L’editorial Arcàdia, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, han publicat el recull d’assajos ‘A camp obert. Pràctiques culturals contemporànies’, una mirada des de diferents camps de la cultura als canvis i transformacions que s’estan operant, quan som a les portes d’inaugurar un segon terç del segle XXI, amb qüestions de xoc en l’agenda com el canvi climàtic, la vitalitat feminista, la convivència amb la intel·ligència artificial, el concepte d'arxiu, l'autoria, o els nous hàbits de consum. Reflexions des del món de l’art, la música, el cinema, l’arquitectura o la filosofia a càrrec de referents de diverses procedències.
No sempre passa, però els assajos col·lectius, o més aviat els reculls col·lectius d’assaig, solen enfocar-se com una suma de reflexions al voltant de qüestions (o preguntes) genèriques. D’aquestes pluges d’idees obtenim una aparença dialèctica, de confrontació de postulats, tot depèn de la qualitat intel·lectual dels participants i la densitat dels seus escrits. Però també es cau en el perill d’enfrontar el lector a la lectura d’un seguit de monòlegs successius dels quals resulte difícil traure res en clar més enllà d’algunes idees esparses. Aquest no és el cas de A camp obert, subtitulat amb un genèric «Pràctiques culturals contemporànies» que emmarca la metàfora del desig d’indagar sobre «una terra de conreu que no està tancada», una visió positivista que consisteix a fer “un acte de confiança en la benignitat del lloc i del moment”.
El gran mèrit dels curadors del volum, dos pensadors de generacions ben diferents, Raül Garrigasait i Josep Ramoneda, és haver plantejat el llibre com una suma d’aportacions d’agents culturals i intel·lectuals als quals se’ls demana que reflexionen des del seu camp de treball sobre una època «heterogènia i contradictòria». «Aportacions que han madurat gràcies a la recerca acadèmica i d’altres que sorgeixen de camins artístics personals o de la implicació en projectes col·lectius», apunten els curadors. I hem de donar-li la raó al director de l'Institut Ramon Llull, Pere Almeda Samaranch, quan sosté en la presentació que no estem al davant d'una “publicació institucional carregada de textos plans i estèrils”. I és cert.
Una nova mitologia feminista i altres relats
La filòsofa Chiara Bottici (Carrara, 1975), autora d'un text fonamental com Anarchafeminism (2021), aborda en “Ens cal una mitologia feminista?” la qüestió de com la ideologia patriarcal també s'ha transmès al llarg dels segles a través de la mitologia, especialment la que emana del cristianisme. Sols cal invocar la Penèlope que teixeix pacientment a l'espera de l'home o la lectura que es desprén d'un dogma con la sagrada trinitat, en el qual la dona queda exclosa. Tanmateix, través d'una vella versió de Iacopo da Varezze de la llegenda de Sant Jordi i el drac, on la dona té un paper actiu en el sotmetiment de la bèstia, Bottici demostra que tenim els recursos simbòlics a l'abast per actualitzar el mite “per salvar la ciutat de la bèstia de la cultura patriarcal”.
També positiva és la visió l'escriptora i traductora Simona Škrabec (Ljubljana, 1968) en “La subversió de la mirada”. En un text ric de viaranys inesperats i qüestionaments l'estudiosa alerta que, “a diferència del culte als 'sants culturals' dels dos segles que hem deixat enrere, el segle XXI demana per a la literatura un altre espai. Em temo que els pedestals, poc o molt s'han acabat”, dictamina. A canvi, en un món que ha de pensar en el “preu mediambiental dels desplaçaments”, en que caldrà treballar el decreixement i “deixar enrere les relacions efímeres”, la literatura “tornarà a ser un espai a considerar”. I, alhora, també hi haurà espai per a la literatura, serà rellevant en un món que ha de bellugar-se entre les “ruïnes del capitalisme (...) si ens sap acompanyar com un instrument per analitzar la realitat”.
El crític i filòsof Boris Groys (Berlín Oriental, 1947), en “El museu en l'era postinternet”, veu encara rellevant el paper d'una institució qüestionada. Però la seua vigència la basa en la capacitat de mostrar-nos allò que no volem veure en la xarxa, amb comissaris conscients i tries transgressores “contra la selecció implícita en què es basa el funcionament habitual d'Internet”. Groys, a més, en paral·lel al prestigi de les exposicions temporals, reivindica el paper dels museus com a arxiu, associada sovint al passat històric. Un fet que no converteix el museu en una institució arcaica, “sinó que n'és una de característicament moderna i fins i tot futurista”, pel que té de conservació en el futur.
