Tarta Relena, el duo format per Marta Torrella i Helena Ros l'any 2016 per explorar des de l'exploració vocal el patrimoni musical de la mediterrània, continua evolucionant fent salts endavant amb un nou treball, 'És pregunta' (Latency, 2024), editat per un segell francès, que és un nou salt endavant amb el reforç de les eines electròniques i un atreviment més gran per barrejar materials preexistents i noves composicions. Aquest podria ser el seu any, el moment definitiu. Parlem de tot plegat amb Helena Ros pocs dies després de l'eixida del disc i l'estrena en directe.
Encara veig que us presenten com un duo 'a cappella'. I és evident que les veus i el seu tractament continuen vehiculant el projecte, però potser els periodistes hauríem de passar de pantalla: heu publicat en el segell Latency, on hi ha artistes com Lauren Hallo. A més d'això, heu entrat en l'òrbita del Sónar, amb qui produïu l'espectacle que origina l'àlbum. En fi...
Hem de passar de pantalla sí [riures]. Ara som més maquineta.
Ho definiries així?
Sí. Més maquineta, més processament, més producció... Tot això ha anat evolucionant i forma part del procés creatiu, de buscar el so, samplejar coses. Més maquineta també en directe.
T'has avançat a una qüestió que volia preguntar després. Com és el procés ara? Com es gesta un àlbum de Tarta Relena?
Doncs aquest cop va ser bastant direccionat, teníem bastant clara la temàtica. Havia sortit la cançó “Crit premonitori” com a primer tema de l'àlbum i llavors apareix la temàtica del pensament tràgic, de com ens enfrontem al nostre propi destí, com arriben les conseqüències que són inevitables i quin paper tenim nosaltres davant d'aquestes conseqüències. El marc teòric ja hi era. I a l'hora d'anar a buscar les cançons hi anàvem guiades. Va ser diferent a tenir un seguit de projectes escampats i tractar-los de connectar; hi havia una línia traçada. I el que entrava dintre d'aquesta línia estava dintre del disc i el que no, no estava fora.
En tot cas, una recerca combinada amb materials originals, aquesta vegada més que mai. Fent aportacions més personals al vostre petit Frankenstein.
Sí. Hi ha moltíssima més composició que abans, quan teníem un 30 per cent de composició. Aquest percentatge està capgirat ara, crec que hem fet un 70 per cent composició i 30 per cent adaptació. Això diu molt de com ens agrada treballar el material i com ens agrada anar per la fina línia entre el que és autoria i el que és anònim. Ens agrada molt ficar-nos al mig de les dues vessants, hi ha una capa de la nostra música que consisteix a confondre l'oient, perquè no sàpiga si el que està escoltant és una lletra que s'ha fet fa molt de temps o és de nova composició. En el fons, és igual, mentre tingui aquest missatge directe, que en el fons és el que ens interessa. És igual si és original o prové d'una font anònima.
Això ho explicava molt bé Carlota Rubio, que deia que s'aprofiteu de l'ambigüitat que hi ha entre autoria i anonimat de la música tradicional.
Clar, sí, sí. També té a veure amb això, tot el que tingui pes i missatge directe, aquesta vibra és la que ens interessa. I hi ha molt de material que si ha perdurat és per això, perquè té aquesta capacitat de transpassar.
Una altra etiqueta que us fa curt ja és la de weird-folk, o folk raret, com vulgues dir-li. Amb tota una generació de músics, heu portat la música inspirada per les arrels a territoris que poca gent podia sospitar fa una o dues dècades.
Som part d'una escena que està fent això. Les formacions de folk i les músiques de folk han estat tota la vida però sí que hi ha més flexibilitat, més territori. Ara no només pots estar en un festival de música folk si fas folk, hi ha molta més permeabilitat entre gèneres i, per tant, també entre sales, festivals, contextos... Això és el que està guai d'aquesta nova escena, ens aprofitem de què el context sigui una mica més permeable i puguem fer barreges de coses.
Per dir-ho d'alguna manera, això us permet actuar en Tradicionàrius i després aparéixer en el Sónar.
Exacte. I hi ha molts grups amb aquest perfil, per això és com una escena. En acabant, és una metodologia el que estem fent servir, no és nou. És una manera de barrejar els materials. I això fa que podem estar en diferents àmbits. També et dic que no sé si del Tradicionàrius ens cridaran ja [riures], potser sí. El projecte va evolucionant i ens anem decantant cap a uns altres territoris.
Vicent Torrent, d'Al Tall, va posar en circulació als anys 70 el concepte de riproposta, que consistia a modelar els materials tradicionals per tal de no fer una música folk fossilitzada, folkloritzada. Ara li faig la broma que el que esteu fent les noves fornades és una mena de ri-riproposta.
Creus que és això el que està passant?
Sí. Sense dubte.
Sí, pot ser. Aquesta és la gràcia del material tradicional, que estigui tota l'estona en constant revisió i actualització perquè perduri en la vida cultural. És l'única manera que sobrevisquin certs continguts i passin d'una generació a l'altra, el contingut és el mateix i el que canvia és la forma i les maneres de presentar-lo. Quan el material té valor per a un públic o per a una cultura allò perviu.
És pregunta té punts de connexió amb el conjunt de la vostra producció i especialment amb Fiat lux, l'essència hi és, però hi ha un pas endavant. I el feu de manera autònoma, assumint per complet la producció.
