El guitarrista, compositor i productor Santi Careta, un dels músics més polièdrics i versàtils de l’escena catalana, torna anys després de l’apreciable ‘Els ocells i l’Sterero’ (2016), a signar un altre treball en solitari, un àlbum eteri i enigmàtic, ‘A milers de somnis de distància’ (Microscopi, 2024), en el qual projecta la complexitat i sofisticació del seu treball com a productor per a uns altres artistes. Un viatge sonor i oníric amb elements del folk, el pop orquestral i el hip hop, cuinat amb els elements instrumentals justos.
És possible que al públic no iniciat el nom d’aquest músic, nascut a l’Avinyó del Bages i format en l’ESMUC, no els diga gran cosa. Però el treball de Santi Careta com a guitarrista o productor està associat a multitud de treballs de molt diferents gèneres i artistes, de Maria Rodés i Judit Neddermann a Meritxell Gené passant per Marc Parrot, Sílvia Pérez Cruz o Núria Graham, per citar solament algunes referències. Amb els treballs com a productor també podríem omplir un bon paràgraf, però podeu anotar algunes produccions recents amb àlbums molt rellevants com el Mont cau, que va posar en òrbita Arnau Obiols, o el Microcosmos de Lu Rois, on la detallista producció vestia la singular veu de la cantautora. Per no oblidar Udolç, per a Alba Careta i Henrio.
Treballs, entre unes coses i altres, on el folk, el jazz, el pop-rock, la música orquestral o la música electrònica es donaven la mà, interactuaven en unes dinàmiques molt contemporànies. Per això el salt, la distància temporal i formal que hi ha entre l’anterior disc en solitari Els ocells i l’Sterero, un treball d’orientació pop-folk, i el nou àlbum. El de 2016 era un disc bell i suggeridor, amb arranjaments i detalls gens ostentosos, que feien espai per a la guitarra i la veu. Aquesta metodologia feia brillar cançons com «Vénen i van» o «Qui fa girar el món», entre altres, va ser un disc acollit amb calidesa. Quasi una dècada després, Santi Careta està en una altra pantalla. I això és nota en aquesta nova producció.
Des dels inicis, A milers de somnis de distància –un títol ben bonic– sona des del principi a viatge, a trajecte màgic, oníric. Els primers talls i interludis posen les cartes sobre la taula: la veu i la guitarra, en aquesta ocasió, tenen un acompanyament gens habitual, un quartet de trompes (amb Jordi Guasp, Pau Valls, Carles Lizondo i Marc Garcia), dirigit per Dani López. Sobre aquest mant se suporposen les bases de Viktor Pizza, un productor procedent de l’escena hip-hop que hi col·labora juntament amb Adrià Serrano. Una suma d’elements certament singular que al segell li permet parlar de «hip-folk-orquestral». Una etiqueta elàstica que, als efectes de la gent que ha d’escriure sobre música, serveix per ubicar més o menys la proposta.
Desfullar amb propietat la nova criatura, amb tot, requereix d'un exercici immersiu. Després d’un interludi que serveix per presentar les trompes, «Sol sol» és un primer tall que proporciona pistes, una cançó delicada, amb uns preciosos detalls vocals i instrumentals, com ara uns vents que semblen acompanyar des d’un lloc relativament llunyà, jugant de manera sinestèsica amb el concepte central del disc. Tema coronat amb un estrany remat frenètic de guitarra i unes bases electròniques. El tema titular «A milers de somnis de distància» és una mica més enèrgic i estrany, fent bona lliga amb una lletra enigmàtica que parla d’un «horitzó llunyà».
«El que penses», mentrestant, és un dels talls més immediats en comparació, una peça de pop sofisticat, amb l’electrònica en un primer terme, vestint un mantra («digues el que penses») i donant pas a diverses capes instrumentals. A la setmana d’escoltar-la, sembla una cançó que haguera estat amb tu mesos. «Em dec a tu» és senzill i lluminós, un tall amb menys elements per fer brollar la història que conté: «Giren els dies entre tu i jo / en caure la tarda per l’horitzó; / la lluna n’amaga les nostres pors. / I com s’il·lumina el nostre amor».
A continuació, després d’alguns interludis delicats i d’una miniatura vagament flamenca, «Parla’m», arribem a un dels moments àlgids del disc, «Creixo amb tu», una delícia plena d’onirisme i bon gust per als arranjaments, molt cinematogràfica. A més d’incloure una frase preciosa, amb molla: «Quan et miro creixo amb tu». «Una mesura en el temps», una miniatura de menys d’un minut, segueix a continuació, de nou jugant amb el concepte. Un esbós que, tal vegada, mereixia més desenvolupament.
«Brúixola», d’altra banda, atrapa també l’esperit musical del disc: veu, guitarra, cors i un treball conscienciós amb la secció de vents, amb una línia melòdica senzilla però molt aconseguida, un fragment novament molt cinematogràfic amb lletra de Pauline Bachmann, l’única que no signa Careta. Menys per a obtenir més. Estratègia extremada en «Tems el temps», novament estirant del fil temàtic, en un tall bonic però ja potser redundant.
Uns quants interludis de petites però sucoses píndoles per deixar expressar-se els vents fins el final de «Començar i acabar», una peça enigmàtica, quasi religiosa, remorejada. Com convidant-nos a marxar a descansar, posant la cirereta d’un pastís oníric i vaporós, un àlbum per escoltar en un entorn calm, íntim, per entrar en diàleg amb la temàtica que se’ns proposa i, en el fons, amb nosaltres mateixos.
A milers de somnis de distància es presentarà el dia 31 d’octubre en el Teatre Kursaal de Manresa.
Altres dates:
15 de desembre, La Bastida, Igualada.
22 de desembre, Jazz Cava, Vic.
22 de febrer, Febrerfest, Blanes.