No tingué més remei. Després de 30 anys tancada en una habitació freda i humida de 10 metres quadrats, Àngela Gençana abandonava aquella cambra perquè –literalment– estava a punt d’esfondrar-se. Era 1611 i el fet passava a un costat de l’església de Sant Esteve de València. Àngela era una dels centenars de dones “emparedades”. Maria Lluïsa Saragossà, Josepa Benlloch i Albors, Leocàdia Estopina, Jerònima Dolç, Magdalena Llorca, Margarida Agulló, Anna Albuixech, Joana Serret, Joana Asensi, Cecília Ferré, Elionor Forés, Inés Pedrós... I moltes més. Eren beates, místiques, il·luminades.
En una societat dominada per la religió catòlica, aquestes dones configuraven un col·lectiu valent i decidit en molts casos. Avui, algunes d’elles serien considerades persones compromeses a la recerca de la dignitat perduda. Des del segle XVI a tot Europa, hi havia col·lectius femenins que s’autoprotegien. Algunes, fins i tot, es vestien d’homes i anaven d’anacoretes; com Inés Pedrós d’Alpicat, que sent una nena, fugí de Montcada i visqué tota la seua vida en una cova molt prop de la cartoixa de Porta Coeli.
Moltes vivien retirades del món, entre quatre parets, perquè davant d’una societat masclista fins al moll de l’os, aquestes i moltes d’altres triaren separar-se d’aquella realitat i exercir el seu dret a ser persones lliures vivint la seua sensibilitat transformada en una força interior que les feia experimentar una espiritualitat sobredimensionada... La resta de la societat –sobretot, les classes més humils– les admiraven i formaven clubs de fans. I els fenòmens d’histèria col·lectiva es produïen en un teixit social on el fet religiós era la columna vertebral de l’existència. Tocar el vel d’una dona santa o aconseguir una ungla del seu cadàver et donava un salconduit per a l’altra vida...
La història de l’art en va plena. De personatges transits, en actituds que van més enllà de les percepcions sensorials racionals... Dones i homes que mostren un estat alterat de consciència... Un misticisme malaltís i sobreinterpretat que incloïa pràctiques sexuals. Les societats del barroc occidental són les que més experimenten aquestes vivències, això que s’ha denominat “l’espiritualitat” elevada als límits que ultrapassen la raó. El misticisme, l’il·luminisme, la histèria religiosa naix en un món ultracatòlic que coneix possiblement d’una manera subterrània la proposta “herètica” erasmista, que planteja des del segle XVI una religió més personal i lliure. L’erasmisme proposa el “quietisme”, un abandonament absolut de l’ànima a Déu. Una onada d’exagerat misticisme envaí la Península Ibèrica alimentada per les polítiques ultracatòliques per la franquícia d’emperadors que “gaudírem” des del segle XVI. Uns emperadors que tenien l’objectiu de convertir al catolicisme tothom. Recordeu la importància que té l’Església en l’univers europeu mediterrani des dels primers anys del cristianisme.
Església de Sant Esteve, escenari de l'emparedament de místiques.
Tot passa per la religió, i a partir del segle de la Contrareforma la Inquisició perseguirà especialment allò que no es trobe d’acord amb el dogma. A la resta d’Europa naixen opcions que posen en dubte l’hegemonia catòlica: erasmistes, protestants... Els primers troben en el “quietisme” una opció: qualsevol acte que fa la persona deixa de ser pecat, fins i tot la sexualitat. Tot en aquesta proposta és pura decisió sobirana: el fidel no ha de demanar permís a les institucions ni ha de passar per cap filtre ni cap ritual. Déu i l’ànima es troben sense mediadors.
Això sonava a revolució davant d’una Església contrareformista on la Inquisició continua essent el braç ferri de control. I per això, als regnes hispànics, però també als regnes d’Itàlia sorgeixen personatges il·luminats que viuen una mena d’efervescència espiritual, de recerca de la devoció íntima i intransferible. Un dels precedents més desconeguts i alhora representatius de tot aquest món que provocarà el món catòlic del segle XVI i XVII és el cas de Ludovica Albertoni, una romana de família rica que en quedar-se vídua el 1505 va gastar tota la seua fortuna i salut en entrar a un convent franciscà i cuidar fins a l’extenuació els pobres. Una dona que era brutalment i contínuament agredida pel bèstia del seu home.
Deien que en alguns moments levitava i entrava en estats alterats de consciència. Bernini la va convertir en una de les escultures més fascinants del barroc: la trobem ara feta marbre a Roma, a l’església de San Francesco a Ripa, al Trastevere. En aquell moment, aquestes “il·luminades” eren trending topic en l’Església universal triomfant.