Des de coordenades contraposades, l'artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), en “La vida de les obres”, relativitza el paper de la conservació, el gran nombre d'obra artística que pretenem conservar, un “excedent d'obres extraordinari”. “No sé en quina mesura la sobreabundància d'obres banalitza el valor de cascuna”, alerta. I posa en dubte que aquesta oferta de repertori haja afinat l'exigència i la bondat de les tries. Perejaume qüestiona el concepte de cànon, la pretensió d'eternitat (“La immortalitat no és res més que una mort que no acaba mai”, sosté citant Anna Blandiana) i llança una idea pertorbadora i alhora inspiradora: “Vist així, en l'afany de mantenir tanta vetlla patrimonial hi ha una certa violència. Hauríem de deixar dormir allò que vol dormir”, diu abans de desenvolupar la bellíssima idea de “guardar a fora” l'art, invocant el títol d'una exposició seua del 2020 amb obres escampades a la intempèrie. Un assaig, per cert, meravellosament escrit.
Un altre text fantàstic és “L'últim pam”, de la dramaturga Katie Mitchell (Reading, 1964), una reflexió fascinant sobre el riquíssim procés personal i professional que l'ha dut a canviar la visió de com s'havia de fer visible el problema del canvi climàtic a través del teatre. Una intersecció, confessa, amb sabor a “fracàs”, per la impossibilitat de fer d'altaveu d'una manera eficaç d'uns científics desesperats (i vitalment fatalistes) per fer arribar el missatge alt i clar. I també per la contradicció d'explicar el canvi climàtic a través d'un teatre mediambientalment sostenible. La conclusió, en les pàgines finals, de com Mitchell es va alliberar d'aquella sensació de fracàs, és una lectura extraordinària, que justifica un recull com aquest.
Encara en el món teatral, Roger Bernat (Barcelona, 1968), desenvolupa un concepte, “Estarjuntisme”, explicat amb una arquitectura argumental ambigua, difusa i, per moments, inaprehensible. Amb un punt de sornegueria distanciada, d'artefacte literari, que arrenca des de l'inici, en la nota al peu que tracta d'explicar el títol: “L'estarjuntisme és l'únic moviment teatral de les primeres dècades d'aquest segle. Tot i que Roger Bernat n'és l'únic membre numerari, teatres, companyies i festivals d'arreu en formen part de manera inconscient, i el motiu d'aquest article és facilitar-los el despertar”.
Menys diversió però més aigua clara hi ha en “Una coda, una síntesi”, del compositor Joan Magrané (Reus, 1988), un intent reeixit d'explicar la composició musical en el segle XXI, un repàs exhaustiu i didàctic als corrents de fons de heretats de la centúria anterior. Amb el resultat de la pervivència d'escoles estètiques que sobreviuen en “conservatoris, cursos i festivals guardians de les essències”, mentre que les pulsions avantguardistes “han quedat definitivament engolides pel sistema”. Així les coses, ens trobem amb una creació musical que viu “del que va aparèixer el darrer segle”, un escenari on hi ha pendent “que arribin les nostres avantguardes, el nostre alliberament”.
Encara en la música però des d’un àmbit totalment diferent, Carles Novellas (Mataró, 1975), Antònia Folguera (Lleida, 1973) i Enric Palau (Manlleu, 1964), professionals molt vinculats al festival Sónar, fan també un esforç de síntesi per explicar la molt interessant història de la música i la cultura electrònica a Barcelona i Catalunya, la seua relació amb l’escena global, i la influència que ha tingut en artistes de gèneres transversals com Bad Bunny, Rosalía, Bad Gyal, Nubla, Rodrigo Cuevas o Marina Herlop. Tot, des d’un parell d’idees-força com ara que «ningú no crea sol des del no-res, que tot treball és d’alguna manera, col·lectiu». I, per tant, l’èxit del present i del que vindrà «està directament connectat amb aquells que van iniciar i continuar les escenes prèvies al moment actual».
En l’apartat de cinema hi ha l'assaig d’Albert Serra (Banyoles, 1975), de qui sempre esperes un punt de transgressió o provocació. Però la seua reivindicació d’un espai estètic propi per al cinema, amb unes característiques molt determinades, té molt d’interès, està molt armada, tot i presentar també alguns punts dubtosos. Serra marca la diferència amb el territori de la ficció seriada, la de les plataformes, basada «a explotar d’una manera conscient i exhaustiva les possibilitats del cinema narratiu-dramàtic», un esforç que condueix a guions cada vegada «més sofisticats i complexos» que l’audiència no sempre està disposada a entendre. L’afirmació admet matisos, com ara quan sosté que els responsables d’aquestes produccions són «tecnòcrates». «No són obres de creació, són obres d’anàlisi de l’efecte de la creació controlada», assegura Serra. Tot, per aconseguir un efecte addictiu més potent, «malgrat que després arriba la inevitable ressaca, el buit i el fàstic d’un mateix, cosa que no produeix el cinema».
