançons amb Toni, i sabíem el que volíem. A partir d’això hem incorporat percussions, el Quartet Brossa, flautes, llaüts àrabs... Totes les sonoritats. A més de comptar amb Alberto Pérez, de Sol de Sants, que és un estudi d’una altra lliga, on realment entenen el llenguatge, perquè ell és violinista i artista plàstic. La música d’arrels que fa anys que es treballa i que s’ha sofisticat, des de la feina que han fet el Botifarra i tants altres. Ara ja podem fer ús d’això, ho entenem una mica més. No fem música d’arrel, fem cançó, però ho incorporem des de l’inici, en paral·lel a la creació de la cançó, no com un afegit.
—En tot cas, això sempre ha estat allí. Ara que parles de Pep Gimeno Botifarra, País Viatge s’obre amb un tall amb ell cantant a cappella «Mig realitats».
—Així és. Ell estava gravant el seu primer disc i nosaltres també, amb Vicent Santgermés, de Cambra Records. Van vindre Miquel Gil, Nèstor Mont... Aquesta inquietud ha estat sempre, conèixer les arrels pròpies i filtrar les influències externes. Per això el Raimonhead. Es tracta de ser original, en el sentit d’anar a l’origen. I la teua pròpia experiència donarà una credibilitat a allò que fas.
Il·lustració de Daniel Just sobre el personatge d'Al-Azraq, al qual es dedica un tema en Petricor.
—Aquest 2024 és el dels singles de temàtica obrerista i alcoiana, una crítica del «capitalisme desfermat». De nou, amb molts registres, el pop de «El fum de les torxes» i la música d’arrels, amb Titana de nou, en «Les teixidores de Montaverner».
—Són cançons que formen part de Resàmara, que és un EP i que no és tan conceptual com Petricor. Per a mi és un disc entre discos, de peces, de coses que s’havien de fer. Sí que tenen el tret comú d’Alcoi, però estèticament hi ha més varietat. I amb Petricor formen el que diem l’«Arbre vital», la part materna i paterna de VerdCel. En el directe s’entrellacen les cançons, amb un espectacle per al qual hem comptat amb un dramaturg, perquè es va explicant el relat que hi ha darrere de tot això: Petricor comença on acaba Sàmara, que és Alcoi. El meu iaio, la part paterna, ve de Granada, i arriba a Alcoi. I la història de la meua iaia ja ho havíem contat.
—No m’agradaria acabar sense parlar del vessant gràfic de Daniel en «Arbre vital».
—En el cas de Resàmara no és una simple reedició, s’ha redibuixat i redimensionat tot el treball, ha fet escenes noves. I fa una evolució: l’any 2007 estava treballant amb llapis i paper i escanejava les il·lustracions. Avui en dia ho fa en tauleta gràfica, la qual cosa li dona una agilitat molt gran. Ací hi ha textos d’uns altres autors i, a més, la novel·la gràfica, amb la qual Daniel ha fet el recorregut del nostre iaio. I la seua mà també està present en el directe. De fet, és la persona amb la qual sempre he treballat. Amb diferents graus d’implicació, però ha estat present en tots els projectes.