És un gran format. 9’7 per 3 metres. Un gran llenç d’evolució horitzontal. Ens atreviríem a dir que és un conjunt de fotogrames desplegat davant de l’espectador. Una creació fins aquell moment desconeguda. Que beu més de les imatges fotogràfiques que de la pintura de gènere convencional. És com la visió d’un fragment de cel·luloïde, un pla-seqüència. Diuen que l’obra és tan revolucionària com “El taller” de Courbet pintat vint anys abans. És una pintura de batalla, una gran taca multicolor on les figures fugen de l’èpica i es transformen en personatges anònims que pateixen, fugen, rebenten, moren i contemplen estupefactes l’evolució humana com un contínuum d’errors i encerts.
És la crònica personal d’una batalla. La batalla és la de Wad-Ras i el cronista és Marià Fortuny, un dels artistes més fascinants i desconeguts pel gran públic que va morir precisament l’any que els historiadors de l’art marquen com el moment en què l’impressionisme comença a canviar la percepció de l’estètica europea. Un Fortuny que capta aquella nova manera de pintar i que l’expressa en una obra genial: un xiquet nu a la platja de Portici. Als pocs dies, mor. És 1874 i Marià serà la inspiració d’un altre pintor genial: Joaquim Sorolla, que en aquell moment tenia 10 anys.
La vida de Fortuny va ser molt curta. Però en 37 anys va fer molt més del que la majoria de nosaltres hem fet en 60 anys. No és només un artista versàtil, no és només un virtuós davant d’una superfície en blanc, no és només un pintor comercial. Des dels seus orígens humils, és capaç de reversionar molts temes i tècniques: el dibuix, l’aquarel·la, l’oli... El seu avi li va ensenyar a trobar l’ànima de la matèria dins de les soques de fusta. De Reus a estudiar Belles Arts a Barcelona, i d’allí becat per la Diputació a Roma el 1858. I a la Ciutat Eterna admira la història de l’art. I allí –finançat per la Diputació de Barcelona– viatja al Marroc. Li han dit que ha de pintar una batalla.
Retrat de Federico de Madrazo de Marià Fortuny que es troba al MNAC.
Fortuny descobreix diferents pintors “moderns” dels quals coneix l’obra i se sent atret sobretot per alguns que comencen a construir relats a partir de taques. Per a la batalla que està a punt de pintar s’inspira sobretot en Domenico Morelli. Aquest té una obra que es diu “Musulmans pregant al desert abans de la batalla d’Od” o d’Eduardo Dalbono, Antonino Leto, actius a Nàpols per aquells anys.
I al Nord d’Àfrica, on tants occidentals han caigut davant de la fascinació de l’Orient, Fortuny s’enlluerna de les llums, de les formes, de la gent, del passat, dels deserts... però no de l’èpica a l’ús dels tòpics de la guerra. L’Estat que està construint-se en aquell moment necessita de guerres, de batalles guanyades, de territoris conquerits, de “patriotisme” acabat de crear... Hi ha una fotografia del 1870 on Marià Fortuny apareix vestit de sarraí. Porta turbant i una espindarga que subjecta entre les seues espatlles i les mans en creu. Orient l’ha atrapat.
Detall de la pintura on es veu al general Prim.
Però reculem 10 anys. És 1859 i la institució l’ha enviat per a pintar les gestes èpiques dels soldats espanyols (molts d’ells, catalans) en la guerra del Marroc. Les Espanyes estan immerses en una crisi sistèmica i el poder va enviar tropes al Marroc per mirar de desviar l’atenció i unir el personal davant d’un enemic comú. El general Prim té sort i guanya una batalla: la de Wad-Ras. De fet, l’artista es comprometé a lliurar quatre grans teles i sis de mitjanes que pretenien relatar els moments més “brillants” de les massacres i de la “victòria”. Però no les va acabar mai, i perdoneu per l'espòiler.Mentrestant, la societat hispànica va estar uns mesos contenta pel resultat del partit. Us sona?
El projecte l’inicia viatjant a Tetuan per a prendre apunts i dibuixos preparatoris que el permetran construir un discurs bèl·lic del gust dels clients. Durant dos anys, Fortuny estudia el projecte, coneix el terreny i les persones... I s’adona que honestament no pot fer l’encàrrec seguint el discurs del poder. Vista l’actitud de l’artista i la seua resistència per a acabar el treball en els terminis previstos, el 1863 la Diputació només li demana fer una obra. Però ell no l’acaba i el client es posa nerviós. Li l’exigeix. Vol el lliurament de la comanda. I això no passa fins al 1873.