Una altra cosa és la creació d’imatges icòniques, raó per la qual les plataformes tracten de seduir directors com Winding Refn i David Lynch, aposta que «no acaba de funcionar», diu el director, potser perquè no ha vist o no li ha agradat l’aclamada i fascinant represa de Twin Peaks. En acabant, Serra el que tracta és de contraposar un determinat tipus de cinema autoral, com el seu (cita expressament Pacifiction), capaç de crear atmosferes enrarides i pertorbadores, con les dels citats directors, «però en aquest cas fetes sense cap tipus d’ambició de sorprendre o d’enlluernar l’espectador», nascudes «d’una fe cega en les imatges i res més». «Cal una part de fantasia i d’artifici molt més gran i pertorbadora feta fora dels codis de la representació, com una performance, fatal i irrepetible. Si no, mai no serà orgànic», conclou. Serra cita altres realitzadors com Bi Gan, Zhai Liang, Wang Bing o Ulrich Seidl com a referents, abans de carregar contra el guió, «una eina cada cop menys útil» per a la creació d’atmosferes i imatges. Un cinema «alliberador i subversiu» que sols pot fer-se d’una manera igualment «subversiva, alliberadora, incomprensible». Fins i tot des del possible desacord, és un text que paga molt la pena llegir.
Davant d’aquest combat de boxa, la breu aportació del crític Olivier Père (Marsella, 1971), «Un inventari del cinema al segle XXI» resulta menys nutritiva, però complementa la visió de Serra en la defensda d’un cinema d’autor que, al seu parer, «és ben viu i té bona salut», tot «gràcies al marges», al marge dels dictats del mercat. Père fa alguna afirmació discutible com ara que les estretors pressupostàries poden portar a unes condicions de treball en què «el temps, l’amistat, la llibertat o la reflexió i la improvisació són els valors i un luxe més preuat que els diners». Però fa un bon repàs a aquesta escena autoral, assenyala de manera emfàtica Leos Carax però destaca també noms com els de Navad Lapid o el mateix Albert Serra (a qui dedica un generós espai) com a «continuadors d’un cinema que durant el segle XX van encarnar Godard, Pasolini Fassbinder». L’article acaba exposant la situació de «supervivència artificial» del cinema independent nord-americà, certifica l’estat d’esterilitat creativa de Hollywood i, després d’expressar el desig d’un futur amb un cinema paritari, acaba citant les realitzadores dones del present, d’Alice Rohrwacher a Mia Hansen-Løve. Carla Simón no figura entre les directores citades.
Un altre valor de A camp obert és abordar disciplines i temàtiques no tan òbvies en un volum que parla de pràctiques culturals. Però l’arquitectura, certament, també ho és. I l’arquitecta Eva Franch i Gilabert (Deltebre, 1978), fa una aproximació brillant en traçar els eixos d’una arquitectura del segle XXI que tinga en compte la sostenibilitat i les cures, la salut mental, la multiculturalitat i les estètiques locals, entre més. Una arquitectura que pose al davant els interessos de la col·lectivitat, visió que comporta «una revisió profunda» del currículum acadèmic. Un seguit de conceptes i idees engrescadores, «un panorama de crisis i oportunitats», difícils de resumir. Un altra de les grans aportacions del volum.
Completen la panoràmica Carolina Ciuti (Pistoia, 1990) i la seua revisió del model de les biennals, tot per fomentar «el pensament crític, la responsabilitat ètica, la transparència i la inclusió»; Michele Gazzola (Udine, 1978), amb un detallat estudi sobre el multilingüisme, la recerca i l’ensenyament universitari; i una reflexió densa i molt poètica, impossible de sintetitzar, de Gemma De les Coves sobre «Una trobada íntima entre la ciència i la cultura». Tanca, finalment, una avaluació provisional, susceptible d’envellir i i moderadament optimista sobre la intel·ligència artificial d’Arcadi Navarro (Sabadell, 1969), titulada amb sagacitat com «Incerta glòria». Després d’un recorregut interessant, escaient i farcit de multitud de dades, aquest investigador conclou que s’ha obert «un ventall colossal d’oportunitats» no exempt de l’ombra inquietant que suposa «el potencial d’una pertorbació existencial per a la nostra espècie». Un moment, apuntala, que exigeix «visió, coratge i determinació per tal de poder decidir el curs del nostre destí col·lectiu». Uns requisits, ben mirat, que es poden estendre a molts àmbits de la vida. El grau de confiança en què els bons desitjos es materialitzen ja és cosa del lector.