Tres dies després de l'estrena de "Tardes de soledad" al Festival de San Sebastián va emergir un record que tenia enfonsat, d'abans de la pandèmia; Érem a Cadaqués —crec que al Casino—, i l'Albert Serra bromejava amb la idea de fer una pel·lícula sobre tauromàquia. Conversàvem, fèiem conya i rèiem sobre les repercussions que tindria —no recordo en quins termes—, però vàrem parlar-ne una bona estona i tota aquella efervescència estival va quedar en una anècdota que ha aflorat ara. Vaig recordar-la i vaig dir-me; ho ha fet —o millor dit—, ho ha tornat a fer. Una pel·lícula de toros i toreros, el darrer i millor film del cineasta fins al moment.
“És un fet conegut, quan els toros presenten un bon combat a la plaça, reneixen com a catalans”…
”Hauria de baixar un helicòpter i endur-se el toro amunt, amunt”. Sexe, Surrealisme, Dalí i Jo. Les memòries de Carlos Lozano escrites per Clifford Thurlow. Edicions de la Magrana. Barcelona, 2021.
Amb Tardes de soledad, l'Albert Serra desmunta tots els arguments coneguts i preconcebuts sobre el toreig i ho fa sense despentinar-se, sense jutjar-los, jugant en camp propi, el de les obres mestres. La fiesta nacional, ara té —per a bé o per a mal—, una joia on emmirallar-se o un estigma. L'artista, sense cap pretensió ha obert la caixa de trons. El film ens serveix —en bandeja de plata—, majestuosament i sense concessions, un debat enquistat.
El toreig i els toros, ho vulguin o no ho vulguin, no tornaran a respirar mai més de la mateixa manera, el mite i sobretot el relat s'ha esquinçat.
Al meu veure, el documental no deixarà a ningú indiferent, els d'un costat i els de l'altre l'hauran de visionar i meravellar-se o odiar-lo profundament. No és un treball per generar conflicte, però malauradament, en aquest país vivim una polaritat malparida, històricament enrocada.
L'Albert i el seu equip, amb l'Artur Tort com a peça indispensable i uns càmeres increïbles han brodat un treball digníssim, un documental sobre tauromàquia al segle XXI? Quan tothom s'omple la boca —amb una fascinació imposada sobre la intel·ligència artificial—, ells dirigeixen la mirada al principi dels temps, al sacrifici i l'enfrontament amb les bèsties salvatges, la lluita dels gladiadors, a l’arena. El documental no es fa preguntes ni cerca respostes, és una obra en si mateixa, orgànica i en certa forma hermètica.
Un grup d'homes rupestres —La quadrilla—, lliurant-se sense concessions a un líder que sacrifica un brau, un cop i un altre —com un cor de mainada esbojarrada al pati de l'escola fent trastades, indiferents al dolor de les bèsties que el transiten—.
La condició humana és salvatge i cruel, el documental recull exhaustivament fragments del que succeeix setmana rere setmana, plaça rere plaça. Unes escenes que ningú no havia vist abans, que ningú no havia ni imaginat. L'Albert Serra ens posa un mirall per no pronunciar-se —un mirall magistralment ideat—, i ens mostra de forma inusual aquest món arcaic, un torero sostingut pels seus i el brau buscant la cornada —indefens—, als ulls de tothom, uns aficionats que sentim i no veiem i la plaça de braus, majestuosa, l’espai arquitectònic més primitiu que perviu entre nosaltres.
La pel·lícula és una experiència que supera l'experiència real, és magistral com es concatenen els plànols, com se'ns glacen els ulls i les orelles, el que veiem no s’ha vist mai en directe, no som càmeres digitals. L'artista ens sacseja, les conviccions salten pels aires —i ens posicionem—, emprenyant-nos pel que se’ns revela.
El dia de l'estrena vaig comprovar reaccions d'espant, d'orgull, de tristesa infinita, vaig sentir plors i desconcert. Tot i això, no va marxar molta gent de la projecció, l'habitual en una obra d'en Serra. Tothom obeïa al mirall al qual s'enfrontava. Tot el que sabíem sobre tauromàquia, el film ens ho desdibuixa i ens ho reescriu de nou. Ens fa traçar novament, de forma clarivident —com una revelació estranya que glaça la sang—, les idees preconcebudes. Els espectadors que tenen una opinió formada sobre el toreig i els que no han trepitjat mai una plaça de braus no poden deixar d'extasiar-se, monstruosament.