He de dir que estic una mica perduda en la visió general d'És pregunta. Ha passat això però encara no acabo de discernir quines són les semblances i diferències amb Fiat lux. Ens falten uns anys per saber què és el que ha passat, però el procés ha estat súper diferent. Tampoc teníem molt clar amb qui volíem produir però teníem súper clar com volíem que sonés. Llavors vam dir: comencem, anem tirant amb les eines que tenim nosaltres, amb les idees, a veure si sabem dur-les a terme. Evidentment, ha hagut moltes frustracions i ha sigut un camí com de lluita i exploració sonora, no tot han estat flors i violes. Però hem trobat un moment que el treball sonor semblava bastant definitori, ens representava. Estàvem contentes amb la producció, vam veure que en aquest cas no necessitàvem productor. Va ser espontani, orgànic. Però si ens haguéssim trobat algun límit, hauríem buscat algú. Potser hauria sonat diferent de Fiat lux, no ho sé.
El que roman intacte és l'aire místic que tenen les cançons, com de religiositat pagana, atàvica. Un punt transgressor que no sé si de vegades trobeu en els materials de partida.
Pot ser que sí, als materials de partida hi ha com un component màgic o misteriós que nosaltres amplifiquem, anem a buscar això amb les veus. També és un moment com sagrat l'hora d'arranjar les veus, com les arrangem. Per amplificar el misticisme, la bellesa o la transcendència que ha existeixen en els materials que anem a buscar.
I al mateix temps, voleu que la procedència siga visible: en “Veriash a la rana”, una cançó sefardita, la canteu reproduint fins i tot la fonètica. El xoc entre un tall electrònic, ballable, i aquesta versió és impactant. El tall, per cert, conta la història de Jeftè estreta de Profecia, de Raül Garrigasait. Molta teca.
Va ser una idea a la qual li férem moltes voltes. Havíem trobat una cançó del cançoner sefardita, que sempre anem a mirar perquè trobem cançons maquíssimes. Però tot i haver investigat bastant el cançoner, aquesta no l'havíem sentit mai, i ens va semblar molt guapa, ens agradava la rítmica, la melodia... Però la lletra no ens quadrava per posar-la dins del disc. Llavors vam decidir escriure una lletra. Tot, tenim un compte un tema que sempre sobrevola i és el de l'apropiació cultural. Això hi és i, per tant, tractem de ser fidels al que existia, perquè ja has transformat massa el material. Llavors vam decidir mantenir la llengua, el judeoespanyol, mantenir el títol, i el primer vers. Estem fent una referència explícita a la cançó tradicional i no estem destruint tot el que existia. Llavors, vam decidir escriure una història nova, sense marxar moltíssim del context sociocultural, el poble sefardita. I la història de Jeftè és una història bíblica que els hi toca de prop.
En contrast, en “Beata viscera”, un tema de principis del segle XIII, feu una versió bastant continguda i respectuosa, tant pel que fa a la lletra com a l'estructura musical.
Sí. Ostres, en “Beata viscera” trobàrem un temàs...
És molt bona.
Doncs vam fer quatre o cinc propostes de producció i no funcionava res. Vam posar un ritme, unes harmonies... Al final, hi ha les nostres veus i punt, trobar una mica als orígens. Per què posar més coses si amb menys coses funciona? Va ser un camí d'anada i tornada, de treure coses que molestaven la cançó, perquè és una melodia súper rica. Havíem de centrar-nos en cantar-la bé. Se'ns va ocórrer la idea de cantar per octaves, perquè teníem moltes ganes de fer-ho, i cantar la mateixa melodia. Amplificar la bellesa existent i no intentar embrutar-ho gaire més, perquè això era el que passava, s'embrutava.
Musicalment, hi ha multitud de registres, el disc, escoltat a la manera tradicional, seguint la seqüència, és com un viatge. Comença amb “Amvrosías”, que és un tema preciós, i, de seguida, entra un altra marxa en “Mille risposte”, per reposar de nou en “Tamarindo” i, tornar a pujar en “Si veriash a la rana”. L'ordre està molt pensant.
Sí, vam estar debatent molt l'odre del disc, si ho féiem per temàtiques, si pel vessant lingüístic... Al final vam decidir fer un viatge sonor, que estigui ben conduït. Ens adonàrem més tard que té molts contrastos, però mentre flueixi bé... Va haver també bastants anades i vingudes però vam optar finalment per això.
Hi ha moments en el disc de bastant teatralitat...
Molts.
Feia la sensació que s'ho estaven passant molt bé, per exemple en “Galenismós”.
[Riures] Ostres, “Galenismós” va ser un tema de bastant artesania. La cançó estava súper produïda, ens encantava tot el que estava passant. Però després, els samples de veu per síl·labes els vam haver de gravar un per un. Va ser un procés llarguet. Però, evidentment, ens ho hem passat molt bé. És un viatge sonor que és una passada.
El disc heu començat a mostrar-lo en públic.Com està sent la resposta?
Molt emocionant. Fer un bolo és com conduir un cotxe, cada vegada vas integrant millor tots els passos que has de fer. Al principi les emocions són súper noves i sorprenents, però hi ha un punt expectant que és veure què fa el públic. Mentre no veus com reacciona el públic no saps com funciona la teva música en directe. Hi ha qüestions emocionals que no les tenim controlades i ens sorprenen, ens mantenen vives i connectades. Es tracta de poc a poc conèixer aquestes reaccions en el públic, recollir-les, integrar-les i poder conduir suaument.
PROPERES ACTUACIONS
3 de Novembre, Festival Usopop
8 de Novembre, Festival Incorrecto de Bogotà
16 de Novembre, Ciclo Limo, Madrid.
24 de Novembre, Festival Femmaz, Saragossa.
28 de Novembre, Auditori de Barcelona.
13 de Desembre, Auditori de Girona.