Una de les formacions musicals catalanes més singulars, Blaumut, torna a situar-se sota els focus amb la publicació del seu sisè treball en llarga durada, ‘Abisme’ (Fanàtik / Blanco y negro, 2024), un àlbum en dos capítols: un primer amb cinc cançons que es publicaren a l’abril, en format digital, i un segon lliurament, amb cinc temes més, que completen un disc amb els trets d'elegància i bon gust que identifiquen el grup tot i afegint subtils elements evolutius.
Des que debutaren ara fa més d’una dècada amb El turista (2012), Blaumut, una de les formacions musicals més identificables del panorama català, fusió plusquanperfecta de pop èpic i delicat i un esperit orquestral heretat de la formació clàssica d’alguns dels seus membres, ha anat periòdicament sumant treballs amb un llistó de qualitat quasi inversemblant. Una trajectòria amb l’avantatge de tenir un discurs musical inconfusible cortesia de les músiques, les lletres i la veu de Xavi de la Iglesia i els irrenunciables arranjaments de cordes d’Oriol Aymat. Elements distintius compatibles amb petites variacions per no fossilitzar el so de la banda, molt emmirallat als inicis en els noruecs Kings of Convenience, entre altres possibles referents. O, el que és el mateix, per allunyar-se de la llarga ombra d’alguns dels èxits primerencs, autèntics clàssics moderns com «Bicicletes» o «Pa amb oli i sal», revisitada el 2023 en clau de pop urbà per Zetak i Suu.
Amb més o menys talls portentosos, sempre amb un grapat de cançons per a guardar, amb canvis de formació i de discogràfica, de mètodes de gravació –per economitzar o perquè funciona, pel que que siga, els components de Blaumut li han agafat gust a enregistrar per separat–, la banda sempre compleix presentant discos on és present l’essència sonora i la filosofia lírica dels textos, però també subtils canvis evolutius, quasi imperceptibles.
En termes conceptuals, la metàfora d’Abisme parla de com els humans ens hem d’enfrontar a la profunditat i immensitat d’allò desconegut, però en comptes de sotmetre el concepte a una tensió apocalíptica, Xavi de la Iglesia opta per afrontar-ho amb positivisme. Així, «Amateur», la cançó que obria el «Capítol 1», a més de ser un single efectiu i adhesiu, per la manera d’insistir en el mantra («Amateur, amateur, / ets un amateur»), però també pels arranjaments –molt bonic el diàleg entre les guitarres i la secció de corda–, sona a cura d’humilitat, a superació més enllà de l’èxit: «No t’esperes, / la traça del meu do / i aplaudeixes / i sé que encara puc fer-ho millor».
Aquesta podria ser una de les evolucions, sense deixar cert cripticisme i sentit de la lírica, com en «Camises de palmeres», amb un títol i un inici molt Joan Miquel Oliver. Una cançó expressiva i farcida d’imatges boniques que, a més, musicalment, és una relativa fugida de la zona de confort. Un dels bons temes de la nova col·lecció. Com ho és «Miopia», un tall que comença molt electrònic mentre es desplega un dels millors textos: «Som aquí per prendre mal, / som de lletra grossa. / Masteguem la poesia i fem un glop de prosa. / Amb el que tu i jo hem estat, / amb el que tu i jo hem signat. / Si les conques d’aquests ulls parlessin, / ja dirien blat». A partir d’aquesta idea es desenvolupa la de la miopia com a metàfora, com se’ns barregen formes i colors, com veiem pitjor en la distància. Una gran tornada, entre detalls electrònics, acaba de reblar el tema.
«Calma» té una factura més convencional, no resulta tan cridanera, però la lletra conté un bon grapat de girs i imatges rellevants. I la proverbial elegància del grup. Mentrestant, «En el nom de la mare», una peça molt narrativa, com de conte entre fantàstic i oníric, sobre una mena de metamorfosi aquàtica, recupera també el pols musical amb un cert sentit de l’èpica, el protagonisme recuperat de les cordes, un treball rítmic molt encertat i, en general, detalls esparsos que enriqueixen la cançó. Bonica de veritat.
Es tracta de cançons que el públic ja coneix, rodades i que ja han trencat la corfa, han tingut temps de créixer en el cap dels milers de seguidors de la banda, quasi 200.000 oients mensuals en Spotify, bromes les justes. Un camí que encara han de fer els talls del «Capítol 2», tot i que «L’home antic», un altra cançó molt narrativa, és d’aquelles que es fa forat de seguida, per una temàtica costumista ben identificable que té a veure amb aquells senyors dels d’abans, de vida convencional de treball de corbata, futbol, rigidesa familiar i querides. Un prototipus tractat amb ironia però una certa complaença.
«La fotògrafa» és un tema-riu al qual heu de donar-li temps i espai, tot el que cal per apreciar el treball darrere del to pausat i una melodia no massa efervescent, però la lletra conté capes i capes per explicar un personatge amb una història que s’esbrina trista i fascinant. Un dels talls més obscurs del lot. I que ens retrau, amb relació directa o no, a imatges recents: «Crema el sostre, portes i parets. / Agafeu les criatures i marxeu, /que aquí a dins ja pinta a desenfoc / i hi ha contes que no sempre acaben bé.». Una història rematada amb un vers esplèndid que us convidem a descobrir.
De «Soroll blanc» ja podem intuir, pel títol, que va a jugar amb les imatges i metàfores marca de la casa, però a més d’això és una cançó atractiva, decididament electrònica. I amb picades d’ull dream-pop, un possible camp d'exploració. Però tal vegada el moment àlgid del «Capítol 2» d’Abisme siga el final, Trajectes, una cançó amb un preciós mant instrumental, barreja d’elements electrònics i cordes, sobre la qual hi ha un breu recitat. Per acabar amb la part cantada i una progressió d’èpica grandiloqüent i, alhora, elegant. El marc d’un text poètic i suggeridor, un dels més bonics, que comença: «I diuen els ocells que van volar tan lluny, / que les ciutats van desaparèixer, / que les estones es feien fum, / i que tu, tu, / eres trajecte».
L’ofici acumulat amb els textos, la instrumentació i les textures hi és, formen part del ofici acumulat i les noves habilitats incorporades pel col·lectiu. Una dècada després, Blaumut no són els mateixos. No poden ser-ho. Tal vegada, l’evolució de més abast siga, a partir de l’irrepetible Equilibri (2017), la d’haver substituït els discos marcats pels singles a àlbums més compactes, més unitaris. Els quals, sense renunciar a uns quants temes reclam, exigeixen més atenció, més participació. Un símptoma de maduresa, com la de mostrar les llums que il·luminen l’abisme. Maduresa per part dels Blaumut. I dels seus seguidors i seguidores.