L’atzavara és una planta de fulles carnoses i punxegudes que la trobem per tot arreu, especialment prop de la costa. És tan habitual, que els noucentistes la varen convertir en una mena d’emblema del nostre paisatge mediterrani, al costat de l’oreneta, l’estel, la balustrada clàssica o el veler. És a dir que posar una atzavara a les seves composicions, literàries o artístiques, gairebé equivalia a remarcar-ne el seu segell de genuïnitat.
Maria Antònia Salvà ja la fa sortir el 1917, a Mireia. Carner l’esmenta a Bella terra, bella gent (1919) i la fa protagonista a L’atzavara guarnida. Bofill i Mates també la menciona (1920) i Josep Sebastià Pons prova que al Rosselló aquesta planta suculenta era sovint igualment una fita nostrada del paisatge literari.
Josep Maria de Sagarra va ser dels que més varen fer per la mitificació de l’atzavara:
Vinya adormida, pedra i atzavara,
en el coster jeuen els fils de l'art,
i les escates de la lluna clara
pinten d'argent el tremolí del mar
(Cançons de rem i de vela, 1923)
I Josep Pla la feia sortir sovint –en prosa, és clar– per caracteritzar el nostre paisatge. També el valencià Martínez Ferrando ambientava situacions prop d’atzavares, des dels anys trenta. Més tard, en el panorama de l’obra ja primerenca d’Espriu l’atzavara no hi era tampoc massa estranya.
I els artistes plàstics també la varen incorporar sovint en les seves composicions. Joaquim Sunyer ja situa ben clarament l’atzavara –florida– al seu emblemàtic oli Mediterrània (col. C. Thyssen, 1910). Sota l’amazona del cartell de la revista Vell i nou, obra de Francesc d’A.Galí, hi ha atzavares (1915) i Xavier Nogués fou dels artistes que més la representaren: només en la seva sèrie d’aiguaforts/aiguatintes aquesta planta hi sortí set vegades entre 1916 i 1929, en tres de les quals és element protagonista que dona títol a l’estampa.
Josep Obiols li donà menys protagonisme, però ja en la icònica coberta de l’Anuari de Catalunya 1917, la noia que centra la imatge està al costat d’una gran atzavara. Enric-C. Ricart l’emprarà sovint, en alguns casos gairebé amb protagonisme, com al boix de l’Almanac de Cocagne (1920) i Ricard Marlet –també al boix- plantava una atzavara en primer terme a una composició ben noucentista de l‘Almanac de les arts de Sabadell (1925).
Però tampoc foren de fet els noucentistes els que començaren a parlar de les atzavares. Caterina Albert ja s’hi referia (Drames rurals), al mateix any que Ruyra ja la feia sortir a Jacobé (1902), dins una descripció que si no ens diguessin el nom de l’autor ens creuríem que és noucentista: “La veig baxar de la font per la torrentera, entre blavosas etzevaras, ab el cantiret al cap, las mans en l'atohell y'ls brassos graciosament arquejats y nusos, caygudas las maniguetas colzes avall.”
Tots dos ho escrivien amb “e”. I anant més enrere, al 1889, per Bosch de la Trinxeria l’etzavara era també un element natural i no pas rar en la seva prosa. Noms que avui no son gaire recordats, com Teodor Creus, Jacint Barrera o Miquel Cuní també es referien en algun lloc o altre dels seus escrits a l’atzavara. Abans que ells però, el 1887, el pare fundador de la literatura catalana moderna, Jacint Verdaguer, parlava d’atzavares descrivint la costa de Tànger, un parell d’anys més tard ho feia en peregrinar per Terra Santa, i ja abans, no les anava a trobar tan lluny i les situava a Catalunya mateix, al seu Canigó mític.
Molts més escriptors les fan sortir als seus textos (Emili Vilanova, Martí Genís i Aguilar, Damas Calvet, Pelagi Briz, etc.), i l’agrònom Xavier Tobella d’Argila li dedicà fins i tot un escrit monogràfic (L’atzabara, 1882). Apeles Mestres també les tenia presents (1879):
Las etzabaras
me déixan mut,
tan punxegudes
del cap d'amunt.