El torero Andrés Roca Rey és al centre d'aquest món d'èxtasi i de mortaldat, molt més que les pobres bèsties que moren —irremeiablement—, tot i els intents de defensar-se. El documental és un contínuum que desmunta tota certesa. Albert Serra descriu amb unes escenes mai vistes i desestabilitza el relat que s'ha imposat des de fa segles —les històries fantàstiques d'uns i altres—, fent-les miques. El film estripa els contes que ens hem empassat, res no serà igual pel toreig o per l'anti toreig després de Tardes de soledad. La veritat reverbera diferent quan arribem a la fi. Els crits del semideu Roca Rey, les interminables adulacions, els insults al brau moribund o els aplaudiments del públic i un altre cop els brams de l'animal ferit de mort... —la veritat del toreig, criden—, relats que la pel·lícula esmicola i fa caure com un castell de naips. La certesa que no heu vist mai fins avui, sembla dir-nos el cineasta.
Roca Rey és matador i senyor —a la plaça i fora de la plaça—, les millors escenes per reposar del toreig, són les que han rodat a l'Hotel Ritz, on un servent feudal ajuda el torero a enfundar-se el traje de luces en una escena estranyament queer.
El documental és altament conceptual, un musical de respiracions, una obra on es repeteixen els compassos de la mort i on la testosterona dels personatges es desplega —quasi còmica—, en l'intent fallit de conversar o probablement, de pair —pensant a la seva manera—, la mort que repeteixen a les places d'Espanya. Però les paraules que sentim són d'una buidor esclatant, quasi malaltisses, intel·ligibles. No vaig aconseguir entendre pràcticament res d’aquell cor. El film sembla talment un film mut, amb alenades i cridòria angoixant, amb la remor de la mort que t'esclata als ulls i als timpans. Tot i la mudesa aparent, la musicalitat del film és aclaparadora, amb una banda sonora excel·lent d'en Marc Verdaguer i els registres sonors inversemblants d'en Jordi Ribes.
És el mateix ritme acoblat mil·limètricament al del muntatge, un compàs frenètic a vegades tremolós —que el director—, ens imposa volgudament, asfixiant fins al darrer sospir. És una obra fílmica, però també musical i el muntatge, l’acció incessant, respon a aquesta estructura, una cadència quasi matemàtica, repetitiva, precisa i agònica.
El torero és un gran fal·lus solitari, vaig comentar a la sortida de la projecció, conversant amb l'Alex Düttmann. I pensant-ho bé, no anava tan errat. M'interessa aquesta figura erecta, central en el documental. Un personatge tossudament criminal, que insulta i s'entesta a matar i a morir. Un semideu que vol traspassar jove, i que en molts moments sembla un mort en vida. Esvelt i desafiador, però d'una buidor eixordadora, una estàtua grega amb màscara de brau —ell i els toros es mimetitzen en tot moment—, un psicòpata que imita la seva víctima abans i després del sacrifici, que l'escarneix radicalment esperant la cornada definitiva, potser desitjada. Mai no he vist la mort des d'aquesta perspectiva. Un petit pas per a l'artista del toreig i un gran pas per a la brutalitat.
Després de l’experiència fílmica —parlant amb els responsables— convenim que l'obra dinamita tota convicció sobre el tema o com a mínim la desequilibra. No sabrem mai si la tauromàquia trontollarà fins a desaparèixer. Per alguns és un malson ensangonat i trist, per altres és... no trobo les paraules. Vaig sortir de la projecció amb la sensació fantasmagòrica que aquell embalum de seqüències perfectes costen molt de pair. Amb el pas de les hores la tristor s'esvaeix i ens queda un pòsit d'esperança, de civilització. Albert Serra pretenia no postular-se i farà explotar aquest món —penso jo—, i que així sigui. La polèmica s'esquinça així —senyories—, això és art, amb sis o amb sis-cents mil braus.