Sobrino, en ordenar-se monjo de sant Bernardí a Madrid declara el 1578: “Vingué sobre mi l’Esperit Sant, com una àguila enorme, i amb una llum tan gran que a mi em semblava que em desfaria”. El relat ens recorda aquell tema preciós que cantava Maria del Mar Bonet: es deia “L’àguila negra” i que de veritat no era el que semblava. De fet, la lletra original francesa contava com una nena sublimava les violacions reiterades que patia de son pare. Acabem així la sèrie de dos dedicada a la mística i la pintura.
Durant els seus anys d’arquebisbe, virrei i capità general Juan de Ribera va plantar una llavor que després donà uns fruits sorprenents al Regne de València: místics, beates, beats i il·luminats... Una plèiade de personatges excèntrics que sublimaven carències vitals i socials a través d’una vida on només hi havia un objectiu: l’observança profunda d’una religió catòlica que lluitava contra tot i contra tots: contra el problema morisc, contra els erasmistes, contra la Reforma luterana, contra els inicis de la ciència com a religió, contra la sexualitat.
Encara que no estudiades en profunditat, és sorprenent la quantitat de dones que hi ha dedicades a la vida d’oració i espiritualitat durant els segles XVII i XVIII. Moltes dones del segle XVII buscaven refugi en els beaterius. En aquests, no calia pertànyer a un orde religiós per a viure l’espiritualitat d’una manera intensa en una societat en què la religió catòlica era la columna vertebral de l’existència. Al segle XVII declarar-te ateu públicament podia portar-te directament a la foguera. I encara més: en ple segle XIX encara podien condemnar-te a mort per ser un “descregut”.
Gaetà Ripoll el 1826 experimentà aquesta barbàrie encara. I si eres dona encara pitjor. Uns anys de crisi provocaven fams, epidèmies, misèria, bandolers... i místics. Però la dona tenia un paper mínim en aquesta societat. I es refugiaven en convents, que a les Espanyes del segle XVII estaven saturats de monges. I per això, entrar en un cenobi era pitjor que fer una oposició: poques places i moltíssimes aspirants. Ja ni tan sols amb recursos econòmics tenies assegurada la plaça.
Moltes fugien d’una societat masclista on elles eren simples instruments de pares, germans i marits. La religió ho impregnava tot i les dones estaven molt lligades a frares i clergues que les convencien que l’única manera d’escapar-se d’una vida miserable era l’entrada a un monestir. Sublimar frustracions. O “emparedar-se” que no era necessàriament recloure’s en una mena de masmorra infecta instal·lada al costat de les esglésies –que també- sinó retirar-se a una casa on hi havia més dones, i així escapolir-se d’un masclisme estructural que impregnava les societats europees medievals.
El quadre de Marià Salvador Maella amb el beat Gaspar Bonhom de cos present.
A aquestes dones se’ls coneixia com a “beates” i dedicaven la seua vida a la religió: a l’oració, a l’acció caritativa i a la contemplació. Alguns estudiosos fins i tot les menystenen, perquè consideren que són incapaces de conèixer “les coses generals de la llei de Déu”. Algunes eren “obligades” i “oblidades” a retirar-se per infidelitats o altres causes, d’altres per pròpia voluntat. Allí “vivien” la seua espiritualitat. Francesca Llopis és la mare espiritual de molts místics. A Sant Esteve hi havia un beateriu annex al temple, a l’església de Sant Andreu també, a la zona del convent de Jerusalem fora de les muralles... I pel Regne hi havia aquest tipus de comunitats a Bocairent, a Onda, a Llíria, a El Puig de Santa Maria...
Des del segle XVI a tot Europa, existiren aquestes dones. Ginesa de la Rosa, per exemple, tenia una creu més gran que una persona i es penjava d’allí cada nit tres hores. Prèviament, s’havia posat cilicis de ferro amb “puntes punxegudes”. I sentia “dolçor i embriaguesa” en el patiment. La mortificació esdevenia orgasme. Algunes es fotien cinquanta fuetades i es posaven cinturons de pedres amb tall, unes altres llepaven ferides de rodamons... Hi ha una explicació en totes aquestes barbaritats: el ferro en contacte amb la suor i les ferides provoca una reacció química que crea una mena de metanfetamina natural, una substància que causa plaer...