(Cansons ilustradas, 1879)
Si tirem més enrere encara, a la famosa novel·la L’orfaneta de Menarguens d’Antoni de Bofarull (1862) també hi surten adzavaras o atzabaras, i un anònim Jardiner hortolà de 1852 ja incloïa l’exavara en una publicació seva. I no es creguin que en llegir-me estan al davant d’un erudit universal: a través del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, de l’IEC, eina extraordinària, que fa molts anys que rutlla silenciosament, tot això ho teniu a l’abast de la ma, des del vostre ordinador. https://ctilc.iec.cat/scripts/IniPresentacio.asp
Fins i tot després de la guerra civil espanyola Atzavara fou el títol d’una revista de poesia fundada el 1950 per Francesc Galí Duffour, rar exemple d’esforç cultural desinteressat, que en canvi provenia d’algú vinculat, no sé fins a quin punt d’identificació profunda, amb una ideologia tan poc catalanofílica com el falangisme. El mateix Espriu, Joan Perucho o Corredor Matheos publicaren dins aquest segell aleshores. Un llibre de poemes del mateix Galí, il·lustrat per Roser Agell, porta el títol succint d’Atzavara (1953). Vaig conèixer força aquest Francesc Galí, que també era crític d’art, però no se’m va acudir preguntar-li si aquella “atzavara”, el nom de la qual caracteritzava la seva empresa literària, tenia o no res a veure amb el llegat del Noucentisme; però sí que un altre artista, l’elegantíssim i cultíssim interiorista Eduard Blanxart, molt amic de Galí Duffour des de la joventut, que encara vaig conèixer molt més de prop que al poeta, era decididament un adorador de les atzavares i la seva presumpta representativitat, i alhora un hereu confés del món noucentista. I és que, sense haver-ne fet cap inventari, diria que a la postguerra, vés a saber per què, l’atzavara sortia més en gravats i il·lustracions literàries que abans del gran trauma.
D’altra banda, que un llibre de text d’EGB, dedicat a la llengua catalana, dels anys vuitantes portés per títol Atzavara no deixa de ser al·legòric de la connotació identitària que se li ha concedit a aquesta planta. Alexandre Cirici deia que l’atzavara era un “manifest de meridionalitat”, propi de la mitologia noucentista (Miró llegit, 1971).
Però dit tot això, resulta que l’atzavara, de nom científic Agave americana, està catalogada d’espècie exòtica invasora, i en alguns llocs –em sembla recordar que a Menorca, per exemple- l’eliminen per que no trenqui l’equilibri ecològic. La qüestió és que és una planta procedent de Mèxic –per això Pere Calders té una novel·la ultramarina molt coneguda que s’intitula L’ombra de l’atzavara (1964)–, i el que ja no sé dir és si les atzavares que mossèn Cinto es trobava anant pel Marroc o per Palestina també provenien de Mèxic, o és que ja hi havia espècies autòctones al Mediterrani no europeu.
Sigui com sigui, És ben xocant que una espècie “invasora” esdevingués una icona de mediterraneïtat, i que formés prou part del paisatge català com per que ens trobem que el nostre idioma formà un mot propi per a designar-la, com a mínim des de mitjan segle XIX.
Crec que per molt que es tracti d’una espècie forana, és evident que es va naturalitzar ja tant entre nosaltres, que a l’atzavara els naturalistes li han de llevar l’adjectiu d’invasora, per passar a considerar-la una incorporació al nostre món tan digna de ser respectada com els pins, les alzines o les figueres, que son entre nosaltres des de la nit dels temps. No foragitem un element que el país ha fet seu des fa molt de temps. Ni que sigui per no desautoritzar a gent tant genuïnament creadora de la nostra cultura com Xavier Nogués, Joaquim Sunyer o Enric-C. Ricart.