Andrea Vaccaro és un napolità deixeble de Guido Reni i admirador de Caravaggio, que va estar actiu a la ciutat partenopea entre 1620 i 1670. El museu de Belles Arts de València guarda un quadre d’altar que representa Teresa d’Àvila en un èxtasi místic. Teresa de Jesús es troba dins d’una cel·la de convent amb un crucifix sobre un moble. Està suspesa damunt d’un núvol, mentre que els àngels la sostenen. Uns àngels guapíssims que l’agafen dels braços perquè ella puga sentir “l’escalfor del cor”. Segons les cròniques, Teresa està en un estat alterat de consciència perquè dins l’habitació havia aparegut l’Esperit Sant.
L'èxtasi de Teresa de Jesús, segons Andrea Vaccaro.
El llenç prové de les Magdalenes de València, i el naturalisme de Vaccaro es fa poesia quan és capaç de captar el rostre d’una monja que emergeix de les ombres que Caravaggio va proposar i que aquest napolità transformava en una suau llum. A Europa occidental, la canonització de Teresa de Jesús el 1622 pel papa Gregori XV i l’expansió de les carmelites descalces, fundades per Teresa, va provocar l’expansió i la visibilització de la santa i de les seues visions. I moltes dones es van sentir confortades i dignament representades. L’èxit va arribar a Roma, i Bernini va fer una de les seues obres més prodigioses a la capella Cornaro, a Santa Maria della Vittoria: Teresa està a punt de ser traspassada per la fletxa de l’amor d’un dels àngels més bells que un artista ha pogut crear.
La pintura coetània “fotografia” perfectament aquells personatges que són capaços de reproduir els estigmes de la passió de Crist, de levitar damunt d’una creu, de tenir visions espaventoses... Una d’elles era la beata Margarida Agulló, que des del seu beateriu al carrer Rutglons era tota una institució cap a 1580 a la ciutat de València. Un beateriu on vivia al costat de més dones que professaven les normes del Tercer Orde de Sant Francesc. Un petit edifici al costat de tallers on es feien les pedres per a trepitjar raïm o olives...”els rutglons” que permetien traure el vi i l’oli dels cups i de les almàsseres.
Ara mateix aquest carrer es diu Arquebisbe Mayoral, darrere de l’actual casa de la Ciutat de València. El patriarca Ribera era un dels seus directors espirituals i testimoni dels fenòmens paranormals (avui ho diríem així) que “l’Agullona” experimentava. El pintor Joan Sarinyena ens mostra la beata Agullona en un dels seus arravataments místics. L’obra és extraordinàriament descriptiva, perquè l’artista usa la mateixa gamma cromàtica per a l’hàbit i per al rostre esquàlid i demacrat de la mística.
Margarida Agulló, pintada per Joan Sarinyena.
Alguns relats ratllen en l’erotisme més audaç quan els homes que assistien als prodigis “fray Jayme Sánchez y fray Simón le metían a la dicha beata las manos por los pechos quando fingia que estava elevada”... Conten que a l’església del Patriarca de València, unes quantes dones van quedar embarassades quan es posaven absortes a resar a l’àngel custodi... Deien que l’àngel eixia del quadre i les posava mirant cap a... la capella de les ànimes. Ja ho veieu: miracles i capellans espavilats. La cosa va evolucionar en passar els anys. Fa cinquanta anys, algunes àvies dels pobles aconsellaven les seues netes no anar a la piscina pública, perquè l’aigua tenia elements que les podia deixar embarassades.
Un dels moments més intensos era quan Margarida es posava damunt d’una creu tan gran com ella en terra. Els testimonis asseguren que s’elevava d’aquell tros de fusta. Els casos de mortificacions, dejuns, oracions, penitències, èxtasis, misticismes, arravataments, excessos espirituals es fan generalitzats en aquestes societats fosques i integristes.
La societat valenciana en aquell moment vivia una febrada de místics vinguts de fora, però també fabricats ací. Aquests personatges tenien una legió de seguidors, de followers... El pare Simó va provocar aldarulls urbans a València perquè els dominics s’oposaven a beatificar-lo. I la gent li tenia molta devoció. El 1619 “dilluns de matí a 4 vingué a llegir a l’Estudi fra Roig, fill del vice-canceller; lo arrebataren i li clavaren un paper del pare Simó en los pits (...) i aprés lo portaren a la capella de mossén Simó i lo feren agenollar i dir victor (visca!) lo pare Simó...” Efectivament, heu llegit bé: li foteren enmig del pit un paper... amb un ganivet. Això era un club de fans i no el que hi ha ara.