Els pintors de l’època miraven de representar tots aquests fenòmens que provocaven moments d’histèria col·lectiva entre els ciutadans i ciutadanes de València, perquè aquests perseguien objectes que havien pertangut als il·luminats... És un dels moments que relata Marià Salvador Maella, un pintor de la segona meitat del segle XVIII. En un llenç de gran format plasma el moment que el beat Gaspar Bonhom (conegut posteriorment com “Bono”) és de cos present. El llenç, de quatre metres d’alt anava com a teló del cambril de la capella del beat Gaspar Bonhom del convent de Sant Sebastià de València. Ara mateix es troba al Museu de Belles Arts de València.
Detall del quadre de Gaspar Maella.
La cara del beat és la representació idealitzada de la vera effigies, una mena de màscara de guix que es feia sobre els difunts que havien tingut una certa importància social. Envoltat del poble devot que demana fragments del cos del sant. En la part de dalt, una llum sobrenatural indica el camí que Gaspar ha de seguir per arribar al cel. Una desena de persones s’agombolen als voltants de les restes mortals del personatge. I un religiós vestit de negre està “repartint” relíquies entre tolits, miserables, dones desconsolades... Són restes orgàniques del beat: fragments d’ungles, restes de vestit, crostes de ferides...Tot s’hi val. Aquell fragment era un tros de santedat, i possiblement un salconduit cap a la vida eterna...
A finals del segle XVIII i a principis del segle XIX semblen atenuar-se aquests fenòmens devocionals. Però en la societat catòlica profunda queda aquest fervor intens per les creences del més enllà i les místiques teatralitzades. I els artistes continuen captant els gestos i les mirades. És el cas d’una obra de Vicent López que representa l’èxtasi de Santa Filomena. Una santa i màrtir del segle III dne.
Precisament, les seues suposades restes s’havien trobat a les catacumbes de Priscil·la de Roma. Al costat de les despulles es van trobar tres fragments de ceràmica on posava “Lumena –Pax Te- Cum Fi”, que “sàviament” combinats els llegiren “La pau siga amb tu, Filomena”. En grec, “Philomena” vol dir la que estima cantar . A la catacumba s’havien trobat les despulles d’una nena d’uns tretze anys amb un cànter trencat al costat del seu cap. López va pintar l’obra el 1843 i per als protagonistes va posar les caretes de membres de la família Sanz de Bremond, cosa que feia més creïble encara el viatge místic en el temps de la màrtir fins a la meitat del segle XIX. Però es va reservar el rostre de la Mare de Déu per a una dona especial.
Vicente López representant l'èxtasi de Santa Filomena.
Vicent López és l’últim pintor valencià barroc dotat d’una tècnica extraordinària, però molt freda. Naix a finals del segle XVIII i ocupa la primera meitat del segle XIX amb una mestria que el fa ser un dels artistes més admirats i valorats per la cort borbònica. Poua directament de l’academicisme de Mengs i el cromatisme amable de Luca Giordano, alhora que coneix tots els programes estètics dels pintors que Carles III i IV porten a Madrid. És ell qui pinta el seu admirat i amic Goya dos anys abans de morir el geni de Fuendetodos. I és molt versàtil: retratista notable, un colorista correcte que és capaç de pintar reis, cortesans, militars, escenes d’història o de religió. És el moment en què està construint-se un relat de nació espanyola i Vicent López contribueix a crear-lo: un dels gèneres d’aquest relat més treballat pel poder és el que fa referència a la religió catòlica, apostòlica i romana. I López realitza aquest gènere amb eficiència i professionalitat. Recupera personatges del passat que tingueren una gran importància en la societat valenciana pels seus valors profundament religiosos.
És capaç de tornar a la vida figures exemplars com Vicent Ferrer o Nicolau Factor, i dissenya un model de Mare de Déu senzillament bell i amb un gest que transmet pau i compassió. De fet, en molts llenços on representa la Verge, és la seua dona, Vicenta Piquer.