El quadre, íntegre.
Però igual que hi ha pel·lícules de guerra que són antibel·licistes, podríem dir que el gran quadre de Fortuny és un al·legat contra l’horror que implica qualsevol tipus de violència, siga individual o col·lectiva. Recordeu The Thin Red Line. Fortuny queda molt afectat pels horrors de la guerra. Té només 22 anys. El general Prim –maçó i de Reus, com Fortuny– ha comandat el batalló de voluntaris catalans i la Diputació li havia encarregat l’obra per a “decorar” la seua sala de sessions. Una frivolitat més del poder i dels que volen “colònies” i “imperis”... Però mentrestant, mentre ha dibuixat cossos morts i moviments de tropes, dibuixa aborígens, carrers de Tetuan, mercats multicolors. Però és més: trau els soldats del seu ecosistema natural –la trinxera i el camp de batalla– i els col·loca enmig del poble, dels carrerons...
El quadre de Fortuny provocà un cert escàndol entre els que l’esperaven i l’havien encarregat lluny d’imatges grandioses i actituds heroiques. Segons els experts, el resultat indica una manca de motivació de l’artista. Des del punt de vista compositiu, és inconnexa: planteja seqüències sense relació entre elles, que costen d’identificar... S’escapa de la codificació convencional de la pintura del gènere històric. Els procediments tradicionals de teatralitat escenogràfica en una pintura de guerra són establerts per uns criteris generals que formen part d’un llenguatge convencional. L’èpica i l’heroisme, els gestos mesurats de les figures, els protagonistes ben visibles, la jerarquització dels vencedors i dels vençuts. Res d’això es veu en aquesta tirallonga de taques i accions separades entre elles.
Un detall del quadre mostrant un atac.
Sembla que Fortuny el que vol fer és donar una visió creïble d’una batalla, de qualsevol batalla de la segona meitat del segle XIX. Planteja l’obra com una seqüència cinematogràfica, amb fotogrames de cel·luloide. És un relat “modern”. No hi ha heroi. Hi ha un gran espai on es veu la petitesa i l’anonimat de la major part dels personatges. On s’intueix la por i la impotència, perquè normalment qui s’obre el ventre en una trinxera no és ni el polític ni el general.
Marià arriba una setmana després de la guerra, però veu de prop la batalla decisiva, la de Wad-Rad. Hi veu budells escampats per les roques, mosques sobre els cossos... Dibuixa militars de graduació, campaments de tropes, armes, uniformes. És la documentació que Fortuny farà servir per a acabar la seua gran obra. Torna a Roma i comença a treballar amb els esbossos que ha fet i amb la informació que a través de la premsa li arriba de l’evolució dels fets. Ell veu la guerra com un horror, però alguns veuen els conflictes armats un motiu heroic, èpic, exemplar, fins i tot amb un punt “decoratiu”.
Fortuny no escatima mostrar els horrors de la batalla.
Aquesta gran obra segurament és una de les grans creacions de la pintura del segle XIX, i no només perquè trenca esquemes i és capaç de posar en dubte el llenguatge grandiloqüent i sobreinterpretat de tots els relats pintats que mostren conflictes bèl·lics contats pels vencedors. En aquest cas, vencedors i vençuts es barregen en dos estrats: la terra i el cel. Per descomptat, que el poder no va estar gens a gust amb l’obra: Fortuny va fer una pintura d’història poc fidel a les normes del gènere. De fet, fa una crònica aproximadament objectiva del que és una batalla: gent amb molta por que està a punt de morir. Amb prou feines es veu el Prim conduint heroicament les tropes.
10 anys després, Marià mor a Portici, al costat de Nàpols. Enverinat pel mercuri de les seues pintures perquè llepava els pinzells. Allí va redescobrir el mar. Mesos abans, París s’havia rendit a la seua nova manera de fer pintura. Però Fortuny havia fet la seua òpera prima, una pel·lícula innovadora i agosarada, que tenia més de fotoperiodisme que d’escena impostada, on els herois eren anònims i l’horror no el deixà acabar el treball.