Amb aquest article sobre una obra del pintor Antoni Muñoz Degrain dipositada en el Museu de Belles Arts de València, reprenem a títol pòstum la publicació dels textos escrits pel desaparegut Alfons Llorenç en col·laboració amb Vicent Artur Moreno.
No et deixa indiferent. Quan arribes a la sala on es troba al Museu de Belles Arts de València, els teus ulls van directament a injectar-se en aquest quadre de poc més de dos metres d’alt que passa per ser un de les obres més conegudes d’Antoni Muñoz Degrain. És Amor de mare i com no hi haja un gir dramàtic dels esdeveniments, el final de la història és previsible.
Cap a 1850 Roma devia ser la ciutat més fascinant de totes per als pintors, escultors, arquitectes i certa gent que buscava respostes en el passat. Muñoz-Degrain ens el trobem pels seus carrers absorbint tot aquell passat. Un jove dotat especialment per a la pintura que comença a crear grans formats per a l’anomenada pintura de gènere que l’Estat Espanyol està bastint. Plasma en imatge la “Conversió de Recared”, “Els amants de Terol”, “Isabel de Castella venent joies per al “descobriment” d’Amèrica”... Tots aquests relats s’han de fer realitat a través de les imatges, i artistes tan efectius com Degrain fan un bon servei per al poder.
Degrain domina totalment el tema històric, amb la capacitat de crear arquetips de personatges, sensació de veritat al mateix temps... Amb el realisme pictòric es justifica l’autenticitat de la història. Però també se sentia atret per la immensitat dels paisatges, que va construir en grans formats. La contemplació de grans fets històrics potser ell els considerava tan espectaculars com un immens barranc o una avinguda d’aigües...
A principis del segle XX, les conques dels rius mediterranis ibèrics van esclatar i van provocar nombroses inundacions... El 1907, per exemple, hi va haver un seguit d’avingudes que van fer desbocar el Cardener a Manresa, el Segre, el Fluvià, el Brugent, el Llobregat, l’Ebre... Alguns dels millors escriptors del moment –com Víctor Hugo, Alexandre Dumas o Zola– van publicar articles en suport de les víctimes de les grans avingudes del riu Segura a la ciutat de Múrcia. La premsa del moment - els primers mitjans de comunicació de masses- anava plena d’imatges i textos que explicaven la devastació que provocaven aquests rius de règim mediterrani: el Xúquer o el Túria ferien les ciutats per on passaven: Manresa, Balaguer, Lleida, Tortosa, Alzira o València van sentir la violència d’una aigua eixelebrada, que com una enclusa, fonia cases i gents.
L’obra és un dels impactes visuals més corprenents d’un dels autors que escriuen açò quan tenia uns 10 anys. El seu desig era que el diumenge de matí després de missa el portaren al museu. Concretament a la sala dels grans formats on penjava aquest llenç. I s’hi quedava un temps indeterminat contemplant aquell terrabastall d’aigua, fang i tragèdia. I és que la sang i el fetge sempre ens han atret, encara que siga amb la boca petita.
Naturalesa desbordant
Sempre Degraín relaciona la natura desbordant amb els personatges humans, en un gest molt romàntic. Davant de la grandesa de la natura, la insignificància de les dones i dels homes. D’alguna manera fusiona la immensitat del patrimoni natural amb la insignificància de l’ésser humà. Sembla que no només pinta paisatges, sinó que crea escenaris on passen coses. I trasllada al llenç el que la literatura i la premsa coetànies narraven i informaven sobre grans catàstrofes o senzillament, la tragèdia de les petites coses.
L’escena passa a l’horta de València segurament. A l’angle superior esquerre veiem dues barraques, i al davant uns ametllers amb flor, cosa que ens indica que la inundació està produint-se a finals de març. L’horitzó es troba alt, i el pintor és sobre un punt de vista elevat per tal de poder construir un llenç ple de marrons i línies sinuoses blanques que es transformen dins la nostra retina en una barreja de fang, llot i aigua. Són pinzellades llargues, on els ocres i els tons blavencs s’entrecreuen nerviosos amb els blancs i els marrons. Les majors sinuositats es troben en la base del quadre, com construint una mena de pedestal damunt del qual passa l’acció.
En algunes obres anteriors que fa referència al poder de l’aigua, Muñoz Degrain fa les figures més llunyanes, però en aquest cas, en l’última creació d’aquest tema del pintor, planteja mare i xiquet en un pla molt més pròxim a l’espectador. Al costat de les barraques, una sénia, una màquina de fusta que permet passar aigua d’un costat a un altre. Tarongers i llimeres s’arrengleren al costat dels catúfols de l’enginy. I al centre, el drama: una dona aixeca els braços en un gest desesperat per salvar el fill de les aigües. La llicència que es permet el pintor és dislocar el coll de la mare, per tal que l’espectador puga contemplar la gestualitat de màxim esforç del personatge. La commoció que provoca l’escena estàtica no ens lliura del terrible final. La turbulència acabarà per engolir-se les dues criatures que malden per sobreviure en un moment agònic, terrible.
En aquest escenari plantejat per Degrain, la pluja ha deixat de caure. Es veuen clars i llums que anuncien que després del gran terrabastall, arriba la llum, aquella llum que Gaudí deia que era la millor del món. Aquells 45 graus d’inclinació: “la nostra força plàstica és l’equilibri entre el sentiment i la lògica, i és gràcies als 45 graus d’inclinació que té el sol sobre nosaltres”. Potser ho expressava amb un punt d’auto-ironia, amb una autoestima necessària –per una altra banda– per poder salvar l’imaginari infant del fang i de l’aigua, per poder sobreviure i perdurar.